Xoc de paraigües

Un relat de: Montseblanc
Aquell dissabte de febrer naixé plujós i tèrbol. La casa semblava més fosca del que era habitual. Estava neta però feia la sensació que una fina capa de pols ho cobria tot, apagant els colors, emmetzinant l’ambient. Pensí que no, que no em passaria el dia ficada allà dins, escoltant l'aigua arrossegant-se per la teulada com un exèrcit de llimacs.

Prenguí una dutxa ràpida, vaig triar la roba que em venia de gust posar-me, esmorzí frugalment i em vaig llançar al carrer. Sola. No tenia moltes esperances d'interactuar amb ningú. Però a fora la vida continuava i jo volia espolsar-me la malenconia del damunt, encara que fos a cop de targeta i consum.

Em vaig posar unes calcetes i uns sostenidors negres, austers, amb pocs adorns, però que em semblava que quedaven bé sobre la pell blanca d'hivern. Després unes mitges i unes lligues també negres, una faldilla de punt negre fins als genolls, una brusa negra cenyida i escotada i unes botes granats de pell per trencar tant negre. Al coll una bufanda també granat. El meu abric llarg i la bossa...

Al carrer encara hi havia poca gent i podia caminar bé amb el paraigua obert. Veia la meva imatge reflectida als vidres dels aparadors, el meus cabells llargs tremolant amb l'aire. Pensí que potser m'hauria d'haver maquillat, però no ho faig mai.

L'expositor d'una pastisseria atragué tota la meva atenció i entrí a comprar-me un croissant farcit de xocolata. Sortí amb ell a la mà, rosegant com si no tingués gana, per si algú em mirava, com si em fos igual, però estava boníssim i se’m feia la boca aigua sota la protecció del paraigua. Feia pinta que plouria tot el dia.

Llavors sentí que algú cridava el meu nom. Una dona gran, un parell de nens, dos jovenetes tapant-se el cap amb la bossa... I d'entre ells sorgí en Dídac, rient i abalançant-se sobre mi per donar-me un parell de petons. Els nostres paraigües van xocar gairebé violentament. Jo no vaig fer intenció de besar-lo, tenia la boca ocupada i estava a punt d’ennuegar-me.

El Dídac era un antic company de treball. Mai vaig saber si hi hagué un flirteig entre nosaltres o no. Recordo que ell estava casat i jo també.

"Em vaig separar fa dos mesos". Ho deixà anar després de saludar-me i preguntar per la meva salut i la meva feina. Jo aconseguí per fi empassar-me la bola que tenia a la gola i em vaig sentir obligada a correspondre amb un "Jo també em vaig separar fa un any".

I ens quedàrem els dos molt junts, amb una ganyota ximple a la cara, el paraigua del Dídac sobre el meu, la gent esquivant-nos i jo pensant en el dissabte gris que podia deixar de ser-ho.

El Dídac dirigí la mà que tenia lliure a la meva cara, un dit a la comissura dels llavis, els va fregar i després se'l va endur a la boca. "És que tenies xocolata" rigué. "Ja me’n recordo de lo llaminera que eres".

Passàrem uns minuts més a la vorera, com si fóssim nàufrags que no podien sortir de l'illa que formaven les quatre rajoles que teníem sota els peus. Aclarint que els dos havíem sortit a fer un volt i que teníem tot el cap de setmana lliure (i jo em vaig acabar de menjar el croissant).

Vaig tancar el paraigües i agafada de bracet amb en Dídac començàrem a mirar aparadors, com qualsevol altra parella. Mentre jo intentava "ordenar-me" per dins. M'agradava aquell home? M'havia atret quan treballàvem junts? " La veritat és que no en tenia ni idea, de vegades no és tan fàcil saber les coses...

Passàrem per davant d'un aparador de llenceria. El Dídac s’aturà i preguntà si em calia alguna cosa d'aquelles. I jo li deixà anar "D'aquí a unes hores ens separarem i farem com que no ens hem trobat, d'acord?"

