XXL

La botiga del carrer del Call obria cada dia de l'any, puntualment a deshora, en algun moment indeterminat entre les set i les dotze del migdia. De botigues de roba n'hi havia un bon grapat al llarg de tot el carrer, però cap com la de l'àvia. Les senyores més molsudes de la ciutat la tenien ben present pels seus mítics dos per un, en què, com per art de màgia, convertia dos vestits de mida estàndard en un elegantíssim vestit de mida XXL al gust de la clienta.

Les mans de l'àvia cosien més aviat de nit, de dia tenien altra feina, amb cinc criatures i un marit d'aquells que tenen malentès el sentit de la parella. Les hores del dia se li presentaven menys profitoses que un esternut; però quan la casa queia en la serenor dels roncs, l'àvia reprenia la feina en el punt exacte on l'havia deixat, i cosia i tallava fins a enllestir un nou vestit jaqueta per a la dona dels Flaquer, o un nou abric amb les mànigues el doble d'amples.

“Dos por uno” senyora, vostè em porta dos vestits del mateix model i aquí n'hi fem un que se li ajusti a la mida, tant se val els torrons que hagi menjat per nadal!

A casa, excepte l'avi, hi cosia i hi planxava tothom. Fer els deures a taula era una falta de respecte, ara, acabar els baixos d'un pantaló, era comprensiblement combinable amb estar esquivant el plat de coliflor que et mirava des de la taula esperant assolir la temperatura ambient.

Les mans de l'àvia no en sabien, d'estar quietes, i segurament és per això que encara ara, 40 anys després d'haver-se traspassat la botiga, es lleva amb un cansament inexplicable de mans, sense saber que, de nit, segueix teixint XXLs en somnis.