XLII-LA VILA

La vida i la mort d'un poble ningú no la pot predir.


XLII-LA VILA

La vida i la mort d'un poble
ningú no la pot predir.
El meu, fa poc, no existia;
el teu, en mon temps, es pot morir!
Anant de la romana Tàrraco
a la cartaginesa Bàrcino
hi havia un camp molt fèrtil,
colors i forma el dotaren d'una manera gentil.
Jo, més o menys l'aproximo
entre els castells de Santa Oliva i Calders
(un hi és, l'altre ja no hi és).
Allà, per facilitar el transport
del fruit que es recol·lectava
i que la mare terra dava,
els romans feren un port.
Era tan bonic i bufó
que l'anomenaren de Venus
pel lloc, l'espai i la situació!
(Hom en té un record difús).
Ara, fregant a la taifa musulmana,
on sarraïns i cristians
són aliats a desgana,
En Mir Geribert se les té
amb En Ramon Berenguer
i amb l'abat de Sant Cugat
per coses que aquell demana
i fer-se seu el comtat.
Regirant més fort la mola,
En Mir s'ha autoproclamat
el príncep d'Olèrdola!
Doncs en aquest camp mateix,
que el denominen Venrel,
s'ha signat una concòrdia
enmig de la gran Babel!
(Així ho explica la història).
Potser per a tu no és res de nou.

Ara bé... en aquest reduït sòl
regat amb lluites i amb dol,
i alliberat, finalment,
d'En Mir i del seu pesat jou,
d'aquí uns anys a un tal Bernat de Papiol
li serà atorgat el dret
de defensar el llogarret.
I de Calders... el castell,
amb el temps, perdrà la fama
per donar-la com Déu mana
a la vila del Vendrell!

Com veus, el nostre apel·latiu
venint per un altre costat
també pot ser qualificatiu
i serveix per cognomenar persones
i altres posicions bufones
com el nom d'aquest poblet.
Suara, que el teu, més petitet,
però formosa i gran ciutat
en la meva temporada,
que estan en la mateixa contrada,
tot ell ha estat innovat!
De Venus, la divinitat,
per enaltir la bellesa,
la gràcia i la fecunditat,
i la natura vernal
que ho omple tot de colors i de mollesa.
Els llatins, com allò més normal
i amb natural senzillesa,
han anomenat els camps,
els paisatges més ufanosos,
els jovencells amb gallardia,
les fembres amb simpatia
i els nadons més formosos,
fins arribar al teu dia.
Aquest costum tan vostre,
que és més antic que tu,
s'ha fos, s'ha esborrat son rostre,
i en el futur, no l'utilitzarà ningú!

Però, per atzar,
vaig topar amb el teu SU,
i en la plaça de l'església
hi ha un trosset del teu castell
i encara... sí, encara avui
en diuen a can Vendrell!
Amb somnis ens hem trobat,
fent descabdellar el cabdell
entre el futur i el passat
d'aquestes coses tan nostres
unides amb un fil tan llarg
que vila i cognom han lligat
i n'han deixat ben bé la mostra!


Josep Vendrell i Torres