Ell em mirà intensament (però sense sorpresa) i va dir un simple, rotund, càlid "Sí".

Entràrem a la botiga, vaig triar una camisa de dormir curteta i transparent, de color rosa, i ens dirigírem als emprovadors. Ell esperà fora. A dins jo vaig començar a treure’m roba. Fins a quedar-me amb les calces, les lligues i les mitges. Em vaig posar aquella espècie de picardies que just tapava les calcetes. Els mugrons ressaltaven fins i tot més que si estigués nua. Vaig obrir la cortina per demanar al Dídac la seva opinió.

Com que no deia res, el vaig agafar de la mà i el vaig arrossegar dins l’emprovador, tirant la cortina de nou.

Vaig somriure, m’acostà a ell, besant-lo dolçament als llavis fins que els seus braços m’envoltaren, m’abraçà fort i la seva llengua va entrar a la meva boca. Va ser com una penetració. Vaig gemegar. Ell passejava les mans per sobre de la camisa de dormir, per la meva esquena primer, sobre el cul. Abaixà la cara i començà a xuclar els mugrons a través de la delicada roba.

"Mossega’m", vaig demanar.

I ell va rosegar primer un mugró, després l'altre, mentre els meus dits es ficaven sota la seva camisa i començaven a esgarrapar-li l'esquena.

"Està ocupat?"

Va ser com si ens haguessin fet fora al carrer sota la pluja. En uns instants recordàrem on érem. I pel treball en un emprovador que ni tan sols tenia porta. És tan fàcil perdre el cap quan el que volem és deixar de pensar...

Em vaig vestir i el Dídac insistí a regalar-me el negligé, que havíem de comprar ja que estava mig xop de saliva. La dependenta va fer com que no se n’adonava.

Sortírem de nou al carrer, amb la pell encesa, el vent gelat, la pluja incansable. Necessitàvem anar a algun lloc, havíem de tenir-nos. Però jo no volia anar a casa meva i suposo que ell no volia (o no podia) anar a la seva.

Caminàvem agafats de la mà, sense parlar, cavil•lant possibilitats.

Podíem anar a un hotel, però no sé ben bé per què, la idea no m'excitava. Podíem intentar-ho en una altra botiga, una amb emprovadors ben grans i amb portes, però la majoria tenien cortines i tampoc podíem passar el matí buscant. Els lavabos d'un bar, descartats. A l'aire lliure, impossible amb tota aquella cascada celestial...

Fins que passàrem per davant de l'entrada d'un enorme pàrquing subterrani. Cap dels dos havia vingut amb cotxe però jo vaig arrossegar al Dídac cap a dins, com si el tinguéssim estacionat en alguna de les plantes. Ell em va seguir el joc.

No plovia i s'estava calent. La primera planta estava abarrotada de cotxes i persones. La segona planta s'estava omplint també. La tercera planta estava buida però amb tots els llums encesos i a l'espera que anessin arribant clients. D'allí sortia una rampa que duia a la quarta planta, l'última, però la tenien tancada i uns cons bloquejaven la baixada. Agafats de la mà vam descendir cap a la foscor.

Allà només estaven encesos els llums d'emergència i es veien dos o tres cotxes que segurament serien dels empleats.

El Dídac em va portar cap a un d'aquells cotxes. Em va semblar que era una Renault Kangoo, situada al costat d'una paret, en la penombra.

Ell posà el seu abric sobre el capó i m’alçà en braços, dipositant-me sobre el morro del vehicle. Jo em tragué les calces amb una mà mentre amb l'altra em frenava per no relliscar cap avall.

Completament vestida, amb l'abric, les botes... I completament oferta, de bat a bat. No podíem esperar. Ell deixà caure els calçotets i els pantalons fins als turmells. M’arrossegà fins a la punta del morro. El seu gland relliscant a l'entrada de la meva vagina. I va empènyer. Els nostres sospirs i gemecs ressonaren en el dens silenci d’aquella quarta planta...

