M'encanten aquests jocs que es porten i he somrigut unes quantes vegades.

Jo tinc debilitat per la primera persona, però també reconec que té les seves limitacions. He sentit algunes de les frases com a "informació per al lector" i, per tant, poc versemblants com a pensaments de la Carme, tenint en compte els anys que porten junts; també pot ser que sigui aquesta autoconsciència en un moment que teòricament et deixes anar. Aquesta frase, però, m'ha agradat molt: "amb una precisió que era gairebé insuportable de tan perfecta".

Com sempre, és genial aquesta complicitat que es busca transmetre.

Em pixo amb aquestes nanos! M'ha fet venir al cap un relat d'E.A. Poe: "La vida literària del senyor Pol de Llonsis, exdirector de Lletres d'Ànneres, explicada per ell mateix", al recull de contes "El corb burleta".

Vaig aprofitar per comentar al relat "Ortigues", ja que era del que parlava. Com que es rep un correu no pensava que passés desapercebut. Pel que fa als "autocomentaris", en estar directament relacionats amb la "promoció" del relat, no està malament, penso, comentar al relat de l'altre perquè quedi més equilibrat. Però sí que tens raó que per a seguir una conversa es fa una mica més farragós.

El meu relat sobre la planta també me'l va inspirar una que creix al costat de casa (que folra tot un edifici). Jo crec que aquests patrons que es repeteixen també serveixen per saber què esperar, i saber què anar a buscar, però sempre estaria bé trobar-hi, com deia, el toc personal. Ara bé, opino que és una mica com allò que es diu a la cuina (o a la rebosteria) que si fas un plat molt simple, o poc original, ha de ser espectacular. I en el cas dels relats, mentre menys original sigui el tema, més t'has de lluir en el "com". Aquest "com" acaba sent el teu segell, i és el que ens passa amb un/a escriptor/a, director/a, actor/actriu que ens agrada, que ens és igual el que faci que ho voldrem llegir o veure. Si ara Mike Flanagan, per exemple, fes una pel·lícula que es digués La Caputxeta Vermella m'hi tiraria de cap!

Ara m'ha vingut al cap aquesta moda que hi ha ara de fer "sopa" de truita de patata. Tampoc s'hi val qualsevol cosa per molt "original i diferent" que sigui!

Hola, Carles. No t'inventes res. Al teu comentari deies això que comentes, sí; i et vaig contestar al teu relat "Ortigues". No el vaig esborrar, potser el van eliminar per error. Si a RC hi hagués una manera de comentar més fluida t'ho hauria dit, però una entrada al fòrum per això em va semblar massa. Ara ja em quedo més tranquil·la!

M'agrada molt aquesta primera persona, se sent molt propera, molt inquisidora, que pel tema que és, ja està bé. Això sí que és un relat de terror...

Em quedo amb la darrera frase, aquest "buit abans de la creació", aquest esforç de donar voltes a les coses, aquesta paciència obligada, aquesta frustració desesperant de vegades... Ho necessitem. Les bromes que fèiem sobre no saber ja cap número de telèfon de memòria perquè estaven a la memòria del mòbil han quedat molt enrere; tot ha anat molt més lluny i en molts casos es podria dir que ja som una mica cíborgs... En anglès hi ha una expressió que diu "use it or lose it", potser acabarem amb el mateix cap que aquell a la sala d'espera a Beetlejuice.

Per posar una nota un pèl menys distòpica, hi ha molta gent que fa un bon ús de la IA i també molts artistes que rebutgen el seu ús. Ja se sap que, com en tot, el problema és l'ús que se'n faci, i no l'eina en si mateixa. No està tot perdut, però hem de tenir en compte que el cervell sempre anirà pel més fàcil i estem en un moment de la història en què no podem consentir-lo!

M'ha agradat molt!

*"Dat i beneït", "la diferència rau".

Al meu cap no era qüestió de fer dubtar de si ha estat un somni o la seva imaginació, la veritat que en aquest cas concret no he pensat més enllà. De tota manera estic d'acord que original no és. Així i tot, penso, i no per defensar el meu relat, que en el cas de fer servir recursos habituals, la diferència estreba en el "com" s'aplica aquest recurs. En el cas d'"Ortigues", tot i que sigui un recurs habitual, hi ha elements que el fan teu, que és al final el que fa interessant un escrit encara que la temàtica no sigui original; per exemple, el primer paràgraf amb la diferenciació entre els creixements de la vegetació, el fet de marcar la paret amb el llapis de fuster, etc. Penso que si l’escriptor té veu pròpia pot fer interessant un tema gastat, i avui dia, que sembla que està tot dat i beneit, aquí és on un pot (i “hi hauria de” al meu entendre) brillar. Tinc un relat en què també apareix una planta estranguladora (“Segur que no és res”), però els dos relats són molt diferents, cadascun té la seva veu i el seu estil. En aquest cas m’agrada més el teu perquè té més personalitat pels detalls que he comentat.

Em sembla un tema molt interessant, i també et dic que ara m’has picat! Gràcies!

Per cert, aquestes vacances he estat en un lloc on fan molt ús de l'ortiga i ens van explicar moltes coses interessants de les seves bondats i propietats, fins i tot vam menjar unes galetes i un pessic d'ortiga! I ara també sé que he de portar plantatge a sobre per si algun dia em trobo amb la teva.

M'ha agradat, l'estil de la narració atrapa molt. Això que li passa a la Victòria és un orgasme de pell (musical) portat a l'extrem. Molta gent experimenta sensacions molt intenses amb la música i és realment espectacular.

