El relat es pot llegir com una faula contemporània sobre els perills de refugiar-se en la tecnologia per solucionar problemes humans. També es pot veure com una sàtira: l’home que vol construir la “parella perfecta” perd la seva.
El relat està narrat amb un registre clar i directe, quasi com una crònica, però té un punt d’ironia subtil, sobretot al desenllaç. La nota de comiat de la Mercè, crua i pragmàtica, dona al text un gir final inesperat i contundent, amb un humor amarg que posa en relleu el fracàs del protagonista.
Posats a buscar-hi millores possibles, em fa l’efecte que l’estil és una mica pla: la prosa és correcta, però més aviat funcional, sense imatges o recursos que hi aportin profunditat. No hi ha massa metàfores o jocs de llenguatge. En Joan i la Mercè funcionen bé com a figures simbòliques (el científic obsessionat, la parella oblidada), però no tenen gaire profunditat psicològica. La Mercè, sobretot, és més una veu que una persona.
És un relat eficaç i enginyós, amb un final brillant que justifica tota la narració. Literàriament, però, es mou més en l’àmbit del conte d’idees i la sàtira tecnològica que no pas en el de la gran literatura de personatges o d’estil. Té un aire de faula moderna, amb un missatge clar i un gir irònic memorable.

Fas unes asseveracions molt encertades, encara que no em queda clar que el líder que les mereix sigui capaç de comprendre-les.
Al protagonista li diria que no tingués por, que s'allunyés de la desferra humana que representa tal líder, i que construís tota la riquesa cultural i humana que du a dins lluny dels violents (freds o calents).
Bona feina!

Poema breu i intens, amb un camp semàntic natural i simbòlic (aigua, riu, cova, flors, fulles), que vehicula alhora una dimensió íntima i espiritual.
El poema gira entorn del retorn —tant físic com espiritual— a un lloc d’origen, de calma o de plenitud. Aquest “on l’aigua sempre corre” no és només un espai natural sinó un espai simbòlic de renovació: el flux de l’aigua com a metàfora del pas del temps, del rentar-se les cabòries, de deixar anar allò que pesa.

És un poema que funciona com un cant de retorn i purificació, amb una forta càrrega simbòlica i un llenguatge senzill però evocador. La brevetat i els versos trencats contribueixen a la musicalitat, com si fossin gotes d’aigua que cauen.

La seva força és la simbolització del paisatge natural com a mirall de l’interior humà. L’aigua, el riu i la cova acaben sent alhora lloc físic i metàfora vital, i la repetició del mot torna convida a una reflexió existencial: retrobar el que som en essència.

Que bé tornar-te a llegir!

Des d’un punt de vista significatiu, el trajecte del pilot sobre el Pacífic pot entendre’s com una metàfora de l’existència: un camí incert, ple de perills i de fatiga, però també d’il·lusions i de somnis complerts. La immensitat del mar equival a l’infinit desconegut, i el fet de no tenir gairebé benzina simbolitza la fragilitat de la vida i la consciència del temps que s’acaba. El vol, doncs, és tant una aventura física com una reflexió existencial.
El Pacífic és amenaçador: taurons, enfonsar-se, desaparèixer. El cel, en canvi, és l’espai de la llibertat i del somni. El pilot es mou constantment en aquest límit entre cel i mar, entre viure i morir. La tensió vital està en mantenir-se en vol, en no caure.
Veure el punt de terra a l’horitzó pot entendre’s com l’arribada a una mena de port segur, l’oasi després del desert, o la meta que dona sentit a l’esforç. Però un cop hi arriba, el relat mostra que no és un final definitiu: tot recomença. La vida no ofereix un descans total, sinó una successió de reptes.
Annabel simbolitza el desig, la bellesa, l’ideal que dona sentit al vol. És com un miratge que es fa carn: rossa, poderosa, inabastable. Però alhora és també la veu de la responsabilitat, la que recorda al narrador que l’endemà cal tornar a enfrontar-se al mateix risc, a la mateixa rutina. És, doncs, l’encarnació d’aquest doble pol vital: somni i obligació.
La imatge del càntir que no es trenca remet al proverbi “tant va el càntir a la font, que al final es trenca”. El pilot és conscient que cada vol podria ser l’últim, que la mort pot arribar en qualsevol moment. Però mentre el càntir aguanta, la vida continua. Aquest motiu reforça la idea cíclica de l’existència: cada aterratge és només la preparació per a un altre vol.
El relat, llegit simbòlicament, és una al·legoria de la condició humana: vivim entre la por i el desig, entre el perill de caure i la necessitat de somiar. Volar esdevé viure; Annabel, l’amor i el sentit; el mar, la mort latent; i Tulagi, aquella treva efímera que ens permet continuar. El text transmet que viure és arriscar-se, repetir esforços, acceptar el perill i, malgrat tot, gaudir de la bellesa de l’instant.

