Wo ai ni (Capítol 1)

Un relat de: Marina Soto Castillejo

''Els ulls son les portes de l`ànima,,

El sol comença a sortir. Les fulles dels arbres estan molles. Els peixos neden pel riu, fent soroll de vidre i llàgrimes. Fa vent, i els arbres es mouen, arrossegant amb ells la seva ombra. Oraruko obra un ull, i veu el bosc damunt seu.
- És de dia- xiuxiueja
- Felicitats, ho has descobert- diu una veu al seu costat
Oraruko s'incorpora del terra i torna a mirar al seu voltant. La Nanajima és a la seva dreta i mira el cel. El bosc els envolta.
- Quan penses sortir d'aquí?- diu ella sense alçar el to de veu
- Avui mateix- contesta Oraruko
- Impossible- sentencia
- No ho entenc- després d'una pausa afegeix-. Et vaig salvar la vida fa sis mesos i encara no t'atreveixes a mirar-me a la cara.
- Deixa'm fer la meva vida- li contesta Nanajima girant el cap a l'altre cantó.
Oraruko sospira i es canvia de roba. Mira a la noia, que altre cop està fent veure que dorm. Oraruko seu al seu costat i agafa entre les seves mans una clenxa de cabell que tapa el rostre a Nanajima.
- Tens el cabell tant vermell com el foc que et va estar a punt de cremar.
Nanajima obra els ulls i s'incorpora ràpidament. Aparta a Oraruko de cop i li diu secament:
- Si saps sortir d'aquí fes-ho sense mi.
- No sobreviuràs
- Què m'importa- diu ella, retant-lo
Oraruko no vol discutir; sap que ella està ansiosa per sortir d'aquell bosc, encara que no ho reconegui. Passen uns minuts, i Oraruko està preparat per a fer servir la seva màgia.
- Omokage ga kirameku tabi ni- recita Oraruko.
Mentre diu el conjur, comença a concentrar tot el seu chakra a les mans, fins a donar-li forma d'ocell gegant.
Ell, content del resultat mira a la noia, que l'observa de fit a fit.
-Nanajima; si hem estat aquí tot aquest temps, ha sigut perquè necessitava recuperar energia i poder fer aquest ocell-Oraruko somriu-. Sortirem.
- Ja ho se, que sortirem- li contesta ella abaixant la vista
Oraruko somriu. Agafa a Nanajima de la mà i l'ajuda a pujar a l'ocell. Després hi puja ell, i tots dos se'n van del bosc.
Les ales de l'ocell mouen el vent, i els arbres remenen les seves branques, dient-los adéu.
-Oraruko -diu Nanajima amb un fil de veu-, crec que t'he d'explicar la meva història.
- Estàs preparada?- interroga el jove a Nanajima
Després d'una breu pausa, Nanajima baixa el cap i diu sincerament:
- No.
- Llavors m'espero- Oraruko mira el cel i li diu melancòlicament-. La meva vida és molt més trista que cap altre. N'estic segur.
- Em sap greu.
Ell no diu res. No cal dir res. Ja sap el que li va passar fa tant de temps. El seu germà, la seva promesa, la germana d'ella...
- Oraruko, crec que has patit molt -interromp la noia en els seus pensaments
- Tens raó.
Viatgen poques hores més, fins arribar al poblat de la noia. Oraruko deixa a Nanajima i a l'Ocell apartats del poblat, i va ell tot sol a mirar l'entorn. No vol que Nanajima vegi com utilitza la seva màgia, no vol fer-li mal.
Veu un arbre molt antic, i s'hi acosta lentament. L'arbre mou les seves branques frenèticament, potser a causa del vent, o potser no. Oraruko tanca els ulls i acarona suaument l'escorça de l'arbre. Les fulles paren de moure's. Oraruko pregunta a l'arbre xiuxiuejant:
- Què va passar fa set mesos?
L'arbre mou les branques i crea sons que Oraruko entén perfectament.
La noia, la multitud, la devastació, la soledat, la vida...i la mort.

