World wide web.

World wide web.

Aquell vent el posava inquiet. No era perquè el molestes, ans el contrari, aquell continuat massatge invisible fregant-li tot el seu cos li era agradable. Sols l’emprenyava que desfés els llargs cabells que duia. Ara, el que de veritat el fastiguejava era el pes d’aquelles dues bosses que portava.
En Marçal era el típic jove d’uns vint-i-tres anys, una mica desagarbat i més aviat altot, com tants d’altres. Estudiava passant-les putes per acabar l’últim any d’enginyeria electrònica. Ho anava trampejant com podia i estava ben determinat si tot l’hi anava bé, de fer un post grau, ni que fos a les Filipines. La qüestió era fotre el camp una bona temporada d’aquest cony de país, ple de polítics corruptes i d’analistes mediàtics torracollons... com els de casa seva. Ja feia dies, que a raó de les discussions familiars habituals (ara era pel viatge que volia fer a Nova York) va explotar com un castell de focs; decidint-se per quarta o quinta vegada, fotre el camp d’aquella casa. Sobretot del proteccionisme afeixugant de son pare, un important advocat de gran renom, però xapat a la antiga.
Després d’entendres amb el seu bon amic en Quim, que compartia un pis de lloguer amb la Loles, una gaditana lesbiana que estudiava piano, va decidir-se anar-hi a viure fins que finalitzes el darrer curs de carrera.
El pis era en l’últim nivell d’un bloc de dotze plantes al Guinardó. Va disposar d’un estudi-habitació que donava a una gran terrassa panoràmica, farcida d’antenes i repetidors de telefonia mòbil. Ara entenia el perquè del bon preu d’aquell lloguer.
Del pis a la facultat i l’inrevés, mentre les setmanes i els mesos anaven passant. De tant en tant la gaditana rebia alguna visita femenina, però sempre imperava la discreció. El Quim, cada dia més penjat que un ratpenat de la seva xicota, l’Anna; i més ara, que estaven més contents que un gínjol; els dos farien el MIR al Clínic. En Marçal també n’estava satisfet dels bons resultats dels estudis; el canvi d’ambient l’havia beneficiat. Uns mesos més i ja podria planificar-se la vida amb total llibertat.
---------
Era una tarda d’un divendres d’hivern. Plovia i feia vent. En Marçal i la Teresa, intentaven culminar un desitjat polvo, que ja es feia esperar massa. Ho varen aconseguir, utilitzaren un desèrtic despatx de la mateixa facultat. Fou immillorable, tant que esgotats i mig atordits, quan sortien dissimuladament per unes de les portes que donaven als jardins del costat, van veure un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra. En sortí un agent que se’ls atansà i dirigint-se a ell va preguntar-l’hi si era en Marçal Domènech.
El motiu era que el Quim s’avia matat al tirar-se daltabaix del dotzè pis.
-Ens pot dir si tenia problemes el seu company?.. Quant el va veure per última vegada?..
-Avui, aquest mati abans de sortir.
El policia amablement l’hi preguntà sobre la noia gaditana. -Fa dies que no està al pis. Sap on pot haver anat?
-Sí, està amb una amiga esquiant a Vaquèira. Van marxar el dimecres passat. No sé quan tornarà. Vol que la truqui... em sembla que tinc el número del seu mòbil.
-No ja el tenim nosaltres. Rés més, i moltes graciés.

Mentre s’estaven menjant unes pizzes, el Marçal li digué a la gaditana si sabia que el Quim tingues problemes amb la seva xicota o amb la merda de les drogues...
-No, na de na. Era el tio més legal que he conegut. Aquest pis, quan el varem llogar-lo els dos, ens férem passar per una parella de fet... Mai va voler que jo l’hi pagès res dels tres mesos que ens va demanar per avançat la immobiliària. Era un tio cojonudo... No entenc que l’hi va passar. Vas veure com n’estava de destrossada la pobra Anna, el dia de l’enterro... Que mierda de mundo!...
-La policia va trucar-te al teu mòbil...? Van dir-me que tenien el teu numero... Que van preguntar-te?...
-Nà. El mateix que van preguntar-te a tu. Que si en Quim tenia problemes o altres rotllos... sempre pregunten el mateix. L’estrany és que uns veïns, van veure’l just en el moment de llançar-se daltabaix, enfilat damunt de la barana alegre i content, saludant-los amb els braços com aquell qui marxa de vacances... i es tirà.
-No ho entenc! Loles... recordes si últimament tenia malt de cap?
-Si. Pero és normal tenir mal de cap, no creus...? Jo mateixa no paro de tenir-ne!...
Van mirar la tele una estona callats. La gaditana aviat va anar a la seva habitació a practicar amb els cascos posats, el piano electrònic. Poc després en Marçal va apagar la tele i va anar a dormir. L’endemà tenia una classe difícil. A més tenia migranya.
L’endemà sortí de l’habitació tot atabalat, feia tard. La Loles estava esmorzant en la tauleta de la cuina, amb els auriculars del seu iPad d’última generació a les orelles. Se’ls tragué al veure’l.
-Faig tard! Ja esmorzaré a la facultat. I tu, que fots! No tens classe?..
-Nen! Que vaig de tarda...
Últimament en Marçal estava espès, sobretot quan es llevava. Va atansar-se traïdorament pel darrera d’ella agafant-l’hi el donut, just quan la Loles l’anava a mossegar. Abans que digues res l’hi donà un ràpid petó al front.
-Eh! Nen... ja fas el mateix que en Quim. Ah! espera un moment...
S’alçà tot queixant-se del malt de cap que tenia. Va anar al menjador-sala d’estar per tornar amb un petit bloc de notes. En Marçal mentre, feia uns glops del suc de taronja d’ella...
-Esmorzaràs a la facultat dius?.. Quin morro tens tio!.. Mira això, va quedar-se arraconat entremig dels llibres. S’ho devien deixar els seus pares quant van venir a recollir les seves coses. Vols que els hi tornem? O... si veus la seva xicota, l’Anna?
-Val... si la veig i l’hi donaré.