Des d’un punt de vista lingüístic, el text utilitza moltes comes i punts suspensius, així com frases molt curtes. Això genera un ritme ràpid i immediat, però en alguns moments fa que la lectura sigui una mica trencada o confusa. Hi ha certa repetició de paraules com “a veure si” o “ja veig”, que pot suavitzar-se amb sinònims o reformulacions. També es repeteix molt “em”, “m’”, que és lògic en primera persona, però es podria alternar amb construccions que evitin tant de ressò. Algunes expressions són molt col·loquials (“em foto de calor”, “quina il·lusió em fan les palmeres”) i contribueixen al to íntim, però en un text literari es podria polir lleugerament per aconseguir un equilibri entre oralitat i elegància. Mantindre la veu oral i immediata és una fortalesa del relat, però combinar-la amb una puntuació més equilibrada, frases més connectades i una lleugera revisió lèxica pot millorar molt la lectura sense perdre espontaneïtat ni tensió. Per exemple, hi ha algunes frases que no em sonen prou naturals, com "El dur que ha de ser morir dins d’un avió que s’enfonsa al mar" o "a veure si caic al mar"; potser amb una puntuació més acurada milloraria l'expressió.
De tota manera, el relat ens porta a la ment imatges bellíssimes que com ja t'he dit, són tota una metàfora!

El tema del relat (o fragment de relat) penso que podria ser allò que és efímer: la bellesa d’un instant fugaç; també el desig i la fascinació cap a un desconegut, representat com una figura enigmàtica; i potser també la memòria, l’efecte del moment que persisteix com un pòsit intern.
El text s’articula al voltant d’una escena breu i quotidiana, però es transforma en un moment intensament carregat de lirisme i desig.
La veu narrativa és en primera persona, la qual cosa permet que el lector s’endinsi a les emocions immediates de la protagonista: l’atracció sobtada, la curiositat i la fascinació davant d’un desconegut. El punt de vista subjectiu converteix un simple gest quotidià (entrar a un cafè, seure, prendre un cafè) en un instant transcendental, gairebé màgic.
Es juga amb una forta sensualitat atmosfèrica: la pluja, els cabells molls, el rostre on rellisquen les gotes de pluja, la calor del cafè, el murmuri de fons. Són elements sensorials que creen una escena gairebé cinematogràfica, molt visual, però també carregada de tacte, d’olor i gust.
El relat oscil·la entre la delicadesa i la melangia: la narradora viu un instant de revelació emocional, però immediatament aquest moment esdevé fugaç, efímer, marcat per la partida de l’altre. Aquesta tensió entre intensitat i fugacitat remet a temes universals de la literatura: l’atracció sobtada, el desig inassolible, la bellesa del moment que no retorna.
El text es pot llegir com una petita peça de prosa poètica, on l’efímer esdevé memorable, i on la narradora converteix un instant fugaç en una experiència d’alta densitat emocional i estètica.

Pel que fa als temps verbals m’agrada destacar que predomina l’ús de l’imperfet (“estava asseguda”, “duies”, “et regalimaven”), que aporta un to descriptiu, atmosfèric i continu.
D’altra banda, l’indefinit/perfet (“vas entrar”, “et vas asseure”, “vas marxar”) marca els punts d’acció, els moments puntuals que trenquen la quietud.
Aquesta alternança de temps crea una tensió entre l’escenari de fons (pluja, murmuris) i l’instant fugisser (l’entrada i la sortida de l’altre).
Algunes metàfores que fas servir: “Vaig desitjar ser jo aquella tassa de cafè”, expresses desig de fusió i d’intimitat; “Deixant en mi el pòsit del teu cafè”, el record persistent d’una experiència breu. Hi ha força imatges sensorials: la pluja sobre els cabells, el rostre blanc i càlid, el murmuri de fons, el gust del cafè. Tots els sentits hi són implicats.
És interessant també la interrogació retòrica: “quin devia ser el teu nom: Paolo, potser Gino, o Marco?” amb la qual s’expressa la curiositat i el joc imaginatiu de la narradora.
Hi ha una antítesi implícita; el silenci d’ell versus el murmuri dels altres.
Les frases són majoritàriament curtes i fluides, amb un ritme que acompanya l’observació i el batec del moment.
Un plaer, llegir-te!

