Xarranca

Un relat de: Ogigia
Un, dos,
amb un sol peu sense pes,
salto cap a tu.

El teix és el desig
que a salts de cor,
sobre la traça de guix,
es mou cap al teu cor

Un, dos, tres,
vaig a pota coixa
com una nena rossa
que no sap res de pors.

Avança el teix i somio
somriure’t i besar-te
i tocar-te
amb ales de garsa,
amb dits marins.

En el quatre i el cinc
cada cop més lleugera,
feliç, desmemoriada,
descanso de buscar-te
per seguir anomenant-te.

Porto el mateix gest
pueril de qui ignora
prohibicions i anells,
tempestes de neu.
Del quatre i el cinc al sis,
rescat qualsevol ànsia
del dubte.

Vull saltar-me el set
perquè no escolto els ocells,
aquí, amb la teva paraula.

Arribo al vuit i al nou,
exacta... jo et vull
assolir amb vehemència
en el deliri.

I en el deu m’aturo,
em dic:
descansa, Ogigia,
recupera la tesa
textura de les besades
que deixares enrere.


I salto, a la fi, al cel
del camí de guix.

Aquest dolç esgotament
de ser el teu secret
jugant i remuntant.

És tan suau aquest oblit
i és tan suau la meva pell
si la reps...

Comentaris

  • Jugar amb l'oblit[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-03-2011 | Valoració: 10

    Quina meravella de poema Ogigia! El joc, jugar amb l'oblit, recordar un amor que vols fort. Maduresa d'arguments en veu d'una nena rossa que salta a la xarranca. Dos mons en un. Un sentiment dolgut però conscient. La teva poesia té un toc de tendresa, comprensió, acostament personal que esborrona. M'encanta. No ho sé, potser és millor que l'amor sigui a vegades un joc. Una forta abraçada... i un saltet més.
    aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: