Zweite welt krieg

(Polònia 1946)

- És veritat que es veu la lluna des d'allà dalt, mare? És veritat que si vull puc volar amb els núvols i veure com juguen, com jo? És veritat que puc ballar amb les estrelles? És això veritat, mare?- diu el nen
La mare l'agafa a coll mentre li posa el pijama. Li obra el llit i el fica a dintre. El nen la mira i li diu que l'estima. La mare somriu. Però darrera d'aquella rialla, hi ha un altre món. Una llàgrima comença a recórrer suaument les galtes de la mare, fent-la avergonyir.
- mami tranquil·la, no ploris, jo ja sóc gran i puc anar sol a dormir, ja veuràs com puc.- li assegura el nen.
La mare l'abraça i li diu:
- Podràs veure la lluna des d'on vulguis fill, ella mai ens deixa sols. Els núvols juguen com a nens i ploren, també, mullant-nos de pluja. I estic segura que algun dia ballaràs amb les estrelles.-
El nen, desprès de sentir les paraules de la mare li demana que li canti una cançó. La mare accepta. Comença a cantar una dolça melodia i poc a poc li va fallant la veu a causa del nus que te a la gola. Acaba la cançó.
- t'estimo fill-
El nen no sent aquestes dolces paraules, doncs ja està ben adormit. La mare li besa la galta i el tapa amorosament. Dues hores més tard la mare rep una trucada. Ja són les dotze. És el seu pare, l'avi del nen. Aquest l'avisa, amoïnat, de que s'apropen membres de la SS pels seus barris, i la obliga a que s'escapi. Ella no te temps a plorar i només pensa en sortir d'aquella casa on temps enrere havia viscut feliç. Agafa en braços al nen sense despertar-lo, però el seu esforç és en va.
- Mare, per què corres?, on anem?-
La mare no li contesta, ella segueix amb la mirada fixa a la porteria i intenta obrir la porta amb la mà dreta. Ho aconsegueix. Surten de la casa i de fons, la mare, veu a molta gent, jueus amb els que havia compartit festes i ara se'n van, se'ls emporten i ella no pot fer res. Aleshores es posa a recordar el mes passat, un d'aquells jueus, va ser el seu marit. Ella plora silenciosament, no pot ser escoltada.
- Mare on va tota aquella gent?- pregunta el nen mig adormit.
La mare dubta uns instants la resposta. Finalment diu:
- No ho sé-
Tot això és el que se li acut dir. No te forces per dir res més. Però ella, en el fons, pot percebre cada llàgrima d'aquella gent, el seu dolor, la seva por, i pateix amb ells l'espera.
-Potser fan cua per ballar amb les estrelles. Potser no saben que jo sóc el primer.- Diu el nen, innocent.
La mare l'abraça amb força i el besa. Ella conte fins a tres, per a ella. Llavors comença a córrer amb el nen a coll, deixant enrera tot moment feliç, totes les nits compartides amb el seu marit, totes les tardes inoblidables tots tres junts. S'enfronta tota sola a la pendent que té davant. Intenta passar desapercebuda per carrers on la vida es mostra absent. Per cada pas que fa, se sent bé, i fins i tot, deixa anar una petita rialla d'agraïment. El nen dorm, somia amb en com juguen els núvols i els manté contents perquè no els mullin amb els seus plors. Els ulls de la mare, es mostren lleugerament humits. -Què pasarà amb nosaltres?- es pregunta. Ara no hi vol pensar més. Segueix corrent. De lluny distingeix un membre de la SS. La mare fa un moviment brusc amb el nen a coll amb el propòsit de no ser descoberts. Un petit carreró abandonat, els hi obra les portes. S'amaguen sota unes escales. Ella agafa al nen amb força. Ell es desperta.
- Mami, per què estem aquí?, anem ja a buscar al papa?-
- No fill.- Respon ella amb paraules tremoloses.
Mare i fill es miren als ulls, i de tots dos broten llàgrimes. La mare l'abraça.
- Fill, no parlis fort, no cridis. Si em pasés algo, córrer fill, no t'aturis, jo em reuniré amb tu quan pugui. -
- per què? No em puc quedar amb tu?- diu el nen ploriquejant.
La mare no sap que ha de fer. No sap si dir-li la veritat. Però ja es massa tard. Una llum de llanterna els cega els ulls, descobrint-los sota les escales. La mare agafa la mà al nen, s'apropa sigilosament a la seva orella menuda i li diu:
- Quan t'apreti la mà córrer tan com puguis i no deixis que et vegin.- Diu la mare amb els ulls plorosos.
- On quedem desprès, mama?- li diu el nen.
- T'estimo fill, i sempre t'estimaré, no ho oblidis mai.-
-Jo també t'estimo mare.-
De lluny se sent com una veu masculina, sembla un alemany. Aquest diu:
- Jüdisch in gasse! Rennen!- ( jueus al carreró! Correu!)
Tot i que la mare no domina l'alemany, pot imaginar-se que es tracta de perill. Aleshores, sense pensar-s'ho dos cops apreta la mà del nen. El nen segueix les seves indicacions i córrer, La mare se sent orgullosa del nen, i somriu. Llavors es posa a recordar quan jugàven els tres a fet i amagar al jardí de casa. Aquella situació aparenta igual, tot i que és molt diferent. Se li apropa un membre de la SS d'uns 16 anys aproximadament, 18 com a molt.
- Woher kommen sie?- ( d'on ets??)
- Ich bin aus poland- ( sóc de Polònia)- Diu la mare amb por.
El jove l'acompanya amb el braç i la reuneix amb altres jueus. Ella es posa en una fila interminable.
- Hast du einen Appetit?- ( téns gana?)- li pregunta el noi.
- Ja, viel.- ( sí, molta)- diu la mare amb la mirada fixa al terra.
El jove rebusca dintre de la seva bosa negre i d'allà en treu un bossí de pa. Allarga la mà i li dóna a la mare.
- Danken- ( gràcies)
La fila es comença a moure. La mare es pregunta on deu estar el seu fill. Però ella és feliç, sap que s'ha escapat. Però de sobte, de lluny se sent.
- Mami! Sóc jo! Ja véns? Falta molt?-
És ell, és el nen, els seu fill. Ella es gira amb cert temor. El nen està corrent cap a ella. Ella no vol! Però, com a mare, surt de la cua i abraça al nen, s'abracen. Llavors s'apropen un parell d'homes en uniforme.
- in die Reihe, Jüdisch! ( a la fila, jueva! )
La mare agafa a coll al nen. Ella està enfadada perquè no l'ha fet cas. Però en el fons està feliç d'estar junts. La mare alça la mirada al tren en que han d'embarcar. A la part superior d'aquest es llegeix clarament: Auschwitz.