XXV-DRET DE CUIXA

El dret a la primera nit és absurd o té sentit?



XXV -DRET DE CUIXA
(IUS PRIMAE NOCTIS)


El dret a la primera nit
és absurd o té sentit?

Per al noble que té terres
de la seva possessió
i no té o té moltes filles,
però no té cap fill baró,
tenir un o més bastards,
pot ser una necessitat
per bé de la propietat!
Abraham abans que d'Isaac
va ser pare d'Ismael.
Agar, la mare, era esclava
i la dona veritable era Sara!
És benedicció del cel,
per al serf, que el primer fill de la dona
sigui del seu senyor i no de la seva persona!
Millora de condició,
de feina i d'estimació!
La noia ha de ser donzella
i estar al llit del cavaller
des de la posta del sol
fins que es fon l'última estrella,
tant si fan el que han de fer
com si no fan re de re!

En audiència sol·licitada
pel nuvi, pares i mares,
demanaren-me que fes
l'exerció d'aquest dret
(eren fidels servidors,
dels qui tinc potser els millors).
Vaig quedar parat... abstret,
davant de tal petició.
La meva esposa somreia
en veure'm com em distreia
tot buscant la solució.

Si els donava un desdeny,
no era pas gens prudent,
i quedava com un home de poc seny!
La muller i jo ens vam mirar,
i tots dos sense parlar ens diguérem:
-Què haig de fer?
-Sí, home, ja t'ajudaré!
-Bé... bé -vaig dir
a tots els qui hi havia allí
(Més vermell que un pebroter).
Soc castlà i senyor de quadra
i no un dèspota i un lladre!
Si de tot en puc fer ús
ha de ser pel meu honor
i sens ni gota d'abús!

El dia ja declinava,
els corns sonaven pausats,
la campana repicava
amb retocs nets i engrescats!
La donzella s'agafava,
fort, en el braç del pare,
i més fort, en el braç de l'estimat!
Venia amb vestit de pagesia,
senzilla com la rosella del prat.
Donant-li la benvinguda
li vaig oferir la mà.
Tremolava... tremolava
i estava a punt de plorar.
Ai, poncella delicada!
La feia agafar a l'avantbraç,
al mateix costat del pare.
L'altre, per a mi, era sagrat!
Totes les dones de casa,
amb perfums, teles i gasa
com si fos una joguina,
l'abillaren i deixaren
d'una bellesa divina.

Després d'un bon sopar
les cançons i les rondalles
li varen treure la por
i s'omplia de rialles!

Allà, dintre d'aquell llit
que la meva aimia i jo
hem fet de dia la nit!

Allà, on els nostres fills
en temps de por i torbonades
s'han fet lloc buscant petons i abraçades.

Allà... en idèntic jaç,
com un àngel del cel,
com la innocència més dolça
que un rusc sodollant de mel...

Allí estava la donzella
com la llum de l'altar en la capella,
fràgil, tènue, vacil·lant,
plena d'un senzill encant!
Jo, amb el millor vestit
i sense armes ni armadura,
ornat de la més noble filatura
amb tracte amable i polit.
Davant de l'esposa i fills
desafiant els perills
amb delicadesa i cura.
Passava per sobre d'ella,
li besava fluix el front
i la deixava donzella.
Així quedava simbolitzat,
complert i ben acabat,
el dret a la primera nit!
Tinc una sola muller
i ella té sols un marit!
L'amor mutu que ens donem
sempre ens ha fet bon profit.

Esperant la matinada
les nostres filles dormien
amb la benaventurada.
(Des d'aquell dia, la noia
m'ha dat el tracte de pare).

La meva estimada i jo,
mirant les constel·lacions
entre petons i petons
al més alt de la torrassa,
de la nostra estima vam fer ús,
d'aquell ús que mai no passa!

-Tenim molt ben fet el nus,
el caliu del nostre foc
està fet de bona brasa!

No sé si el gall o el merlot
ens va donar el primer toc,
però els dos en una tonada
fèiem despertar l'albada,
i estant en el mateix lloc
allò igual és diferent.
El color, a poc a poc, es desvetllava
mogut per cada moment.
Els sorolls i els cants de tots els ocells
junts amb els camps i l'arbreda
s'unien, amb la llum i amb els colors,
en una gran abraçada!

La magnificència dels mantells
de la rosada i el ventolí
els acabava de vestir!

La nua nit es feia l'ornat matí!

El repic de la campana ens deia:
-La núvia ha de ser retornada!

Tota de blanc virginal,
tant la túnica com el cíngol,
volien emprendre el vol darrere del ventijol!
El camí... un riu floral,
a peu nu, pètal per pètal
donant-li la seva saba.
-Això que t'estic dient,
és com si passés ara!
El cabell deixat anar
i la corona de flors
que convidava a flairar.
Amb un petitoi manoll
fet d'espígol, tomanyí,
pericó, menta boscana,
farigola, romaní
i unes tiges de fonoll
en ses mans entrelligades.
Era la puel·la ufana!,
essència que el cel emana
i que corprèn les mirades!
Davant la joia de tots
al seu amor l'entregava!
El dret a la primera nit
és absurd o té sentit?
-Allò que es fa sense el cor
té totes les possibilitats per estar
fora de lloc!
El cor dóna sentit comú
i el tinc tot ell posat
en el meu castell de SU!

Josep Vendrell i Torres