younes.

Un relat de: tapisser
Com cada matí, com havia après dels de casa, cinc vegades al dia, resava les seves oracions. Demanava per la pau en el món i per altres coses. Resava.
Va beure's un té, el fum del qual l'avisava de la seva temperatura i el qual, tal com faria un pres, havia trobat una ruta d'escapada a través de moltes i moltes fulles de menta verda.
Magre esmorzar pel fred d'una terra estrangera que amb els anys havia après a tolerar.
Els pares, orgullosos de què el seu fill anés a escola, eren al llit, encara no es llevaven.
Ningú no els esperava enlloc, no tenien feina.
Els mateixos ocupadors que els hi varen donar feina en temps de bonança, ara parlaven de la rèmora que representa tanta mà d'obra i tan poca feina.
Els obrers vinguts de mar enllà, ara feien nosa.
Res era alegre, tot era fosc.
S'havia d'afanyar, anant cap a l'escola, deixava al seu germà a la guarderia municipal.
Una cosa que el feia veure el futur amb l'esperança d'acabar sent un mercenari més en el món de l'esport, i treure així la família del també mercenari mon de la pobresa, era el futbol.
Com la seva població és prepirinenca preferia el futbol sala. Menys fred.
Quedar amb col·legues que a l'escola no havies pogut ni veure, tenia un no sé què de llibertat i de companyonia que res podia igualar.
Cridaven, desobeïen ordres establertes, s'insultaven, es pegaven (algun cop de broma i altres cops seriosament) però això només era un parell de tardes a la setmana, endemés l'entrenador era un paio seriós i no en deixava passar ni una.
Era una tarda de dimarts, anirien a "Càritas" on, segurament, "cauria alguna cosa" i es podria fer una mica el pinxo traduint el que deia la mare, canviant les demandes que trobava massa vergonyoses per coses que li feien gràcia per a ell. Tenia un germà o dos o tres... Un, en cotxet. Moussa crec que es deia.
Casa seva sempre era plena de gent, ara uns veïns, ara uns amics del pare...
La família era pobra, però ningú es quedava sense un plat d'harira o alguna altra menja exòtica pel nostre nas, mal entrenat a olors estranyes.
Jo vaig haver d'anar-hi un dia per algun assumpte de papers que reclamava la federació catalana de futbol sala. No tinc un record concret de la visita, però si la sensació d'haver estat acollit molt bé.
Després, els anys em varen fer marxar.
Ell es va anar fent gran, i jo vell. No els vaig trobar a faltar, com estic plenament convençut, ells tampoc a mi.
Estic segur que una adolescència fugissera va interrompre algun pla de la seva vida que ja tenien programada els pares. Segur que alguna mirada d'una nena d'una edat aproximada a la seva li va enrojolí les galtes, i va créixer entre bretolades i carrers plens de fires medievals i casaments a pagès, amb el cervell
lliure de religions, dits senyaladors i frases amenaçadores que encara no entenia del tot.
Un dia sortint de l'escola l'esperava un home del qual havia sentit a parlar a casa seva, no era alt ni baix, ni duia barba ni bigoti, no anava molt ben vestit, duia les sabates lluents, netes, polides i la mare li havia dit en una ocasió que es podia fiar de qui porta les sabates netes. El va cridar pel nom i li va parlar amb l'idioma que li havien transmès a casa. Res a sospitar: conegut de casa, sabates netes, idioma entenedor i població petita on, en cas de no estar a gust, un veí o l'altre l'auxiliaria. Varen anar a rondar, i tot caminant escoltava velles històries de gent que havia destacat per la seva "bondat" d'altres per la seva peculiaritat... Posava atenció i interès com gairebé amb tot el que feia.
Com ja s'anava fent gran i empès per la necessitat de casa, on un sou mai seria mal vingut i, aconsellat també pel seu nou amic de les sabates lluentes, va pensar a deixar els estudis. Ara ja sabia llegir i escriure que era el paradís somiat per als pares, i si es feia massa llest, no el voldria ningú ni la noieta aquella que el mirava de tant en tant, per saberut i per deixar-se entabanar per unes sabates polides.
Amb el primer sou es va comprar un vestit típic del seu país d'origen, el seu nou amic de les sabates li va dir que ja era hora que tornés a les arrels i no restés més que el temps necessari en aquest parèntesi transitori en què s'havia convertit la seva vida.
També va comprar unes flors molt acolorides per si veia la noieta de les mirades.

