I el pobre drac, espècie en extinció, mort per Sant Jordi! I a la princesa ni li van preguntar si volia casar-se amb Sant Jordi, la van tractar com a moneda de canvi!

És com una fotografia de les percepcions i de les sensacions que generen, però feta amb mots. Així com les fotografies de llum sovint no capten tota la realitat, les de mots expressen tota l'essència.

La llengua pot ser bella com una melodia i convertir-se en poesia no només pel que diu sinó per com sona. Les paraules que no fem servir tant tenen sens dubte una bellesa especial.

I ho he vist i sentit tot mentre ho llegia.

La descripció és tan càlida i viva, que gairebé m'hi veig. El mar, amb el Sol del migdia, té una força especial. I les tradicions són la pervivència de la identitat dels pobles.

Tots. Tots marxen per molt seriosos que fossin, esquerps o savis. I fins i tot de vegades, perden el cap abans de morir, i et fan pensar en tot allò que et deien tan segurs; tal vegada no era més que soroll empès per necessitats inconscients. No hi ha, ni hi ha hagut mai, mestres. Aprenents, sempre. Mestres, mai.

S'agraeix el comentari generós que acompanya el text, altrament, fora de context, costaria de comprendre. Una bona metàfora, rica en construccions que mouen a pensar.

Sembla com una endevinalla. El dietari d'una planta? D'un fruit?

El valor de les fotografies minimalistes quan amb el mínim expressen el màxim, i tot allò que tothom algun cop ha sentit, però que ningú no sap com dir. El mèrit és dir-ho sense mots que directament ho diguin.

Quan li diem tot això a Espanya, a qui li diem? A qui se li encén la ràbia quan sent una llengua diferent a la de Castella? A qui escup damunt les diferències? A qui considera anormal que algú parli en català per telèfon? A qui considera radicalisme que algú parli català a Catalunya? A qui li pretenem dir tot això? A mi, ja no em surt fer entendre res. Però l'escrit és molt bo! El problema és el destinatari.

De seguida he sabut de qui parlaves en aquesta carta dirigida a un cantant que se'n va anar força jove. Sabem molt bé que no podem arribar on és ell de moment, però amb els mots escrits el fem present. I veiem la seva llum "reflexada", o reflectida, a la nostra copa. Bona prosa!

La sensació de no saber-ne més de viure, la comparteixo sovint. Viure és una cosa estranya que costa. Costa arribar, costa marxar, costa avançar. Un escrit que sosté el to solemne i digne de les idees que traça; la profunditat poètica que mereixen les percepcions que habitualment no són fàcils de transmetre, però que són compartides per gairebé tothom. És complex escriure senzill les idees habituals que no es comparteixen, i és enriquidor llegir-les en escrits d'altres.

Molt divertit! Encertada descripció de les tietes que pretenen conèixer i organitzar la vida de tothom. Embolic rere embolic. Escrius fils de vida, amb tota la seva misèria i humor amarg intrínsec.

Com una fotografia d'un moment viu i enèrgic que comunica força existencial. Un rampell de força ontològica atrapada pels mots abans de perdre la calor del metall fos i estabilitzar-se.

Colors, calidesa, llum... Si fos un quadre, seria de temperatura de color elevada, vital, natural... Gairebé se sent a la pell l'energia. Gran força descriptiva!