D´això en diuen publicitat enganyosa, companya; has fet com un produtor de cinema amic meu, que va crear una nova productora de cinema a la qual va posar el nom de "Agotadas las Localidades", per poder escriure-ho en lletra grossa a la cartellera dels cinemes i així captar l´atenció del públic, que sempre s´interessa per allò que -aparentment- té una major demanda. De bon principi aquestes coses funcionen, però al final, amb el pas del temps, s´imposa la qualitat, que, inexorablement, la determina el públic.
De totes formes, el teu relat no està gens malament; penso que no et cal recórrer a cap truculència per aconseguir una audiència nombrosa i fidel. Salutacions.

Jo sóc nascut a finals dels cinquanta i durant la meva primera infantesa encara vaig poder gaudir d´aquesta poesia que tu descrius amb tant encert com sentiment en el teu relat. La meva família materna era originària del barri del Clot i tenia una empresa de transports amb una quarantena de carreters, carruatges i cavalls que es passaven tot el dia d´una banda a l´altra de Barcelona transportant de tot amunt i avall. Imagina´t quin munt de vivències, records i anècdotes han quedat soterrades en aquell solar on avui s´hi aixeca un edifici d´Ibusa... Salutacions cordials.

Com em passa sempre que et llegeixo, company, em faig un tip de riure amb les teves ocurrències i la forma tan especial que tens d´escriure-les. Realment tens estil i tinc l´absoluta seguretat que tard o d´hora el món editorial et fitxarà. Només et diria -si em permets un suggeriment constructiu- que potser et resultaria més profitós dosificar els microcontes en còmodes entregues de cinc peces, perquè tinc la sensació que hi ha lectors que sistemàticament deixen de banda els relats que sobrepassen els cinc-vuit minuts de lectura. Salutacions cordials.

Realment, aquesta epopeia teva al Japó, tramesa en interessants fascicles en forma de capítol, més epíleg final, sembla haver inspirat l´exitosa pel.lícula "Lost in Traslation". Curiosament, tothom qui conec i que en alguna ocasió ha decidit viatjar fins al Japó, no ha tornat indiferent, sinó força condicionat per l´impacte personal que suposa conviure durant una temporada amb els fills del sol neixent. Recordo un llibre titulat "Seda", on el seu protagonista, un francès del segle XVIII, defineix el Japó com la cosa més estranya que ha vist mai: "un país tan tancat a l´exterior, on ni tan sols els britànics hi han pogut ficar el nas". Et felicito perquè és un relat de viatges excel.lent. Salutacions cordials.

P.D. Gràcies pel teu comentari respecte al meu relat "Dia sense dones". Responent a la teva pregunta et diré que ell, que en realitat és ella, ha fet l´informe deliberadament malament, ja que en realitat actua com un infiltrat.

Això és un poema com una catedral que diu una veritat com un temple. I, a més, de forma breu. Gràcies pel teu primer comentari; ha possibilitat que et descobreixi. Salutacions cordials.

Aquest és un relat que té tots els ingredients: és agil, graciós, progressiu i compta amb sorpresa final. T´ha sortit rodó. Ah, i no em recorda a cap altre autor, jejejeje. M´has alegrat el matí, amb la història d´aquest alienígena trepa. Salut!

Trobo que és un relat força original. M´ha agradat, és una història una mica en la línia dels contes d´en Pere Calders. En llegir-la, m´ha vingut a la memòria aquella història d´un jubilat aficionat a fer pessebres, que rep la visita d´un inspector municipal que li posa mil i una dificultats per continuar desenvolupant la seva innocent afició. La situació del jubilat aclaparat per les normes d´una modernitat que "se li espapa" és un recurs tragicòmic que tu, en aquest relat, portes al màxim extrem: ni tan sols els mètodes de la mort es mantenen invaribales en el temps. Salutacions cordials.

Un títol digne per a un poema encara més digne. M´ha agradat. Seguiré els teus passos, oh, jove poetessa. Salutacions cordials.

