Wo ai ni (Capítol 2)

Un relat de: Marina Soto Castillejo

DE CAMÍ AL DESTÍ

Oraruko es mira a Nanajima, que plora. Les llàgrimes li rellisquen per la cara, com si de perles transparents es tractessin. Oraruko s'acosta a la noia. Vol consolar-la. Li aixeca el cap delicadament i la mira als ulls.
-M'agraden els teus ulls-diu insinuant un somriure
"Què em passa?", pensa Oraruko
-Són ulls de bruixa-ella encara plora i li aparta la vista, dolguda.
-Són els teus ulls.
Nanajima deixa de plorar. Els arbres callen i escolten, i Oraruko l'abraça. A Oraruko no li calen les paraules per dir a Nanajima que es tranquil·litzi. Sap que ella l'entendrà i es calmarà.

S'està fent de nit. Nanajima regira el seu escàs equipatge i li dóna una manta a Oraruko, que mira cap al cel. Ella allarga la mà cap a Oraruko i li ofereix la gastada manta. Oraruko la mira, somriu tendrament i li diu:
-No, gràcies. Prefereixo que te la posis tu. No vull que passis fred.
Nanajima somriu. Ara de debò. Feia tant de temps que no era feliç... Potser des del seu vuitè aniversari, quan ell encara no havia mort...
-He recordat una cosa-diu sobtadament Nanajima
-M'ho vols explicar?
-Fa...Vuit anys-recorda la noia-. Era el meu aniversari, i la meva germana va portar al seu xicot a Ruby, per que el meu pare el conegués i la deixés casar amb ell. El noi era castany, i tenia els ulls d'un color verd molt maco-Oraruko aixeca el cap, sorprès-. Jo era molt petita, i el primer que li vaig dir va ser: "Quan sigui gran em casaré amb tu, i així podré mirar els teus ulls per sempre". Recordo que ell va riure molt, em va acaronar el cap i em va dir que ell es casaria amb la meva germana, però de totes maneres li podria mirar els ulls sempre que volgués. Jo em vaig enfadar moltíssim, no ho podré oblidar mai... La meva mare, abans de morir em deia que el dia del meu aniversari tots els desitjos es poden complir. Jo desitjava amb tota la meva ànima a aquell noi d'ulls verds. Com que no vaig arribar a saber el seu nom, li deia "Ulls verds". És per aquesta raó que les bruixes em van posar el malefici als ulls, perquè allà guardava el seu record i era el punt més vulnerable que tenia.
-Em podries explicar què va passar amb ell?-interromp Oraruko
-A Ulls Verds el van...-un calfred recorre el cos de Nanajima-Cremar a la foguera. Pocs mesos després que es casessin, el meu pare va dir que era un assassí. Crec que el germà petit d'Ulls Verds era el veritable culpable de tot allò...
-No era el germà petit d'Ulls Verds, que dius tu-diu Oraruko enfadat-. La teva germana va matar a la meva mare, perquè no deixava que el meu germà es casés amb ella. Segurament el teu pare va encobrir-ho tot per no tenir que matar a la seva filla. Va ser vergonyós.
-Què estàs dient, Oraruko?-diu Nanajima espantada pel que acaba de sentir.
- Doncs que la teva germana ca matar a ma mare! I el que tu dius "Ulls Verds" era el meu germà. Es deia Itaka. La teva germana... Va ser ella qui va fer morir a l'Itaka.
-M'estàs dient que...-li espeta Nanajima a Oraruko- Tu ets el germà de l'Itaka? I l'Itaka és la mateixa persona que "Ulls verds"? I la meva germana és una assassina?
Els arbres estan espantats. Ja no saben que fer, si moure's al compàs del vent o al ritme dels batecs del cor d'Oraruko. Tot es tan confós... Del cel comencen a caure gotes. Qui plora? Potser són els àngels, potser els arbres.
Nanajima també plora. Ara el cel és de color blau, quasi negre. Igual que el cor de la noia.
-La lluna està a punt de fer un cercle complet-diu Oraruko recorant les paraules de Nanajima
-Allunya't de mi-diu la noia plorant-, o et mataré a tu també.
"És cert", pensa Oraruko. Les nits de lluna plena Nanajima experimentava un canvi dins seu, la seva força espiritual augmentava i era capaç de matar sense remordiments. Segons els càlculs d'Oraruko, només faltaven tres dies per que hi hagués lluna plena.
-Nanajima-li diu a la noia-, porta'm a la muntanya de Kiruyomichi. Això no pot seguir així.
-Què penses fer?-li pregunta ella espantada
-Vull que recuperis els teus ulls.
Oraruko somriu. Una sensació de completa felicitat l'envaeix. Ara ja sap què és. I n'està segur. La vida de Nanajima i la seva estan unides des de fa molt de temps, i ara és el moment de demostrar-ho.
-Perquè m'ajudes?-pregunta ella, desconcertada
Oraruko no respon. Només la mira, satisfet, d'haver-la ajudat en aquell moment.
-El dia que et vaig ajudar, ho vaig fer per pena i compassió. Estaves allà tirada al terra... Realment feies llàstima. Però ara és diferent. Si t'ajudo és...
Els arbres mouen les seves branques, picardiosos. No volen que Oraruko ho digui; és massa dora. Ell riu. Mira que n'arriba a ser, de llençat... Es mira a Nanajima com mai l'ha mirat abans. La observa llarga estona, i en queda satisfet.
Oraruko torna a crear un ocell gegant, ajuda a Nanajima a pujar-se i després s'hi puja ell. Tots dos volen cap a la muntanya de Kiruyomichi, preparats per canviar el seu destí.

