Y todo a media luz...

Y TODO A MEDIA LUZ…

Per quart any consecutiu, ens preparem a realitzar la aventura pre-primaverenca del viatge amb l'IMSERSO. Noves il·lusions, noves expectatives, velles experiències i sempre el nerviosisme d'allò que és desconegut. Com serà l'hotel? I els companys de travessia? I el temps meteorològic? Hem d'agafar roba d'abric o bé d'entretemps? Considerant que el dia 2 de març està encara a certa distància de la primavera i que els serveis meteorològics preveuen un temps embolicat, més val prevenir que curar i, encara que les maletes vagin plenes a vessar, sempre és millor que sobri roba que no pas que en falti.

Així doncs, sortim de casa carregats com a mules (benaurat l'inventor de les maletes amb rodetes) i el viatge cap a Lloret de Mar transcorre amb tota normalitat. Arribem a l'hora de dinar i constatem amb goig que el bufet està ben sortit, que el menú és variat i que les postres són d'allò més apetitoses. Observo, amb curiositat i satisfacció, els rostres beatífics dels hostes de l'hotel que, davant del taulell dels pastissos, gelatines, mousses i tortades , es passen la llengua pels llavis a cada cullerada de macedònia que es posen al bol. Es llepen els bigotis com els gats davant d'una sardina. Gests coneguts i repetits en el temps i previstos dins del programa de vacances de la gent senior.

Un altre programa previst és el de les activitats esportives ( classes de gimnàstica, estiraments, relaxació, ball, passeigs etc,) monitoritzades per un jove argentí molt agradable, que esvalota les iaies amb els seus comentaris picardiosos de doble sentit. També entra dins del programa previst la sessió de ball diària després del sopar, on les senyores aprofiten per a lluir els seus vestits amb lluentons i els xals a joc. Tot molt clàssic i ortodox.

El que ja no entra dins del programa, o al menys resulta un incordi imprevisible, és la pluja diària, el vent huracanat i per acabar-ho d'adobar la tempesta de vent i neu a la costa un cop començat el mes de març. Fins aquí encara tot passable. Què plou? Agafem el paraigua. Què fa fred? Ens calcem els mitjons de llana, la bufanda, els guants i el barret.
Ara bé, davant d'una tempesta huracanada de neu que arrenca arbres, tendals i torres elèctriques, la cosa deixa de tenir solució i es comença a convertir en una gran molèstia Així i tot, atès el nostre esperit aventurer, quan se'n va definitivament la llum, ens disposem a jugar a cartes al costat de la finestra aprofitant la poca claror de la que encara podem gaudir. No podem fer altra cosa. No hi ha tele, el mòbil no té cobertura, no funciona internet, no ens hi veiem prou per a llegir, així que l'única emoció que podem extreure de la situació és intentar fotre una pallissa a l'altre amb unes partidetes de cartes. Però arriba un moment en que el que ja no distingim els pals ni els nombres i és quan decidim baixar a la sala comunal ( a peu, és clar) a veure què es cou per aquelles contrades.

Un cop abaix, ens adonem de que es mastega la tragèdia: a damunt d'algunes taules una candela minúscula dóna llum a un col·lectiu de tres centes persones desorientades i queixoses que no saben què fer ni a qui dirigir-se. Es parla del sopar, tema principal de preocupació. Com cuinaran sense llum i sense els aparells elèctrics? Es parla d'anar a algun supermercat a comprar alguna cosa. Empresa impossible: la impressionant tempesta desanima el més pintat. Però, miraculosament, se'ns serveix un sopar calent i bastant decent en el menjador il·luminat per una espelmeta a cada taula. El problema és el bufet. No s'hi veu molla. No se sap si el que se està agafant és un guisat de pollastre o bé uns calamars a la romana. Tant se val. La gent som molt soferta i la qüestió es portar-nos alguna cosa a la boca.

Un cop acabat el sopar, és qüestió de pujar a l'habitació del sisè pis a les palpentes. Es fa evident de que l'hotel no disposa de cap mena de llanterna i de que les espelmes són escasses. Però bé hem de pujar d'una manera o altra. Demanem a recepció una vela i ens ofereixen la que tenen damunt del taulell ( quatre centímetres de cera) amb la surrealista recomanació de que la tornem a baixar un cop utilitzada (!!!). No cal dir que, després de pujar sis pisos a peu, no té cap sentit tornar a baixar per a retornar l'espelma i pujar de nou a les fosques. És evident que, en moments de crisi, la gent no carburem com Déu mana i podem dir les coses més absurdes del món.

En arribar a l'habitació i en anar a fer un riu a les palpentes, ens trobem que l'aigua raja del sostre del bany i ens posem xops com a gats. Sortosament, el sentit de l'aventura i de l'humor no ens abandona mai i ens posem a riure com dos ximplets, com dos criatures que estiguessin en una tenda de campanya durant una tempesta emocionant a l'aire lliure.

Nosaltres tornàvem a casa el dia següent. Però no crec que la gent que va romandre a l'hotel es prengués l'aventura amb tant sentit de l'humor. A hores d'ara, quatre dies després, Lloret de Mar continua a les fosques, sense calefacció ni aigua calenta. Que Déu els empari!