Alguna cosa em diu que aquest romà ferit invertirà la seva sort.

Penso que sempre paga la pena escriure per a un mateix, i més per algú com tu que arrenglerar les paraules acuradament sense repòs és l'addicció que t'esbrava les neurones i desferma la creativitat fantasiosa. De tota manera, crec que ja mai seran només per a tu mateix les teves lletres, sempre hi haurà algú que les llegirà amb devoció. Són massa meravelloses perquè no sigui així.

M'encanta el títol del relat, malgrat el que representa.

Quin gust de relat! He gaudit molt de les descripcions dels paisatges i de l'estil de vida a l'Àfrica. Qualsevol diria que tens una relació estreta amb aquest continent...
M'ha agradat molt la relació d'ells dos, fresca i natural; transmeten una confiança i estima que no totes les parelles tenen a l'abast.
El relat fa honor al títol pel seu ritme, l'he assaborit, i l'he gaudit!
Genial.

*Per a mi el punt i a part és per un tema de ritme i rellevància de les frases.

El dia que RC permeti l'edició de comentaris, em penso que tots serem molt feliços.

Bon dia,

Gràcies pels teus darrers comentaris a "Onada violeta" i "Homenatge".

No sabia d'Amfitrite, i m'ha agradat molt aprendre sobre ella. Podria ser Ella perfectament, ara de fet, m'agrada pensar que és així. Estic d'acord que aquest relat està més ben trenat que "Ofrena".

És veritat que faig això que dius, no per no parlar de les coses directament, sinó perquè m'agrada més fer només referències. Em surt així, no busco ser críptica. Em costa molt dir-li poesia al que faig, mai poso la categoria. Per mi el punt i a a part és per un tema de ritme i rellevància a les frases; i sí que li dono força importància a la cadència. Per a mi és un tema de com sona al meu cap, de musicalitat. Si això és poesia o no, no ho sé. Potser sí? M'agrada la contundència amb la qual parles en general, i en particular amb aquest tema de la poesia, perquè saps què? Penso que tens raó.

Me'ls he mirat els NipoReptes i això dels haikus em crida l'atenció. Soc una persona un pèl obsessiva, no t'ho negaré, però avui dia he après a canalitzar aquest tret de la millor manera, penso. M'agrada el que escrius, sempre s'aprèn alguna cosa. De tothom sempre es pot aprendre i a mi no hi ha res que m'agradi més que això.

L'agraïment del resum, està dedicat a un molt bon amic, poeta i cinèfil. I la resposta la tens al teu mateix comentari!

T'agraeixo de nou els teus comentaris, tots ells.

Bona nit,

Si et sembla, et contesto jo, ja que he escrit el relat i si algú dels altres vol donar-te alguna pista, jo encantada.

Em sap greu que, el narrador, per cert, t'hagi defraudat. Estic d'acord que un final obert ha de ser obert a diferents interpretacions. I aquí hi ha, penso, la possibilitat. Jo quan escric contes, el que busco és la interacció del lector, la seva implicació. En general, no acostumo a donar molts detalls perquè el que m'interessa és que hi pugui cabre qualsevol. La meva idea és que algú es pugui preguntar, si jo hagués de sacrificar alguna cosa, quina seria? I si s'hagués equivocat, quin podria ser el meu cas? També es pot pensar perquè es va equivocar la mort, què li podria fer pensar que era l'una quan era realment l'altre?

De tota manera, sí que reconec que aquest relat, a causa dels motius que em van fer escriure'l, pot ser més abstracte del que és habitual en mi.

Ja imagino que aquesta explicació no et satisfarà. A veure què n'opinen els altres comentaristes.

I després d'aquest pensament, absurd, s'adona que de veritat ha de girar full. Deixa la feina, que no el satisfà, i ven totes les seves possessions, que no l'omplen, i es dedica al que realment li agrada, pintar. Omple la casa de llenços i colors i amb ells, canalitzarà totes les emocions que tenia soterrades. I, tot i que mai refet del tot per la pèrdua de la seva Maria, ara ja no sent dolor quan pensa en ella. Ja només resta el record.

I penso jo, qui no fingiria de cara a la galeria que això no li importa? A qui no li faria mal que la seva exdona, exmarit, exelquesigui estigui amb una altra persona, més jove, més gran, que més dona. A qui no li cremaria que a sobre visquin en el pis que va comprar, ell, per tots dos!? Qui, potser, tenint l'oportunitat, no intentaria desfer-se del dolor amb coses materials, i amb emocions tipus "menjar ràpid".
L'últim pensament, que pot ser més freqüent, com ja s'ha dit, del que es pensa, tant de cara a l'altre, com a un mateix, és un senyal del límit al qual està arribant, no de res més. Potser, si observéssim més. Si la comunitat encara hi fos... El que és clar per mi és que l'odi no s'apaivagarà amb l'odi. Ni amb el seu, ni amb el dels altres.

Gràcies per un relat que remou i fa reflexionar.

