Yuki-onna

Fa molt, molt temps, en un lloc on la memòria va oblidar i el pas del temps va perdre els noms, hi va haver un home va sortir a la recerca d'alguna cosa.
No sabia ben bé què cercava. Sabia que havia de sortir del seu poble natal, que havia d'anar a buscar-ho, però ignorava de què es tractava.
Durant molts anys, l'home va viatjar pel món coneixent gent, cultures, llocs i paisatges, però no va ser capaç de trobar allò que la seva ànima anhelava i la seva ment desconeixia.

En un dels seus trajectes sens rumb es va allunyar de la ruta i es va perdre a les muntanyes. Era ple hivern, i una tempesta de neu el va sorprendre. Va vagar durant diversos dies, donant voltes sense un rumb fix. Degut a que no hi havia senyals de camins o pobles a la vora, les seves provisions van anar-se esgotant i les seves forces minvar pel fred i el cansament.
Quan sons recursos van acabar-se, l'home va creure que li havia arribat l'hora. Va prendre el que imaginava seria el seu últim sopar, i es va gitar a l'interior d'un arbre mort per refugiar-se una mica de la tempesta.
La nevada seguia castigant aquell home, que en aquells moments es sentia miserable i imbècil, per haver emprès una recerca infructuosa de quelcom que desconeixia i que ni sabia si existiria, en ves de fer cas de ses amistats i quedar-se al poble per a formar una família.
Aleshores, en aquell moment, enmig de la foscor, del vent i de la neu, va aparèixer.
A l'ultim llogaret que havia visitat dies enrere, havia sentit parlar d'ella. Segons els habitants, era un esperit que apareixia als excursionistes i muntanyistes perduts entre les neus de l'hivern, però ell va pensar que no serien més que llegendes i contes d'àvies.
Tal i com li havien descrit els vilatans, l'home va creure que es tractava de la Yuki-onna. Era una dona molt bella, amb la pell blanca com la neu, el cabell llarg i d'un color fosc com la nit, i els ulls d'un blau cristal·lí i clar com el de les glaceres. Anava vestida amb una penyora tradicional de la zona, semblant a una bata de color blanc amb un cinturó bastant ample que els locals anomenaven quimono. L'esperit de les neus avançava fins a ell lentament, sens deixar empremtes ni enfonsar-se en la neu, ni immutar-se per la tempesta.
Va detenir el seu avanç a poca distància de l'arbre i es va quedar mirant a l'home.

L'home, tremolant, va pensar que potser ja tenia febre i que delirava... aquesta seria la seva última visió en el món dels vius?
Aleshores, pensant en que ja no tenia res a perdre, va somriure sense cap por i li va dir:
-Bona nit, bella dama.-
La dona no es va immutar. Seguia amb el seu rostre serè i una mirada que l'home va percebre que anava carregada de tristesa i melancolia.
L'home va tornar a parlar:
-Que fa aquí una dona com vostè en aquestes contrades glaçades, amb aquesta nevada i ben entrada aquesta freda nit?-
Ella va seguir impassible.
Però l'home va insistir altra vegada:
-Que podria voler algú com vostè d'algú com un servidor, que ho ha deixat tot per emprendre una recerca sense fruits, a qui no li queda res més que la roba que duu i sons pensaments?-
Aleshores, va adonar-se que la dona anava descalça, i que sota aquella estranya bata aparentment no duia res.
L'home va pensar que potser no entenia la seua llengua.
Va provar de comunicar-se en tots els idiomes que havia après durant el seu llarg viatge, però el resultat sempre va ser el mateix. Anaven passant els segons, els minuts, les hores ... va perdre la noció del temps, ja no sabia quant feia que la dona era allà, observant-lo impassible.
L'home encara duia posat el seu rudimentari equipament de muntanya, però no sentia les seves mans ni sons peus. Es va treure amb esforç i dolor un dels guants i va veure que tenia la mà morada. Era inevitable amb aquell temps, va pensar que moriria ans congelat que no de fam.
Es va tornar a posar el guant com va poder, ja que el vent que bufava era com agulles molt fines i fredes.
Quant va alçar de nou la mirada, va veure que la dona s'havia aproximat bastant més, s'havia ajupit i tenia la seua cara a uns pams de la de l'home
En aquell moment, la dona va somriure lleugerament amb els seus llavis del color de la flor del cirerer blanc i li va xiuxiuejar amb una veu harmoniosa com la del vent de les valls:
-Prefereixes morir havent conegut l'amor o viure eternament i sentir-te miserable?-
L'home va trigar una mica a assimilar aquestes paraules. Li estaven deixant escollir el seu destí?
Després de meditar una mica, li va contestar:
-No puc dir que hagi estat orgullós de la vida que he dut fins ara. Vaig deixar enrere tot el que vaig tenir per cercar quelcom, doncs em sentia buit, aixi que podria dir que ja he viscut de manera miserable. Per altra banda, mai vaig estar enamorat i potser no pugui veure de nou el sol sortir, aixi que la meua resposta és que prefereixo morir havent conegut l'amor.-
La dona va tornar a somriure lleugerament. Va assentir lleugerament amb el cap i amb les seves fredes mans va acaronar les maltractades galtes de l'home, que va perdre el coneixement.

L'home va escoltar els ocells piular. De cop es va llevar. Havia estat tot un somni?
Es trobava en una habitació petita, amb les parets i el sostre de fusta, i el terra de tatami.
Estava gitat en un futó, i una espelma il·luminava l'estança.
Va voler moure's, però no va poder. Va intentar inclinar-se, però fou en va.
Al cap d'uns minuts, una silueta va entrar a l'habitació.
Duia posada un quimono negre amb un cinturó blanc, i quan va quedar exposada a la llum l'home va poder veure que es tractava d'una dona. Va trigar una mica a reaccionar, però va veure que era la mateixa dona que estava amb ell a la neu. A diferència de l'anterior, el seu to de pell era més humà, el color del seu cabell era negre com el carbó i sons ulls negres com la obsidiana.
La dona es va asseure de genolls al seu costat, se'l va mirar amb una expressió alegre i li va parlar:
-Com et trobes?-
-Bé, crec-
Li va contestar.
-On sóc? Com he arribat aquí?-
La dona li va explicar que l'havia trobat aquell matí arraulit a la porta de casa seua, que amb prou feines respirava i tenia una febre molt alta. També li va explicar que tenia les cames i peus congelats i molt malmesos i que potser no podria tornar a caminar.
Llavors l'home li va explicar la seua experiència, de la trobada amb l'esperit de la dona i que després que ella li toqués les galtes va perdre el coneixement.
Llavors la dona va respirar fondo i després d'uns moments de reflexió, va respondre-li:
-Aquella que vares veure podria ser l'esperit de la meua besàvia, que es va perdre en sortir corrents de casa en plena tempesta de neu quan va rebre la notícia que l'amor de sa vida, mon besavi, havia mort durant la guerra, farà més d'un segle, i a qui mon avi i la resta de vilatans havien donat per morta. Potser t'ha enviat a mi perquè els mons pares varen morir en un accident fa poc i no volia que estigués sola.
En acabar de parlar, li van caure algunes llàgrimes galtes avall.
L'home, es va esforçar per moure el seu braç i li va acaronar la galta aguantant el dolor:
-En aquest cas faré l'impossible per fer-te feliç.-

Molts anys més tard, un incendi va assolar la zona. Quan els vilatans van arribar a la solitària cabana on sabien que hi vivia una parella molt dolça i amable, la varen trobar completament cremada.
A l'interior, varen trobar els esquelets carbonitzats d'una parella estirats a terra, abraçant-se.