Xiquet, Jove, Adult (Colorit) - Primavera Valenciana

Xiquet, Jove, Adult (Colorit)

Primavera Valenciana

________________________________________________________________________________


Xiquet, Jove, Adult (Colorit)


El xiquet hi veu les coses
amb puresa i il·lusió,
en clau de blanc i negre
entre globus de colors.

El jove, en canvi,
eclosiona a la vida
i amplia el camp de visió.
Percep multitud de grisos
junt a l'exuberant ventall
que mostra el sol amb la pluja
en l'arc de Sant Martí fabulós.

L'adult, categòricament,
s'hi torna realista i pragmàtic,
flegmàtic i tallant.
Ho veu tot negre.... i au.
No hi ha més que parlar.



"Defuig l'albir de llum blanca,
puix no és cap raig d'esperança.
Esdevé miratge a evitar,
car ens pretén enganyar".



Sueca, 21 de febrer del 2012. 8 d'octubre del 2013.
Joanjo Aguar Matoses.

________________________________________________________________________________

Escrit en prosa durant la 'Primavera Valenciana' del 2012.
Reconvertit a vers la vespra de la Diada del País Valencià, any 2013.



'Primavera Valenciana'. Context Polític i Social.


La 'Primavera Valenciana' començà l'hivern del 2012, arran del fet que joves adolescents de València foren agredits brutalment i posteriorment detinguts per agents de la policia nacional espanyola al centre de la capital, el dimecres 15 de febrer del 2012 i en dies subsegüents.

Com acrediten vídeos, fotos i testimonis presencials, l'únic delicte d'aquests xiquets i xiquetes de 13 i 14 anys, estudiants de l'Institut d'Ensenyança Secundària 'Lluís Vives' de València, consistia en manifestar-se de forma pacífica -mitjançant una asseguda de protesta que tallava el carrer Xàtiva, veí al centre d'ensenyament- contra les retallades efectuades pel govern del Partit Popular, un continu degoteig en la minva d'inversions públiques que havia arribat a deixar sense calefacció, enmig d'aquell hivern, algun centre educatiu de les comarques del Nord, com era el cas de l'IES Vila-Roja d'Almassora, vora Castelló.

Malgrat això, el cap superior de policia de València, Antonio Moreno, en ser preguntat en roda de premsa sobre les contínues manifestacions, s'obstinà en referir-se públicament als joves estudiants com el "Enemigo", posant-los així al nivell de terroristes, guerrillers o milicians en un conflicte armat.

La societat civil del País Valencià i d'arreu de l'Estat es revoltà indignada contra la desproporcionada contundència policial, qualificant-la de violenta, repressora i totalitària. Centenars de pares i professors s'abocaren al carrer. S'engegaren concentracions, campanyes i protestes multitudinàries de denúncia via Internet. Mitjançant Facebook, Twitter i altres xarxes socials s'hi reclamà la fi de les càrregues policials, que dia a dia se succeïen a València ciutat, com també s'exigí la depuració de responsabilitats i el cessament de Paula Sánchez de León, delegada del Govern Espanyol al País Valencià.

Els grans mitjans de comunicació espanyols, tradicionalment d'esquenes a la problemàtica social i cultural valenciana, no tingueren més remei que fer-se'n ressò del fort clamor popular, cosa que augmentà la seua projecció en el panorama nacional i internacional, i féu créixer el fenomen de manera, ja no geomètrica, sinó exponencial.

L'efecte a curt termini d'aquestes mobilitzacions fou l'amansiment, no immediat però sí progressiu, de l'actuació de les forces de seguretat. L'efecte a llarg plaç, d'altra banda, esdevingué una presa de consciència per part de la societat civil valenciana del seu poder real de convocatòria. Poder que decidí, de manera tàcita i subtil, no seguir exercint de manera ostensible i permanent, però sí mantindre'l en estat latent, a l'aguait de futurs abusos policials, militars o paramilitars.



El nom de més enllà. 'Primavera Àrab'.


L'apel•latiu de 'Primavera Valenciana' s'emmiralla en l'anomenada 'Primavera Àrab', moviment social que eclosionà l'hivern anterior, any 2011, a diversos estats islàmics autocràtics del Mediterrani i que desembocà en l'esclat espontani de nombroses revoltes ciutadanes, la finalitat de les quals era plantar cara i derrocar els seus dictadors i governants.

Ben Ali a Tunísia, Gaddafi a Líbia, Mubarak a Egipte, Saleh al Iemen, entre d'altres, esdevingueren els principals objectius de milions de 'súbdits' encoratjats, sedegosos de canvis i famolencs de llibertat. Poc a poc, peça a peça, els tirànics cabdills anaren caient o cedint poder, llevat d'un, Bashar al-Assad a Síria, país on la revolució encara continua activa, enquistada i degenerant en guerra civil, sense visos de finalitzar a curt plaç.