Molt entretingut i ple de curiositats com sempre!

Les meves preferides en aquesta ocasió són la nou, la deu i la divuit, obsessionada com estic ara amb l'ús del llenguatge.

Bé, i la sis!

Bon dia, Atlantis,

Comentar poemes no és el meu fort. Però sí que et puc dir que m'ha agradat l'elegància d'aquest poema, un tema on penso que és difícil ser-ho i aconseguir l'efecte que es persegueix. Penso que està molt ben trobat.

Moltes gràcies pels dos comentaris a "Onada rabejant/violeta", especialment el segon; gràcies per tornar a comentar. El surrealisme ha aparegut a "Onada" i diria que abans no n'havia escrit cap relat que l'incorporés. Arriba un moment que el relat pren vida pròpia i jo em "limito" a escriure el que veig al meu cap. Jo crec que tornarà a sortir.

Moltes gràcies pels teus poemes i comentaris!

SrGarcia, aprenc sovint alguna cosa nova amb els teus comentaris. No coneixia el nom "Trobar clus", contraposat veig al "Trobar leu". He de reconèixer que a mi aquesta hermeticitat se'm resistia al principi, però apassionada com soc dels enigmes, els jocs d'enginy i els puzles, em suposa un repte que gaudeixo i ara, no em matis, considero l'estil d'aquest autor, hermèticament obert.

M'agraden aquests reptes, de la mateixa manera que m'agrada que algú faci servir un terme que no conec, buscar el seu significat, i aprendre, com m'ha passat ara amb aquest concepte que no coneixia.

La veritat és que escriure amb un estil que no és el nostre, no és una bona idea. Igualment, l'estil narratiu, que no la veu narrativa, considero que és una cosa mutable i, per tant, pot anar canviant al llarg del temps.

Moltes gràcies per les teves paraules sobre els meus relats, i per estimular el debat que és una altra cosa que m'agrada molt!

Que ben capturada aquesta essència angoixant i surrealista d'un malson! He passat una molt bona mala estona! Gràcies! M'has fet venir al cap "Nightmare" de Shirley Jackson, un dels meus contes preferits de l'autora (em sembla que no està traduït al català).

M'ha agradat molt! Hi ha molt poca literatura de terror o que incorpori elements d'aquest gènere a Catalunya, i els teus relats els gaudeixo sempre molt.

Per sort, mai m'ha picat una abella. Ha de fer mal!

Quina sorpresa aquestes nanoocurrències, Rosa! He rigut molt!
En volem més!

Impressionant aquest relat que, en molt poques paraules, explica una història sencera que suposa per qui llegeix un viatge emocional esborronador. En Coco Llopis se m'ha quedat gravat a la memòria, també perquè està molt ben retratat.

L'estrès posttraumàtic no és poca cosa, i pot causar veritables estralls en la vida d'una persona. El Coco Llopis, penso, ho ha sabut portar molt bé sense l'ajuda de ningú. La relació amb els nens se sent molt entranyable. Segurament sembla aquella persona que qualsevol pare o mare no voldria mai a prop dels seus fills i és l'última que els faria mal.

M'ha agradat molt i molt.

Moltes gràcies pels comentaris als meus relats "Ofrena", "Onada violeta" i "La ninotaire". Gràcies especialment per comentar de nou al d'"Onada"; em va saber molt greu perdre els comentaris. Els teus són sempre una petita joia pel seu detall; per mi són com una ressenya del relat i els valoro molt.

El comentari a "Ofrena" em va agradar molt; vaig aprendre coses que no sabia, com la faula de "Titó i Aurora". Només coneixia al Titó del Super3!

El comentari a "La ninotaire" em va fer molta il·lusió. Algunes persones del meu entorn l'havien llegit i no l'entenien. La teva lectura i interpretació em va animar i, fins i tot, li va donar una visió nova en algun aspecte de la història en què jo no havia pensat, si més no conscientment, en escriure-la. Genial, de veritat.

Moltes gràcies, SrGarcia!

És un plaer llegir els teus comentaris. Moltes gràcies pel darrer a "Onada rabejant".

No et menteixo si et dic que encara ric amb el del puzle, cada vegada que hi penso!

Moltes gràcies pels teus comentaris als meus relats, "Llavors" i "Onada rabejant". Sempre és un gust llegir-los.

Bona nit, Rosa,
El teu primer comentari ja m'havia fet il·lusió, com tots els que em fas! A més, vas fer-me sentir com a casa des del primer dia, i per això sempre t'estaré agraïda.
De vegades no surten les paraules i no passa res, a mi també em passa amb els teus poemes. Aquest que has escrit, crec que t'ha sortit de molt a dins, es nota molt sentit.
No em tinguis molt en compte el que et diré ara perquè la manca de son em fa desvariejar, però des que ho he vist no puc deixar de veure-ho: la mètrica del teu poema dibuixa una cara de perfil que crida, i m'ha semblat que era perfecte per la temàtica.