Nanajima veu que Oraruko torna amb ella. Somriu tímidament, però no el mira als ulls, no pot. Ell es para davant seu i la mira molta estona. Després, trencant el silenci, Oraruko li diu:
- Si vols que t'ajudi m'has d'explicar moltes coses. No vull que me les expliquis ara, però m'has de dir perquè et van portar a la muntanya de Kiruyomichi.
Nanajima aixeca el cap i, espantada mira al noi. Sense voler-ho, el mira als ulls. Ell s'aparta, espantat.
Els ulls de Nanajima són violetes, com els núvols del capvespre. Expressen tristesa, abatiment i soledat.
Per primer cop, Oraruko entén aquella frase: "Els ulls són les portes de l'ànima"
- La muntanya de Kiruyomichi- diu Nanajima abaixant de nou el cap -és la muntanya de les bruixes renegades. El meu poblat es diu "Ruby", que en la nostra llengua vol dir "vermell". Aquest nom el va posar un antepassat meu, en homenatge al foc, que en aquell temps era un element màgic.
Hi havia molt poca gent al poblat, però a causa d'una guerra, van afegir-se un munt de persones que no tenien ni idea de màgia. Nosaltres teníem que respectar les lleis de Ruby, i els vam apartar de la gent màgica, enviant-los a Kiruyomichi. Al poc temps, ens vam adonar que les dones havien evolucionat de manera màgica. Van matar als homes. I volien venjar-se.
- Segueixo sense entendre els teus ulls i la teva estància a la muntanya.
- Em van raptar- fa ella, enfadada
- Perquè? Les bruixes no necessiten cap hostatge!
- Van fer...Un pacte amb el meu pare
Nanajima plora. Què dura és, la vida. No vol recordar, però li ha d'explicar tot a Oraruko. Pel bé de tots.
Els arbres es mouen un altre cop. Sembla que vulguin fer-la callar.
- Com que anaven fent petites conquestes al poblat - continúa Nanajima -, el meu pare estava molt preocupat. Va parlar amb les bruixes i elles li van prometre que no matarien a ningú més, però amb una condició: la filla d'un noble, amb el poder a les venes. Aquella era jo.
- El teu pare -diu Oraruko, espantat -et va canviar per la seva felicitat?
- Si
Els arbres ploren. Oraruko mira al seu voltant, i les fulles moixes li tornen la mirada, més trista, encara.
- Les bruixes em van tirar un malefici. Es veu clarament als meus ulls. Quan hi ha lluna plena, experimento un gran augment de poder, i soc capaç de matar. Vaig ser jo qui va destrossar el meu poblat. I jo he matat al meu pare.

Comentaris

  • Marina![Ofensiu]
    patty_ | 11-02-2006 | Valoració: 10

    Marina, no sabia que penjaves es teus relats!
    ja saps que mencanta tot el q escrius i Wo ai ni, es dels relats que mes m'agrada!
    espero que penjis un altre conte aviat!
    Petonets!

  • Al.lucino![Ofensiu]
    fenix92 | 05-06-2004 | Valoració: 10

    Aquesta istoria es magnifica. La teva es molt mes bona que la meva: Ninja.
    Però aquesta trilogia i aquest manga del que em parles... No n'havia sentit a aparlar mai. Espero la continuació.

  • Manga![Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 29-05-2004 | Valoració: 8

    Marina, tens fusta d'escriptora, pots estar-ne segura.

    Però no et deixis enlluernar pels bons comentaris, només escrivint i llegint els teus escrits amb esperit crític podràs evolucionar. Tens una base molt bona, i, si no deixes d'escriure i depurar-la, pots arribar a assolir un nivell envejable.

    Aquesta història m'ha agradat, té un aire Manga tan clar que m'he imaginat un episodi de qualsevol sèrie japonesa.

    Molt aconseguit!

Valoració mitja: 9.33

l´Autor

Foto de perfil de Marina Soto Castillejo

Marina Soto Castillejo

12 Relats

20 Comentaris

26705 Lectures

Valoració de l'autor: 9.15

Biografia:
Vaig néixer un primaveral dia d'abril, al 1990, pertant tinc 14 anys.
Quan era petita volía ser "científica", nom que li donava a l'acció de treure sang i mirar-la pel microscopi. Poc temps després, les meves dots artístiques es van manifestar, de manera que em va donar per pintar i fer gargots a qualsevol lloc.
Fa un parell d'anys, els boligrafs i llàpissos em van enamorar, i van fer que no parés d'escriure ni un sol moment.
Actualment, les meves aficións es decanten per fer el bago (acció no recomanada a ningú), llegir i escriure.
Però les dots artístiques no es rendiràn mai: A un prestatge de la meva habitació, hi descansen 30 figures de plastilina, totes elles fetes i adorades per mi, al costat de la taula del meu estudi, hi tinc una caixeta (100% reciclada) que serveix per guardar el mòvil.
Si tot segueix així, potser d'aquí a uns anys seré dissenyadora d'ordinadors. Mai se sap.