Aquell mati va ser dur. L’ambient estava molt tens per la moguda dels podrits del Govern espanyol sobre l’Erasmus. De saber-ho, hauria ben pogut estalviar-se d’anar-hi aquell mati, i més amb aquell malt de cap que arrossegava. Va ser impossible localitzar a l’Anna. Pensà que segurament s’hauria agafat uns dies abans de tornar a la facultat. Sols feia tres setmanes del drama...
Va anar al bar per copiar uns apunts mentre es prenia un cafè llarg amb ibuprofeno. Mentrestant, no pogué evitar de fullejar aquell bloc de notes d’en Quim. Era un petit bloc de propaganda de Microsoft. Hi havien anotacions de classes de medicina, unes direccions i números de telèfon. Sols s’havien utilitzat les quatre o cinc primeres pàgines. Va pensar en quedar-se’l... no era cap mala acció, sols arrancant aquelles poques pàgines a qui l’importaria? Mentre mirava la resta de fulles del bloc com si fos un joc de cartes descobrí entremig dues pàgines, amb unes adreces d’Internet mal anotades en lletres majúscules, escrites amb un traç rapit i enquadrades per uns rectangles al seu voltant, com si fossin importants. Va entretenir-se llegint el que havia escrit el Quim... Tot acabava amb una nota a mig escriure i subratllada intensament, que deia: www.Hladik-metempsic?.. No entenia rés de tot allò. Va posar-ho dins la motxilla i va seguir fent els apunts. Aquella tarda aniria a la biblioteca de la facultat. Abans però, passaria pel pis, menjaria quelcom i faria una dormida fins a mitja tarda. Aquell mal de cap...

Quan arribava amb l’autobús, va percebre just davant de l’entrada del bloc on vivien, un vehicle dels bombers i cotxes patrulla dels mossos d’esquadra. L’hi van dir que no es podia passar. Va dir-li’ls que era resident en aquell edifici. L’hi varen demanar el DNI i el van deixar passar. Uns metres prop de l’entrada va veure com acabaven de tapar, amb paper d’alumini tèrmic daurat el cos d’una persona. Al sortir de l’ascensor al dotzè pis, va trobar-se la porta oberta. Hi havien policies i gent a dins...
-Vostè és Marçal Domènec? Per favor segueixi’m...
Van fer-lo seure en el sofà del petit menjador-sala d’estar. Un senyor vestit de paisà de cabells grisosos va atansa-se-li amb un somriure seriós.
-Soc el sotsinspector Saumells. Ens pot dir si la seva companya de pis, tenia problemes o quelcom que vostè ens pugui informar?.. Miri, és que això és molta causalitat... Fa tres setmanes el seu company de pis es va tirar daltabaix, oi?
-Sí.
-Doncs avui, aquest mati, s’ha tirat la seva companya. Vol dir que no en sap rés del que ha estat passant en aquest pis?
En Marçal estava acollonit. No entenia rés del que estava passant. Perquè havia tornat tant aviat de la facultat? -pensà-. Estava nerviós i el mal de cap l’argollava. Va demanar aigua per prendre’s una altre comprimit. L’hi portaren un got d’aigua.
-Ens pot dir si la seva amiga, la Loles, passava una depressió o potser problemes sentimentals amb el seu xicot...? Que pot dir?
-Miri no sé que dir-li... Tot era normal, ni depressions, ni drogues, ni xicots... i ella era lesbiana! Escolti’m, jo no sé rés de rés... Cada un feia la vida pel seu compte, amb cap problema ni coses rares, que vol que digui, ja n’estic prou de fotut per tot que ha passat... Primer el Quim i ara la Loles... Son vostès els que han d’esbrinar que cony ha passat...!
-Bé, bé, tranquiŀlitzis. Vol que l’hi facilitem suport psiquiàtric? En casos com aquest és habitual necessitar d’aquest tipus d’ajuda. Miri, per ordre del jutge hem recollit documents, papers i coses personals de la Loles... Nosaltres ja ens posarem en contacte amb els seus familiars. Vostè, si recorda quelcom que ens pugui ajudar agrairia que m’ho digués. -Li donà un número de telèfon-.

