No he pogut encara estar a Menorca. És Tarragona, Hospitalet de l'Infant, Lloret de Mar, Cadaqués, Port Lligat.
És Naxos, Paros, Mikonos... És Itaca. És el que em surt després d'escoltar una cançó de Borja Penalba al Youtube que es diu "Com havíem somniat" i que canta amb Meritxell Gené. És l'essència de la felicitat.
Merci pel comentari.

Molt actual. Em carrega de ràbia pensar com de real és. Està molt ben escrit i fa de bon llegir.
Salutacions!

Té sonoritat. Està ben escrit. Acaba amb un punt d'humor. És elegant bo i parlar d'una realitat fisiològica que en altres àmbits podria caure en la mediocritat; tu el treballes fi. Continuaré investigant els teus treballs.
Salutacions!

Me l'he llegit a poc a poc i el cor se m'ha anat enxiquint fins que ha quedat com en un puny. Quina època més trista. Suposo que pels que la vareu viure, fou una barreja de sensacions dolces (totes les infanteses les tenen) amb moments de duresa crua, de desangelament. Fa ràbia no poder canviar el passat i fer-lo més lluminós.
Sigui com sigui, ho expliques molt bé, i això ens permet als que no ho vam conèixer viure-ho una mica des de dins. Gràcies!

La por de no tenir-ne prou, el desig insà de voler sempre més...
Comparteixo la teva visió, i m'esgarrifo d'aquesta Sefarad que té tan poca visió, tan poca intel·ligència emocional, tan poca qualitat humana... De vegades, penso que no hi ha solució. Altres vegades tinc més esperances i crec que la bona gent arribarà al poder. Vivim un temps dur i desagraït, de molts contrasts, i de camins tortuosos i poc clars. En aquests períodes és on les persones ens veiem abocades a la decisió de viure com a persones o com a esclaves; cal no equivocar-se.

Jo també et dec els comentaris de la quinzena, i abans de començar amb aquest, et volia agrair els teus comentaris. Feia molt temps que ningú em comentava; i hi va haver una època en què aquesta pàgina significava molt per a mi; en certa manera va ser com una escola d'escriptura. Els teus comentaris m'han fet reviure antigues sensacions i m'han posat una mica nostàlgic. Estic passant un període de descans en l'escriptura de ficció, del qual intento sortir, i espero aconseguir-ho aviat. M'he refugiat en l'escriptura de sensacions, d'idees, de quotidianitat al meu blog, que m'atorga gratificacions instantànies. I ara sí, et comento el teu escrit.

Comparteixo sensacions perquè no sóc mare, però sóc pare, i pare d'un adolescent precoç que m'està ensenyant a ser dialogant, a tenir mà esquerra, a buscar el pacte i a no defugir l'autoritat. El teu escrit el rebo com una mena de poema, a mig camí entre l'assaig i la lírica, que em deixa una sensació positiva i esperançada. Gràcies!

He perdut una mica la pràctica aquella que tenia abans d'analitzar un relat, fer-li una autòpsia i diagnosticar les raons de la seva mort, o descobrir que era viu i que era immens; ara em moc més per instint, perquè en el fons, crec que és com es mouen els lectors anònims que s'acosten a les llibreries o a les biblioteques.
D'altra banda, cada vegada crec menys en els comentaris i en les valoracions; perquè n'hi ha per tots els gustos; i és evident que un gòtic no pot valorar un naïf, ni un expert en art romàntic no pot criticar amb encert un jazzman. Vivim reclosos en móns particulars que fan que hàgim de viatjar per instint, d'oïda, confiant en nosaltres mateixos i en la nostra capacitat d'oblidar el que escrivim, per a poder-ho rellegir objectivament com si no fos nostre i com si fóssim cruels i egocèntrics escriptors de relats.
I a més, el món dels escriptors està ple d'enveges, de gelosies, d'immadureses, d'exhibicionismes, de narcisismes, fins i tot d'ambicions materials... i... ¡com ens hem de fiar d'algú que ens comenta i que té com a prioritat ell, després ell, i després ell. De sort que no és el teu cas, i aquest relat teu em reflecteix una mica això que acabo de dir. Vivim reclosos dins la cel·la de la nostra actitud vital; segons com sigui aquesta actitud, serem més o menys lliures. Decidim amb el nostre coratge l'amplitud de la nostra presó, l'enderrocament de les parets que ens limiten, el poder del nostre carceller.
No sóc persona de fer la pilota a ningú, per això si et dic que aquest relat és molt bo, ho dic perquè ho penso. Fa salts imaginatius i inesperats que destrueixen qualsevol possibilitat de tedi. I, estranyament en un autor enemic de les moralines, en un lector que és martell implacable contra els missatges a la literatura... aquest relat és en certa manera didàctic. A mi, m'agraden els relats amb missatge, per això no representa cap problema per a mi; tot i així, cal dir que el missatge és abillat d'una escenografia i de tot un reguitzell d'elements imaginatius que allunyen qualsevol embafament.
En resum, un molt bon relat.

Bon dia Relataire De la Quinzena!
M'he llegit aquest primer text en prosa i en destaco l'eficàcia en la descripció de la psicologia de cada edat, en la manera de baixar les escales, i la pervivència de la capacitat de somniar més enllà dels impediments físics que el pas del temps imposa. Un text que, llegit a poc a poc, i amb l'adequada mentalització, posa la pell de gallina.

Es clou el dia, s'apaga el sol, els colors s'esmorteeixen, s'encén la frescor de la nit, s'arrissa la mar, s'acaba el dia... Demà, de nou. La vida es consumeix. El teu poema amb menys mots conté la significació d'un llibre sencer. Virtuts del nipo!

Massa tradicions es justifiquen en nom de la cultura, quan en realitat l'únic que hauria de comptar és la llibertat de les persones, la seva vida, els seus drets, els seus somriures. Massa vegades es perdona l'imperdonable, es comprèn l'incomprensible, apel·lant a la brutalitat de l'època; però el cert és que a qualsevol època les persones pateixen quan són assassinades, quan són torturades, quan són menyspreades... i a qualsevol època, la llum a la mirada de les persones ens hauria de moure al respecte i a l'amor.
Un gran poema.

Color de lluna a les parets de pedra. Elevada densitat de descripció. Traços de mots pintant un aroma brevíssim de llenya i herba humida.
Et devia els comentaris RDQ, i com a morós patidor, aquí et deixo el primer.

Certament, el protagonista d'aquest relat és modestíssim, expressa amb absoluta sinceritat allò que pensa, si no ho fes, mentiria... Modest i sincer!
Bromes apart; el relat m'ha arrencat somriures i això vol dir que està ben escrit, i en un temps en què fa por engegar la televisió, aquests relats s'agraeixen.
Et devia el comentari RDQ, i encara que sigui amb retard, aquí el tens; i espero comentar-te algun relat més.

A cops, l'amor, la passió, l'atracció, el desig, l'amor/odi... ens arrossega fins allà on conscient o inconscientment desitgem, i diuen que de vegades el pitjor destí és aquell que demanem i que anhelem.
Aquest relat fa servir correctament els maons dels mots del color adequat per aixecar l'edifici de la història com l'esperit exigeix.
Et devia, crec, el comentari del RDQ, i ni que sigui amb retard és un goig comentar un relat tan ben acabat.

Fas servir un recurs molt original, que funciona bé, perquè fins al final del relat no m'he adonat de qui era el narrador. Al costat d'aquest recurs, hi injectes la càrrega essencial de l'argument que s'ancora amb efectivitat dins del temps que ens toca viure. Fas servir un llenguatge correcte, gens carregós, ben construït. Es fa difícil proposar alguna mena de millora tal com els canons del bon crític manen. Potser essent molt rebuscat podria aconsellar-te explicar encara menys del que expliques i canviar aquest to tan explicatiu per un to més descriptiu i més auster que obligués el lector a esbrinar a partir del que veu en comptes d'assabentar-se de la història per les explicacions.
De tota manera, jo cada vegada sóc més escèptic pel que fa als comentaris i les crítiques. T'ha d'agradar a tu el que tu escrius, i en conseqüència, tu ets la teva millor crítica.

No crec pas que sigui una història de terror; jo la situaria més aviat dins del surrealisme realista. La veig com una hipèrbole no excessivament exagerada de qualsevol vida humana. L'ésser humà i el temps. La velocitat subjectiva dels anys. La confusió dels records. Els records com a inventors de la història individual, i, com a inexactes i malaltissos, són també falsificadors d'una realitat que a l'individu humà se li escapa. D'entrada, tothom es creu els seus records, en ells hi diposita la seva confiança. El dia que hom s'adona que els records amb els quals ens coneixem a nosaltres mateixos no són gaire certs en la seva forma, descobreix també que no es coneix a si mateix, que no coneix res, i que el temps pot donar les voltes, les giragonces i les sorpreses que els nostres records malalts donin.
L'encert del relat, a banda del ritme tranquil de les seves frases, i de la claredat de les idees, és el d'oferir l'atractiu d'una història misteriosa i exòtica que en el fons és intensament realista i potser crua.