No teníem pressa, els nostres cervells volien que allò durés, que ocupés les nostres ments i els nostres respectius dissabtes. "A poc a poc" va dir ell. I a la vegada manaven els nostres cossos que acceleraven el ritme cada vegada més.

Vaig esclatar en crits, espasmes i contraccions. Recordo la seva mirada, com el que li ha donat corda a una nina i després se sorprèn del que fa. I com va grunyir el seu orgasme, més contingut que jo, prement les dents, tot el plaer a la seva mirada perduda.

Ens vam tornar a besar. Petons dolços, sense cap reserva, sense buscar res més. Petons d'agraïment, d'afecte, de reconeixement. Petons per allargar una miqueta més el plaer que se'ns escapava pels porus de la pell, pels ulls, per l'alè... Fins que no va quedar res. La foscor, el fred, els sorolls esmorteïts de la planta de dalt...

Sortírem de nou al carrer, cada un amb el seu paraigües, en direccions contràries; cada un amb el seu somriure i amb les nostres respectives vides trepitjant-nos els talons.

Comentaris

  • M'ha encantat llegir-ho...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 06-12-2018 | Valoració: 10

    Perquè tens molta dicció aquest relat eròtic, i tota la historieta és tan especial i tan fantàstica que m'ha agradat moltíssim. Una descripció molt bona i amb molta sensibilitat totes les accions dels protagonistes.
    Enhorabona, Montseblanc, per aquest relat, que és molt bo i molt entretigut.
    Una abraçada en la distància...
    Perla de Vellut

  • La vida és un flash que conté moltes menes de flashos[Ofensiu]
    Mena Guiga | 03-12-2018

    I són segments, limitats, amb extrems. L'abans és l'abans. El després, el després.

    Aquest relat conta un segment. Un de passió i de necessitat carnal. Un poder permetre-s'ho per part dels protagonistes deixa una obertura que, malgrat tot, la dona tanca. I ben fet. Primer la llibertat i la protecció. Allò de gat escaldat amb aigua tèbia fuig. Bé, gata, i amb un somriure.

    I a viure segments, siguin místics, síguin libidinosos, siguin gastronòmics, siguin onírics, siguin fruit de barreges com ara, per exemple, onírico-libidinós, o místico-literari, hehehee. El cas és que hi hagui xocs, flashos, segments.

    I qui els viu, tot això que s'emporta!

  • Desig agredolç[Ofensiu]
    Akeron343 | 30-11-2018 | Valoració: 10

    Llegeixo el relat amb predisposició.
    Vas desembolicant la situació amb delicadesa, amb tempo, com un regal amb un embolcall tan preciós que també cal gaudir-ne.
    El teu "D'aquí a unes hores ens separarem i farem com que no ens hem trobat, d'acord?" talla el moment com una espasa que crema de tant glaçada. Passió erma. Moment roent sense esperança que perduri. Explosió sense incendi.
    Arriba el moment de passió però el talles. Pausa xina, el silenci abans de la batalla.
    Ens condueixes a les profunditats, a la penombra de la vida, on ens atrevim a deixar-nos anar, lluny dels judicis dels demés, i ens fas gaudir amb l'esclat de passió... i llavors...
    ... solitud, desesperança, un regal que es desfà als dits. Un moment a la vida. Ens recordes realment què és la vida.
    Un conjunt de moments que no perduren, bons, dolents, inspiradors o terribles, que no perduren, que el vent i el temps se'ls emporta. L'únic que sempre hi és, és un mateix. En essència solitud vital.

    M'ha agradat. M'ha apassionat. Però el final m'entristeix. M'agrada pensar que demà potser tornarà a sortir el sol. M'agrada enganyar-me.

    Felicitats.

