Xicòria

Un relat de: deòmises
La Clotilda ha matinat i ha pres la xicòria amb llet després de rentar-se i vestir-se d'una revolada. No vol fer més cua del que sigui necessari per omplir el rebost. Mentalment, repassa la llista que, tot i que minsa, li serveix per trampejar el dia a dia i així alimentar la família. Són temps durs per a l'economia domèstica i cal tirar d'enginy per empènyer els dies. En sortir de casa, la brisa escampa la boira matinal i regenera l'atmosfera, que aquests darrers dies s'ha carregat de ferums vingudes del camp. És d'agrair que tot plegat es renovi també, que res no es mantingui immòbil com una llosa damunt del seu cap.

En travessar el carrer, immersa en aquestes cabòries, quasi no s'adona de la salutació de l'Emma, que es creua amb ella i ja duu la bossa plena de les escasses queviures que han menester el seu marit i ella. Haurà passat una bona estona davant de la porta tancada per ser la primera del barri. Quines ganes i quines penques. No és una cosa que vulgui però sap que seria indecorós no aturar-se i fer petar la xerrada uns minuts. Potser així inclús s'assabenti de quatre xafarderies, ara que els rumors costen tant que arribin a les seves oïdes. En aquest interval no empitjoraran massa les condicions ja feixugues, o algú creu que serà capaç de trobar cafè per molt que s'hi afanyi? A més a més, com sabria que l'Ingrid s'entén amb l'Andreas o que en Michael ha enverinat el gos dels Wolf?

Enmig de xiuxiueigs còmplices i rialles que distenen la situació actual, el carrisqueig metàl·lic de les rodes d'un tren que s'aproxima les sorprèn i els talla aquest temps agradable. Una llambregada fugaç en direcció als grinyols de les vies els serveix per a esquivar-se les pupil·les mentre s'acomiaden a corre-cuita. De sobte les dues tenen pressa per reprendre els quefers quotidians. La Clotilda alleugereix el pas per tal de tornar a una hora decent i poder preparar el dinar. Sobretot abans que la fortor de carn cremada dins del camp proper empudegui una vegada més l'ambient.

Comentaris

  • Bufa![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 02-12-2019

    Xafarderies xiuxiuejades i gran secrets que el fum escampa i ningú vol escoltar. Bufa!
    Enhorabona per la selecció, fins al proper relat, Deòmises!

  • Felicitats![Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 02-12-2019

    Comences bé el curs amb el primer finalista.
    Un relat cruel, fosc en el gir final, però com de costum, ens embolcalles amb la teva lírica i ens portes allí on no esperem arribar, malgrat tot.

    Felicitats i a seguir!

    homefosc

  • Estremidor[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-11-2019

    Buf, la frase final és com un cop de puny directe a l’estómac del lector. Mentre anava llegint m’imaginava una postguerra, una situació difícil, dues veïnes que escampen la boira xerrant... Però no m’esperava el final. Només d’imaginar-m’ho ja m’esborrono.

    Aprofito per donar-te l'enhorabona com a relataire que va tenir més escrits seus seleccionats en la darrera edició del concurs.

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1004 Comentaris

305232 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978