Exemple interessant d’hibridació entre reflexió teològica, humor i narrativa romàntica, amb un estil que barreja introspecció filosòfica i desenllaç sorprenent.
El relat explora la tensió entre el dogma religiós i la curiositat intel·lectual, així com el conflicte entre el deure espiritual i els sentiments humans. A través de les preguntes sobre el Purgatori, els àngels de la guarda i els Sants, s’hi plantegen dubtes teològics profunds de manera accessible, mostrant la necessitat humana d’entendre el misteri i la justícia divina. Alhora, el text acaba amb una història d’amor inesperada, que transforma un espai tradicionalment sagrat (el confessionari) en escenari de descoberta personal i afectiva.
El mossèn és retratat com un jove inexpert i humà, superat pels dubtes de la noia, la qual cosa el fa proper al lector. La noia és intel·ligent, directa i atrevida, capaç de plantejar qüestions complexes sense perdre la frescor i el sentit de l’humor. La interacció entre tots dos és el motor narratiu i emocional del relat. Els diàlegs són llargs, plens de digressions i comentaris interns, cosa que crea un ritme pausat però intens. El contrast entre el to sagrat del confessionari i les preguntes atrevides de la noia genera comicitat subtil, que culmina en l’escena final de seducció inesperada. La descripció dels ulls i les dents de la noia o la rialla del mossèn mostra un estil que combina observació física amb emoció interna.

El “camí amb el cor” és una metàfora poderosa que representa un espai únic i intransferible, construït a partir de l’amor i la connexió entre dues persones. No és un camí físic, sinó emocional i espiritual, reservat exclusivament per a elles (“sols per tu i per mi”).
És un text marcat per la intimitat, la delicadesa i un punt de misticisme. Hi ha una barreja d’amor passional i amor transcendental, que supera el temps i l’espai.
Les imatges són molt visuals (“plegaran l’espai i el temps”, “fondrà el desig”) i també tàctils (“abraçar-te”), creant una experiència sensorial completa. La transició entre l’espai físic i l’espai interior és fluida: el “camí” es construeix tant amb paraules com amb sentiments.
El poema culmina amb la idea de fer etern un instant compartit, com si l’amor pogués suspendre el pas del temps. Això dona al text un to d’eternitat i plenitud emocional.

Té un to profundament emocional i íntim, com si fos un petit manifest sobre el sentit de la vida i el valor de les relacions humanes. La vida s’hi presenta com una combinació d’amor, il·lusió, comprensió i moments compartits. El text reflecteix una mirada sensible, centrada en els vincles afectius i en la importància de sentir-se escoltat i comprès. Predomina una veu sincera i melangiosa, amb una barreja d’esperança i de nostàlgia.

Les absències dels éssers estimats són períodes de la vida que sovint ens descol·loquen i que ens fan viure com esperant no se sap ben bé què. La consciència humana és una realitat misteriosa a la qual la ciència encara no ha trobat explicació. Em fa l'efecte que perviu més enllà del cos; n'estic convençut i potser per això no visc les absències com una situació definitiva sinó com un petit període de separació. Bo i tot, aquesta separació, i la incertesa de tot, com és natural, em posen trist. Però la vida és molt bella, i és un regal, i hem d'estar més contents i agraïts pel temps viscut, que no pas tristos perquè s'hagi acabat de moment. De segur que els que han marxat voldrien que visquéssim amb alegria i serenor la nostra vida; jo almenys si moro vull que els meus estiguin contents. Pels teus escrits percebo en tu aquesta serenor que ens fa viure intensament la vida.

I el pobre drac, espècie en extinció, mort per Sant Jordi! I a la princesa ni li van preguntar si volia casar-se amb Sant Jordi, la van tractar com a moneda de canvi!

És com una fotografia de les percepcions i de les sensacions que generen, però feta amb mots. Així com les fotografies de llum sovint no capten tota la realitat, les de mots expressen tota l'essència.

La llengua pot ser bella com una melodia i convertir-se en poesia no només pel que diu sinó per com sona. Les paraules que no fem servir tant tenen sens dubte una bellesa especial.

I ho he vist i sentit tot mentre ho llegia.

La descripció és tan càlida i viva, que gairebé m'hi veig. El mar, amb el Sol del migdia, té una força especial. I les tradicions són la pervivència de la identitat dels pobles.

Tots. Tots marxen per molt seriosos que fossin, esquerps o savis. I fins i tot de vegades, perden el cap abans de morir, i et fan pensar en tot allò que et deien tan segurs; tal vegada no era més que soroll empès per necessitats inconscients. No hi ha, ni hi ha hagut mai, mestres. Aprenents, sempre. Mestres, mai.