Xarranca

Un, dos,
amb un sol peu sense pes,
salto cap a tu.

El teix és el desig
que a salts de cor,
sobre la traça de guix,
es mou cap al teu cor

Un, dos, tres,
vaig a pota coixa
com una nena rossa
que no sap res de pors.

Avança el teix i somio
somriure’t i besar-te
i tocar-te
amb ales de garsa,
amb dits marins.

En el quatre i el cinc
cada cop més lleugera,
feliç, desmemoriada,
descanso de buscar-te
per seguir anomenant-te.

Porto el mateix gest
pueril de qui ignora
prohibicions i anells,
tempestes de neu.
Del quatre i el cinc al sis,
rescat qualsevol ànsia
del dubte.

Vull saltar-me el set
perquè no escolto els ocells,
aquí, amb la teva paraula.

Arribo al vuit i al nou,
exacta... jo et vull
assolir amb vehemència
en el deliri.

I en el deu m’aturo,
em dic:
descansa, Ogigia,
recupera la tesa
textura de les besades
que deixares enrere.

I salto, a la fi, al cel
del camí de guix.

Aquest dolç esgotament
de ser el teu secret
jugant i remuntant.

És tan suau aquest oblit
i és tan suau la meva pell
si la reps...