-Oraruko-diu Nanajima pocs minuts després de començar el viatge-, quan vas dir que faltava per la lluna plena?
-Tres dies
-Doncs... Si no calculo malament, trigarem quasi tres dies en arribar a la muntanya de les bruixes.
-Ja ho se-contesta ell calmat
-I doncs?-li etziba Nanajima perdent la paciència-I si et mato a tu?
-Tranquil·la, ja ho tinc tot planejat
Nanajima es sorprèn. Que ja té els plans muntats? Però què vol? Si arriben el dia de lluna plena, ella ja estarà transformada, i mataria a la primera persona que se li plantés al davant! Un moment... No seria que Oraruko volia fer-la servir per a matar bruixes?

Ja és de nit. Els grills criden amb força, els ocells comencen a tornar cap al niu i les cries demanen ajut als pares despistats que sel's han deixat pel camí. Els arbres estan inquiets. No paren de moure's. Potser és per la presència de desconeguts, o potser a causa del vent.
A partir d'ara, només poden confiar en ells mateixos.

Comentaris

  • Com mola![Ofensiu]
    fenix92 | 12-06-2004 | Valoració: 10

    La segona part de Wo ai ni també es chulisima! M'agradaria escriure tan bé com tu. No se com una persona pot tenir tanta imaginació. Però tinc un dubte: el prota es la Nanajima o Oraruko? O tots dos? Me la podries contestar. Gracies.

  • molt bé![Ofensiu]
    NinGran | 09-06-2004 | Valoració: 8

    huola Marina! ei m'he llegit la segona part de Wo ai ni i ja tinc ganes que surti la lluna plena. Tens molta imaginació, no paris d'escriure!!!

  • EOooooo!![Ofensiu]

    Que ja ha sortit la segona part!! Que ningú l'ha llegiiiit...

l´Autor

Foto de perfil de Marina Soto Castillejo

Marina Soto Castillejo

12 Relats

20 Comentaris

26704 Lectures

Valoració de l'autor: 9.15

Biografia:
Vaig néixer un primaveral dia d'abril, al 1990, pertant tinc 14 anys.
Quan era petita volía ser "científica", nom que li donava a l'acció de treure sang i mirar-la pel microscopi. Poc temps després, les meves dots artístiques es van manifestar, de manera que em va donar per pintar i fer gargots a qualsevol lloc.
Fa un parell d'anys, els boligrafs i llàpissos em van enamorar, i van fer que no parés d'escriure ni un sol moment.
Actualment, les meves aficións es decanten per fer el bago (acció no recomanada a ningú), llegir i escriure.
Però les dots artístiques no es rendiràn mai: A un prestatge de la meva habitació, hi descansen 30 figures de plastilina, totes elles fetes i adorades per mi, al costat de la taula del meu estudi, hi tinc una caixeta (100% reciclada) que serveix per guardar el mòvil.
Si tot segueix així, potser d'aquí a uns anys seré dissenyadora d'ordinadors. Mai se sap.