El detonant de la 'Primavera Àrab' podríem datar-lo el dimarts 4 de gener del 2011, amb la mort a l'hospital de cremats de la ciutat de Ben Arous del jove tunisià de 26 anys Mohammed Bouazizi, venedor ambulant de Sidi Bouzid que s'havia autoimmolat públicament divuit dies abans, el divendres 17 de desembre del 2010, prenent-se foc a l'estil bonze com a protesta per les penúries econòmiques que patia i el maltractament i la humiliació que havia rebut aquell mateix dia per part de la policia.

Aquest incident provocà una maror d'indignació sense precedents a la societat tunisiana i encengué uns ànims que ja es mantenien prou escalfats arran les continues privacions de pa i de justícia acumulades des de feia anys. Milers d'estudiants i treballadors ocuparen els carrers manifestant-se contra la mort del jove i Mohammed Bouazizi fou elevat a la figura de màrtir per una causa que dia a dia hi sumava més adeptes: acabar amb els abusos de poder a Tunísia, com també a una corrua d'estats nord-africans i de la Península Aràbiga

Fins ací, el patró esdevenia similar a desenes de conflictes en el passat. El toc diferencial hi radicà, aquesta vegada, en què els manifestants, sense organitzacions visibles al darrere i servint-se únicament de telèfons mòbils, tauletes i ordinadors, arribaren a convocar enormes munions de gent a través de Facebook, aprofitaven Twitter i els blogs personals per difondre al món què succeïa als seus carrers, i usaven el correu electrònic per denunciar tortures, represàlies i excessos militars contra la població civil. La crònica i el periodisme ciutadà a través d'Internet havien assolit la majoria d'edat.

En summa, en poques setmanes, durant aquell hivern i primavera del 2011 hi quedà palès que les noves tecnologies havien canviat, definitivament, la nostra percepció del planeta i despertàvem de colp a una nova era. Una època diferent, més democràtica o amb més fils per estirar, a l'hora de forjar, desplegar o entendre les revolucions socials i culturals.

Internet, la xarxa electrònica global ideada als anys seixanta del segle XX per experts militars nord americans, havia desbordat amb escreix les aspiracions dels seus humils creadors i ja formava part de la vida quotidiana de la Humanitat. Tan quotidiana i extraordinària alhora que, en qüestió de setmanes i mesos, havia contribuït, per exemple, a fer caure tot un seguit de dictadures al nord d'Àfrica i el Pròxim Orient.



El nom de tot plegat. 'Primavera de Praga'.


La 'Primavera Àrab', malgrat ser un fenomen recent, hi manllevà el nom, al seu torn, d'una altra revolució històrica digna de menció, l'emblemàtica 'Primavera de Praga', moviment social reivindicatiu contra la dictadura comunista soviètica que, casualment, també començà en hivern i tingué lloc a Txecoslovàquia entre el 5 de gener i el 20 d'agost de 1968, data aquesta en què el país fou ocupat per la URSS i els seus aliats, amb la intervenció de dos mil tancs, centenars de milers de soldats i un important suport de l'aviació militar.

Hagueren de passar dues dècades més -fins el juny de 1990- quan, en plena descomposició de la URSS, Txecoslovàquia aconseguí esmunyir-se de la fèrria tenalla comunista, agafà impuls i s'enlairà definitivament, com un coet, ben lluny de l'òrbita soviètica.

Al cap d'any i mig, el divendres 1 de gener de 1993, el Parlament txecoslovac hi declarava la divisió pacífica i pactada de l'antic estat en dos països independents: la República Txeca i la República Eslovaca. Finalitzava un llarg camí envers la llibertat.

Això succeïa al centre d'Europa farà cosa de vint anys, ¿com acabarà una mica més el sud, vora la costa mediterrània, el camí que tot just acabem de començar....?


Sueca, 22 de febrer del 2012. Joanjo Aguar Matoses

________________________________________________________________________________


Compte amb 'los Muelles Valencianos'.


Als valencians podeu donar-nos pel cul.... fins un punt.
Utilitzeu un condó de seda, mai no un fregall d'espart.
Altrament ens revoltarem, com heu vist.... ja!


'Primavera Valenciana'. Sueca, 24-2-2012. Joanjo Aguar Matoses

________________________________________________________________________________
________________________________________________________________________________


ESCRIT ORIGINAL (21-2-2012) - Per qui en senta curiositat....


Xiquet, Jove, Adult - Colors


Els xiquets veuen les coses amb senzillesa i il•lusió, en clau de negre i de blanc.

Els joves, eclosionant a la vida, amplien el camp de visió i perceben multitud de grisos, entre la infinitat de colors.

Els adults, terminantment, són pragmàtics i realistes. Ho veuen tot negre, i au.


Sueca, 21 de febrer del 2012. Joanjo Aguar Matoses

________________________________________________________________________________
________________________________________________________________________________


Últims retocs: Dimarts, 5 de novembre del 2013.

Data en què Alberto Fabra, president del govern valencià,
anuncia el tancament de Canal 9 - Radiotelevisió Valenciana.

Trenc d'alba d'un nou esclat de revoltes en la nostra societat,
arran les injustícies a què ens sotmet el Partit Popular.

Sueca, País Valencià, Marènia. Joanjo Aguar Matoses.

________________________________________________________________________________