Xumamba

Fa dies que vagarejo per aquests carrers amb olor a podrit. Els detesto i detesto el que m'ha dut fins aquí. El que passa és que no sé com ha sigut. Jo era dinant, a casa meva, pensant en la migdiada doncs havia complert les meves vuit hores de treball i estava cansat.
Sento una mica d'olor de marihuana que alleugereix aquesta pudor que mai havia sentit. Vaig cap allà, cap a on se sent l'olor. Hi ha tres homes negres mig adormits que parlen entre ells en una llengua que no conec. Els hi pregunto si parlen el meu idioma. Si que el parlen.
-Sou una somni? Tots aquests carrers que fan pudor són un somni? Ho pregunto perquè em sento completament despert.
-Tot això no és cap somni-. Em parla un d'ells.-És el cor de la Terra. De tant en tant hi conviden gent. Més que res el nostre déu. Sinó s'avorriria.
-Però això és molt cruel! Porto dies sense que ningú me'n doni cap explicació i...
-Tranquil. No et moriràs. I si vols tornaràs allà dalt.
-Doncs hi vull tornar ara! No ho suporto més!
-Ep, ep! Tranquil! Si t'han fet baixar aquí és per alguna cosa! Per començar, en aquesta gran illa no et lliuraràs de la pudor. Et recomano que vagis fins al port i prenguis un bitllet cap a una altra illa.
-On és el maleït port?
-A tres hores caminant en aquella direcció. Pots anar preguntant. No hi ha mitjà de transport.

O sigui que hauré de seguir caminant, però almenys aquesta vegada tinc una destinació i un objectiu: aconseguir desfer-me de la pudor. Vaig mirant a banda i banda i només veig gent negra, la majoria, també, fumant marihuana. M'imagino que és una manera de treure's de sobre la pudor. Li pregunto a un home que es creua amb mi.
-No, no. Tu deus ser un visitant.
-Més o menys.
-Aquesta pudor que sents tu, nosaltres no la sentim, jaja! Prové de la teva ànima. Aquesta illa no és una illa normal, com les del teu món. Aquí nosaltres estem protegits de tot.
-I perquè fumeu marihuana?
-Per tradició. Potser d'aquí a cinquanta anys no en fumem. Ah, i en aquesta illa no és gens perillosa. Però la història de la marihuana és molt llarga. Apa, doncs! Que vagi bé!
Aquest home no s'ha preocupat per dir-me com sortir d'aquí... encara que tampoc li he preguntat... però sabent això de la pudor... bé, segueixo.
Vaig observant que per aquí la gent viu molt despreocupada. La gent menja a les portes de les cases conversant i rient amb els veïns. Em sento ben extrany.

Arribo al port i vaig a comprar el bitllet. Em trec uns euros de la butxaca, tot preguntant-me si els acceptaran...
-No, no. No calen diners. Només m'ha de dir on vol anar.
-Bé, de fet, jo vull tornar allí dalt, al meu món.
-Ah, és d'aquests, vostè? Haurà de trobar les claus, el seu proper destí és xumamba-. Em dóna el bitllet i m'encamino cap a l'embarcació que duu per nom xumamba. Entrego el bitllet i hi pujo.

El vaixell parteix. Vaig observant arrapenjat a la barana com m'allunyo d'aquella illa extranya, i noto que la pudor se'n va, per fi, per donar pas a la salada olor de mar, que no em molesta. Se m'apropa un viatger, negre, i em pregunta que si m'ho he passat bé, a l'illa de la marihuana.
-Bé? Ha sigut horrible!
-Jaja! Ets un enviat, no?
-Això sembla ser, però jo diria més aviat que estic somniant.
-No estàs somniant, no. El que passa és que no has sabut acceptar el destí. Mira, en aquella illa quasi tots són negres, però aquest món de fantasia és plè de gent de totes les races, si em permets. Si haguéssis superat la prova, t'haguéssis sentit tan bé que ara no series aquí, estaries buscant aventures, en un éxtasi brutal, però per molt que t'ho descrigui, fins el dia que no ho sentis, mai sabràs de què es tracta...jaja! té les claus, vés cap a xumamba, vés cap al teu món! jaja!-. I m'acosta unes claus gegants d'or, i només tocar-les... estic dinant a casa meva!
En aquest moment no sé ben bé on he estat, els records es fan petits i borrosos... fins que em sembla que ha sigut un somni.
A la tele anuncien un cotxe, i mentre dino, estic cansat, pensant en la migdiada...