Sempre em meravellen els relats en què destaca el carisma dels personatges en tan poques línies. M’agrada com el relat barreja deliri, humor i romanticisme, encara que sigui explosiu; això de la pólvora romàntica m’ha matat.

Precisament en aquest relat també hi és la presència del doble, i ara penso, com podem saber que no es queda amb la Jennifer infernal?

Pel que fa al relat “Emergent”, una de les coses que més m’agraden són les diferents interpretacions dels lectors. Moltes vegades escric tal com em venen les coses al cap, i no miro de donar-li sentit o explicació. A mi mateixa m’agrada pensar en què pot haver passat, perquè si tinc massa clar el relat al meu cap abans d’escriure’l, ja no ho faig; així que jo mateixa escric per saber què passarà. I m’agrada generar aquest efecte Rorschach que comentes en el lector.

Les teves interpretacions sempre són interessants i aprenc coses sovint, de fet amb el títol del comentari ja he imaginat que series tu (m’agrada jugar a endevinar qui ha comentat amb el títol perquè realment tots tenim un estil prou definit a RC). Això que dius que t’has volgut distreure fent la interpretació per a mi és una de les millors coses que poden passar després que algú t’hagi llegit, perquè vol dir que t’ha dedicat temps, i això sí que té importància. Aprofito per agrair-te els comentaris a “El meu gos” i a “Flor de sofre”, que són com sempre, autèntiques ressenyes que aporten molt tant al relat com a mi.

Sí, aquest humor que dius, que segons com pot ser més terrorífic del que sembla (tot és qüestió de perspectiva) també s'escola als meus relats de tant en tant.

Potser no he estat prou precisa amb les paraules, i tens raó que el teu comentari a "Ofrena" no era "Ofensiu" (com l'exemple que poses). Però sí que em va ofendre per la manera, no pel contingut; aquesta duresa que dius, potser, però això és més subjectiu. De totes maneres, m'agradarien més crítiques com les teves.

És tot un tema (igual que la puntuació als diàlegs)! Però el que és segur és que cal centrar-se en els relats o narradors (com vas fer tu) i no en l'escriptor. Malauradament s'acostuma a confondre.

Jo no he estudiat filologia, tot i que m’ho he plantejat seriosament no fa tant, m’encantaria! M’agraden molt aquests relats de remenar paraules com tu dius i sempre els gaudeixo. Els termes “sisplau” i “esclar” ja els he vist en alguna novel·la o recull de contes recentment, ara no recordo el nom ni l'editorial, però n'hi ha algunes que ja són molt més laxes amb el tema, així com en altres aspectes de puntuació com posar majúscula després d’una coma quan es tracta de diàleg, per exemple. A mi tot això em genera incomoditat i fa una mica de mal als ulls! Jo no soc gens de números, però potser sí que m’agrada que les lletres tinguin una mica d’aquesta “certesa” on la majúscula té un ús concret o el llenguatge parlat és una cosa i l’escrit una altra.

Avui dia hi ha molta experimentació amb els estils i les normes, però crec que això té els seus riscos com que ens entenguem menys (si més no durant el canvi) o que l'estranyesa d’una majúscula després d’una coma et distregui de la trama. Jo mateixa he experimentat en aquest aspecte, però no és per a mi, l'únic que sí que reconec que m’agrada és la tendència a introduir elements de la poesia a la narrativa com el ritme i la cadència, per exemple amb punts i a part aparentment excessius, frases soltes, etc.

Una darrera cosa, i potser em fico on no em demanen, pot ser… potser et retreuen que ofens, jo no ho he fet mai (retreure-t’ho vull dir, ofendre sí!), però sí que ho he pensat en algun comentari que m’has fet. Però saps què?, després ho agraeixo, perquè sempre em fa pensar, i també et fa endurir com a escriptor, cosa molt necessària; som massa delicats (en les arts, en general) i això no porta enlloc, o a cap lloc on un escriptor vulgui anar, m’atreveixo a dir. Així que jo personalment t’agraeixo que m'hagis ofès! I sobretot per una cosa, potser m'equivoco, però en general, les teves crítiques sempre són cap a allò que ha escrit algú o cap a una opinió, però mai he vist que converteixis això en un atac a la persona, i això, marca una gran diferència (igual que demanar disculpes).

Això del QI i els tatuatges és una bajanada com qualsevol de les que puguem dir qualsevol de nosaltres en qualsevol moment. Hi ha gent que només pensa les coses, i altra que les diu (o escriu) i això sempre és arriscat. Tanmateix, les opinions extremes i taxatives sempre alimenten el debat i les postures intermèdies. L’advocat del diable de tota la vida!

En fi, que m’agraden aquests relats teus que fan reflexionar sobre la llengua i el seu ús, i reflexionar en general.

En general, m'ha agradat molt. Molts detalls i frases ben trobades. L'he trobat una mica accelerat i se m'ha fet curt. M'hauria agradat un paper més actiu per part d'ella, que no crec per a res que sigui de vidre; que hagués satisfet més el plaer d'ell.
Sembla que això és només el principi per a ella. Molt bé.

Que un llop, o en aquest cas, un home llop, sempre ho serà, és clar. Però perquè la infermera vol ser la seva caputxeta? Què cerca?

El relat combina a la perfecció amb la cançó, la mateixa sensació de foscor, la mateixa sensació de salt al buit; m'he ficat molt al cap del personatge i m'ha recordat al meu Indy. Genial.
Em guardo la cançó.

M'ha agradat moltíssim tant el contingut com la forma; un estil molt elegant. L'amor i la complicitat que es respiren al final són, per a mi, el vertader moment de clímax.