Aquell malt de cap no el deixava del tot... Però el mal de cap més gros, era que tindria que deixar aquell pis per retornar a casa seva i de nou, aquella tortura del rotllo familiar. No entenia rés. Perquè van tirar-se daltabaix tots dos? Abans d’aquestes desgràcies, tot anava de conya, els estudis a prop de acabar-los; disposava de pasta pels treballs que sovint feia en un gabinet d’enginyers d’un amic del seu pare. Continuava sense entendre rés de rés! Va alçar-se per prendre un altra ibuprofeno. Cercant-lo de dins de la motxilla, va veure el bloc del Quim.
-Pensà: Si el Quim tenia aquestes notes... Podria ser que la Loles, també hagués... anotat quelcom!.. Els dos han fet el mateix final? Tots dos tenien mal de cap... i ara jo també!.. Un calfred incòmode recorregué el seu cos. Va obrir la nevera per beure uns glops de suc de taronja amb la pastilla. Al tancar-la li cridà l’atenció veure els imants de figures d’instruments de musica; un d’ells subjectava una nota doblegada amb dos plecs. L’obrí, tenia una anotació. Era lletra de la Loles. Una adreça d’Internet a mig escriure, com les notes del Quim!.. Era una anotació a mig fer: www. realisme i anti-realisme- Mc. Taggart...? Va anar per l’ordinador de la Loles..., la policia se l’havia endut. Però, recordà que últimament no funcionant-li bé i l’iPad, que sols l’utilitzava per les classes de piano, sovint li demanava la seva tauleta de 18GB+4G, que per cercar continguts per l’Internet era molt més pràctic (la Loles l’hi queia molt bé tot i ser lesbiana; més d’una vegada s’havia fet il•lusions). La tauleta!.. Va cercar-la a la motxilla. L’obrí, hi rastrejà quelcom que ella hagués buscat o guardat... Va clicar a dojo i sortiren un seguit d’adreces visitades feia poc i desconegudes per ell. Inquiet les llegí...

-www. Radiacions electromagnètiques...
-www. Radiacions ionitzants, tèrmiques Cereukov...
-www. Eŀlíptica evolutiva...
-www. ESP extrasensory perception...
-www. Dades del concili de Constantinopla, any 553...
-www. Els orígens d’Alexandria...
-www. Les equacions de Maxwell...
-www. Jaromir Hladik, metempsicosis...
-www. L’etern retorn Dudoit-Membrish...

Com estudiant d’enginyeria sols li sonaven les radiacions i les equacions de Maxwell. De la resta no n’entenia rés de res. Es preguntava que cony podia buscar-hi, la Loles, quan ella passava de tot el que no fos el piano, ara l’interessessin aquests temes tant enrevessats, i menys el Quim que era un discret estudiant de medicina clàssica... Quina relació podien tenir aquestes dreces, amb tot el que havia succeït? Apagà la tauleta. Demà telefonaria al sotsinspector Saumells. També miraria d’anar al metge; aquell mal de cap feia masses dies que no se’l treia del damunt... Va deixar el pis i anà a un McDonald’s. Menjà de mala gana.

L’endemà al matí poca cosa va fer a la biblioteca amb aquell mal de cap... Anà cap el pis, tenia que dormir com fos, era l’única manera efectiva perquè li passes... El sotsinspector i el metge ho deixaria per més tard. Estirat al llit va mirar l’ampla finestral. No tenia les persianes abaixades i aquella llum que entrava el molestava. S’alçà per anar a tancar-les. De sobte, va quedant-se encantat mirant aquelles antenes... alhora, dins d’ell sentí unes sensacions desconegudes i agradables. Va oblidar-se del mal de cap, ara tenia uns desfermats desitjos de fer quelcom indescriptible, uns anhels al voltant d’ell com aquell vent que tant l’hi agradava... No tenia cap necessitat d’entendre el perquè de tot plegat... Mai havia tingut aquella seguretat en si mateix. Era fantàstic!.. Es preguntava com podia ser que la gent no ho sabes tot això?... Una alegria irreprimible l’embargà, tenia ganes de dir-ho a tothom, de cridar... però, l’obsessió d’un desig inclassificable i desconegut era tant fort que sense donar-se compte, es dirigí a la porta corredora de la terrassa. L’obrí, s’atansà a la balustrada i amb una alegria inenarrable, va llençar-se abraçant aquell immens buit...

_____________


En Quim era concebut el dia 23 de gener del 1990, en el mateix instant en que el seu cos s’estavellà contra el terra.
La Loles, l’hi succeí el mateix el 29 de novembre de 1989.
En Marçal, el 15 de març del 1992. Nou mesos després naixeria en una casa benestant del barri de Sant Gervasi. El seu pare era un jove advocat que prometia...

Barri del Guinardó, primavera del 2015.