  • Montseblanc | 30-11-2018

    Hi ha quatre línies de dissecció anatòmica i tota la resta són sentiments, sensacions, pors, la puta angoixa de viure quan ets massa conscient de tot plegat. Potser sí que quan ho explico la superfície del llac és bonica, inclús amb nenúfars i el sol guspirejant daurats. Però si t'hi acostes, si remous l'aigua, si et capbusses... Llavors és quan ja no es tan maco. Però, qui es pot estar de contemplar les aigües sense tocar-les? O qui et diu que no ve algú pel darrera i t'hi empeny?

  • D'això...[Ofensiu]
    Nil | 29-11-2018

    On posa: deserció anatòmica. El mot deserció no és el que correspon. Ara no em ve al cap el mot que correspon...

  • Ying i yang.[Ofensiu]
    Nil | 29-11-2018 | Valoració: 10

    Jo i tu, malgrat ésser el Yin i el Yang, la lluna i el sol, per quan a la forma que tenim de canalitzar, literalment parlant, els nostres relats eròtics - els meus són 100% autobiogràfiques, els teus, fantasiosos?, potser! o tal volta vaig errat? -. He de dir-te que hi besllumo en tu una gran habilitat, a recrear situacions de màxima excitació i tensió sexual. Escenes que estimulen i fan les delícies dels invisibles seguidors que tens: mascles o, per que no! , femelles! Jo per arribar al clímax o acabament del meu poema, que en definitiva, per a mi aquests darrers instants, només són la cirereta de fruita gebrada del pastís que l'adorna. Sempre focalitzo, primer, en la beutat del cos desitjat i admirat: cabells color atzabeja, llavis com hibiscos rojos,cossos estatuaris...etc. Tu, en canvi, explores i explotes més els òrgans sexuals com si d'una classe de deserció anatòmica és tractes: penis, glands, vagines, mamelles,escrots... Això, si! tostemps presidit per unes introduccions d'allò més bucòliques: trencs d'alba, capvespres, jardins romàntics, dies de pluja...etc I és en tota aquesta forma narrativa peculiar teva on hi capto la teva picardia, coqueteria, vulnerabilitat...etc sense menystenir la teva comprensió, la teva solitud, el teu desencís, el teu bon cor i per damunt de tot la teva maduresa existencial que no és poca... Salut, Nil.

  • Gràcies Montseblanc[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 28-11-2018

    Gràcies Montseblanc, per llegir-me el poema "Escriure't i amar-te", i per la teua valoració.
    Una abraçada...
    Perla de Vellut... Rafael
    Ja et llegiré... doncs ja ens veurem...

  • Quatre pams de vida[Ofensiu]
    kefas | 28-11-2018


    Ja saps que sóc gelós, però no tant com per interferir en els teus pams de vida. T’he estat seguint tota la estona des que has sortit de casa. Com que jo anava sense paraigua m’he mullat. Sort n’he tingut del croissant i ha estat una llàstima que no hagis entrat a prendre un cafè amb llet abans de sentir en Didac. M’hauria reviscolat. M’ha fet vergonya entrar a la botiga, us he esperat a fora i m’ha sorprès la poca estona que hi heu estat i que en sortissis amb les galtes vermelles. Llavors la processó pels carrers, donant tombs. Quan heu entrat a l’aparcament he pensat que anàveu a buscar el cotxe per marxar, ves a saber on. He dubtat i finalment us he seguit. Ha valgut la pena. En la foscor, ajupit darrera un cotxe, pels bufecs, panteixos, gemecs i sorolls de xapa abonyegada he anat seguint el vostre procés sicalíptic. No sé com ho heu deixat de residus. Jo he recollit els meus amb un parell de mocadors de paper. No sigui que m’apliquin algun punt del 195.3

  • La vida en passió[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 28-11-2018 | Valoració: 10

    Quan la vida és passió es viuen instants com els que descrius. I n'hi ha i en cal si no n'hi ha. Si a més hi ha pluja, premi! A mi, la pluja em fa venir gana... de menjar, vull dir... tu ja m'entens. Una forta abraçada, Montse.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: