...preciós i exacte.

Gràcies pel comentari, Marc. Ara m'has deixat amb les ganes de llegir aquest poema teu...

Una abraçada per a tu també.

Moltes gràcies, Joan, a vegades el que ens priva de visibilitat és precisament massa llum.

Moltes gràcies, Joan, a vegades el que no ens priva de visibilitat és precisament massa llum.

... no és gens fàcil, has de concentrar en molt poquetes paraules imatges que diuen moltes coses, i tu ho has fet de meravella. M'agraden tots, però especialment l'últim.

Que res talli aquesta valentia! Un poema en què et reafirmes a tu mateixa, tothom hauria de tenir prou força per vèncer la por que tants cops és un mur que bloqueja les llibertats...

...i un instant no dura ni el temps de pronunciar-ne el nom.

...i un instant no dura ni el temps de pronunciar-ne el nom.

M'agrada com les imatges del poema van pujant d'intensitat a mida que avança. La força dels versos:"Vull un sostre de napalm o una estrofa de cristall..." és sorprenent, fràgil i explosiva, i molt musical. I la densitat dels següents versos: "però fins i tot l'aire que respiro sembla espès com la pintura" no podria ser més expressiva. Tot per acabar de manera contundent amb la "bellesa" dels últims versos (evidentment robada als astres).

Preciós. Un material tan àrid, dur, consistent i trist mesclat amb allò més fràgil, bell, alegre i efímer. I un títol molt evocador, paraula ideal per definir una llàgrima seca.

Un viatge interessant. Ara que estic a punt de fer-ne un, me n'han vingut més ganes. A veure si penges més coses a la web.
Molta sort en el llarg trajecte de l'existència.

Molt evocadors, pulits, precisos. En general, per tot el que t'he llegit, tens una manera d'escriure poesia en què no hi sobra ni hi falta cap paraula, àgil i plena d'imatges ben definides.
Dels haikús, m'han agradat especialment aquests dos:

La dama negra,
amant golafre i vella
que no descansa.

Una llum blanca,
camí sense tornada:
Una altra vida...?

La mort com a dama eterna i insaciable, i el fet de morir com a misteri que planteja sempre les mateixes preguntes sense resposta. Hi hem de pensar...

Les primeres imatges del poema són fantàstiques, el procés fins desaparèixer del tot, que trist i que bonic alhora, sobretot per als que ens hi sentim identificats.
Vull recomanar-te que llegeixis el que escriu en aquesta web Cirerot, crec que t'agradarà, no sé per què, hi veig alguna cosa en comú.

Marta.

Transmets, amb el teu poema, una sèrie de sensacions que em resulten molt familiars, sensacions que enllacen amb les d'alguns poemes meus, (sobretot els últims que he publicat )que m'encantaria que llegissis (hi trobo tanta connexió!).
Hi ha una solitud que no té remei, la de ser cadascú un mateix, sense la possibilitat que algú pugui sortir d'ell per se un altre i entendre'l a la perfecció. Existir és sempre individual, ningú viu ni mor en lloc d'un altre, i quina solitud hi ha que sigui més profunda que aquesta?

però no puc evitar estimar. Un sentiment molt profund i universal que tots podem entendre. Adrià, endavant amb els teus poemes, estan molt bé!