No va canviar massa vist des de fora, ni companys de feina, ni companys de festa ni la noieta dels ulls de mel, amb qui ja intercanviava alguna cosa més que mirades, varen sospitar mai del seu canvi.
La marca que molts creients tenen al front fruit d'hores i hores d'oració amb el cap cot i tocant el terra, en el seu cas, es convertí en una durícia de l'orgull.
El posat de pinxo atrevit, de trapella urbà, es transformà en la persona seriosa que era ara. Potser massa jove per decidir per ell mateix. Pot ser no...
Això no obstant, va creure convenient convocar a família, amics, noieta de boca petonera i també al senyor de les sabates llustroses perquè els hi havia de parlar de canvis de manera de viure, de decisions que hem de prendre quan ens fem grans, de decisions inajornables.
Un cop tots reunits a la sala d'estar de casa dels pares, voltant una safata de maamoul, que juntament amb una tetera plena, a la mare li va semblar pertinent i de bon gust per obsequiar als seus convidats, el noi es va decidir a parlar.
Va desestimar la fórmula tradicional de: senyors, senyores.... I va fer servir una parla molt més propera.
-A part de culturitzar-me, cosa que em fa molta falta, necessito marxar per viure mon.
M'agrada l'univers. Una cosa que crec haver descobert per mi mateix, és que a l'univers, hi cap tot, totes les cultures, totes les religions, tots els homes coneguts, tots els homes per conèixer, tots els perdons...
No vull que les pors, encotillades per les amenaces, provoquin mort.
No vull que les guerres, encotillades per les amenaces, provoquin mort.
Entenc que la venda d'armes amaga morts a cada explosiu, a cada munició.
No entenc com els mateixos que fan veure que s'esquincen els vestits en nom de la pau, provoquen aquestes situacions.
Per tot això, necessito marxar per viure mon i si puc, veure´l.
Me'n vaig a estudiar una carrera.....
Marxo a l'estranger, encara no sé a quin lloc, i ni res ni ningú em farà canviar el que porto rumiant tan de temps, encara que es calci amb miralls.
No vull plors, però el més segur és que no ens tornem a veure mai.
Amb el temps veureu que la meva marxa no és tan dolenta, tothom té un substitut.
Vosaltres pares, teniu més fills, encara han de fondre tots els ploms que jo no he fos.
Tu, enamorada meva, trobaràs amb el temps, qui et buidi el cap del meu record.
I vostè, senyor de les sabates lluents, aprendrà que descalç també es pot caminar i, diuen, que per compartir ensenyaments has de voler posar-te en les espardenyes dels altres. No calen sabates llampegants però sí saber que vol i necessita cada persona.
I jo vull arribar a ser cosmonauta per poder viure a l'univers, envoltat de les estrelles i rés més, sé que això vol molt d'esforç però així podré recordar cada una de les persones que han fet el camí de la vida al meu costat.
Els sagrats i els que no ho són.
En vida i un cop mort.
Ara i sempre.
Me’n vaig.

Comentaris

  • Younes, dos anys després[Ofensiu]
    Montseblanc | 31-08-2019

    El dimecres d’aquesta setmana vaig caminar tota La Rambla avall i al cap d’una estona amunt, junt amb el meu fill. No puc evitar recordar el que va passar fa dos anys cada vegada que torno a trepitjar les onades del terra. Llavors, un dia abans de l’atemptat, també les havia trepitjat per anar al Museu Marítim. Fa esborronar que l’alegria i la relaxació d’una passejada entre vianants de múltiples nacionalitats pugui canviar en segons a un escenari de mort i dolor.
    De la mateixa manera que fa esborronar que en Younes, un ésser humà com tots nosaltres, pogués arribar a la conclusió (sense estar boig, sense estar malalt) que havia d’agafar una furgoneta i matar gent.
    Segur que va ser com dius tu al teu relat, una infància i una adolescència “normals” i després, el canvi. Difícil d’entendre, però evident.
    M’has fet estremir un cop més.
    Trobo a faltar els teus relats i la teva sensibilitat. Espero que estiguis bé.

  • Aquest cop t'has posat seriós.[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 21-10-2017 | Valoració: 10

    Has fet un relat molt ben escrit, molt ben portat i que té el lector en suspens per a veure què passa després. Veig també que coneixes els costums i els menjars dels magrebís i la seva mentalitat.

    Molt bon relat, Albert!