Realment colpidor, aquest relat. Sense cap mena de floritura literària ni dialèctica, ratllant gairebé allò que podríem definir com un diari clínic, ens trasllades a una situació angoixant, sobretot perquè és real i alguns la tenim molt a prop. Jo l´altre dia, casualment, vaig ser de visita a l´Hospital del Bellvitge i pels pasadissos vaig creur-me amb un ésser (no sabria dir-te si era home o dona) que devia pesar més o menys això que tu has dit: uns 30-35kg. Se´m van posar els pèls de punta, perquè era, com bé dius, un cos al qual semblava no pertànyer-li la vida. Trobo molt bé que les persones que teniu la tasca infinitament desagraïda de tractar amb allò que bona part de la societat voldria amagar, us dediqueu a difondre la vostra realitat a través de tots els mitjans possibles, inclòs el mateix relat. Salutacions cordials.

La poesia al servei de la protecció de le medi ambient. Un veritable encert. M´ha agradat. Salutacions cordials.

Realment, company, se´t pot perfectament disculpar aquesta al.lèrgia patològica envers la poesia que no amagues a ningú i que, a més, acompanyes amb aquella introducció tan artesana com graciosa amb la qual ens has obsequiat als privilegiats relataires que hem pogut gaudir tant de la teva atenció com dels teus impagables comentaris.

M´ho he passat d´allò més bé descobrint les trifulques d´aquesta "cosmowoman" que ja comença a albirar la fi de la seva carrera i que seria l´últim personatge en què voldria veure convertida la meva dona si algun dia, com aquell metamorfòsic home-escarabat imaginat per en Kakka, ella es llevaba per dir-me: Nano, a partir d´avui seré una altra dona!

N´hi ha per posar-se a tremolar, només de pensar que al món n´hi ha una pila d´espècimens d´aquesta mena, completament soltes i sense cap llei federal que impedeixi l´exercici de les seves malèfiques arts, més pròpies d´una mantis religiosa que no pas d´un ésser humà.

Per sort, la natura és savia (i generosa) i atorga a aquestes criatures una vida més aviat curta, no en va als DIR´s en fabriquen cada any centenars i centenars de noves cosmowoman disposades a suplir les que, cansades de tanta guerra o retirades a la força, no els hi queda més remei que deixar pas a les noves generacions.

Resumint: un relat excel.lent, amb molta acció, molt coneixement del terreny i el personatge tipus, i molt sentit de l´humor; humor intel.ligent i cosmopolita, és a dir: humor del que val la pena gaudir.

Felicitats.

Molt bé, fan de Bola de Drac: m´ha agradat la teva història. Et faré una confessió: jo vaig ser la veu en català d´en Vegeta durant tots els anys que va durar la sèrie. El món és un mocador, oi? Salut i a reveure per aquests relats de Déu. Fins aviat.

Mira, avui ja van dos lectures de la teva autoria. jejejeje No et pots queixar, eh! Gràcies per llegir-me tu també a mi. D´això se´n diu un descobriment mutu. Una abraçada.

(efectivament, sóc fill d´Olesa, i aquest cas del Maleït vent el vaig viure molt de prop. Potser massa i tot. Encara me´n recordo com si fos ahir).

Ets genial, la innocència portada al límit és realment còmica. El cas, però, és que conec un cas real força semblant, però d´una mare respecte al seu fill. El paio ha arruïnat la família, està pendent de judici per robatori i estafa, etc...però sa mare continua pregonant als quatre vents que el problema de son fill és que alguns li tenen mania. Santa innocència!

Je, je...si no fos perquè després d´haver-me casat tres cops finalment estic completament ben servit sexualment, et diria que amb el teu relat-esquer m´has deixat amb un pam de nas. He entrat atret pel títol tan atrevit i directe, evidentment, però també encuriosit pel fet que un títol tan contundet hagi assolit més de dues-centes lectures en tan poc temps. En el fons, a la xarxa alguns no hi busquem sexe fàcil, sinó informació i maneres de ser llegits, que no és més que una altra manera de donar plaer al propi cos. De totes formes, felicitats, el relat val la pena llegir-lo. Salutacions cordials.