Wallapop

Jo, què voleu que us digui, crec que això del Wallapop és una desgràcia.

Sé que generalitzar és de bèsties, i que girar l'esquena a les virtuts de la modernitat no acostuma a servir de res.
També sé que quan renegues de les noves tecnologies, el més probable és que al cap d'un temps (més aviat poc que molt) et trobis fent tot allò que t'has promès que mai no faries, renunciant a un altre dels pocs principis que encara quedaven sense formatejar al teu esperit romàntic.

Però és que amb la conya del Wallapop, s'està perdent el que s'ha fet sempre amb allò que ja no t'és útil: donar-ho a algú del teu cercle més o menys proper.
I amb aquest simple gest la teva xarxa social s'enfortia, i el teu entorn s'anava omplint del caliu que hauria de diferenciar la humanitat d'un conjunt d'ordinadors connectats en sèrie.

Juntament amb l'objecte donat, també hi havia un intercanvi d'abraçades, de converses, d'agraïments, de "no saps què bé que m'anirà", d'un "content de que et sigui útil".

I la gràcia d'aquesta interacció era que tothom en sortia guanyant, ja que aquella bicicleta vella que li donaves al fill del germà d'un de la feina, et tornava quan l'amic d'un amic et portava una bossa plena de roba, quasi sense estrenar, de nen de 0 a 6 mesos.

Ara no.
Ara tot això ho venem al Wallapop.
Ja m'agradarà veure la cara que fotem tots el dia que, després d'una mala jornada a la feina, necessitem una bona abraçada i l'haguem de comprar, amb el mòbil com a únic aliat, per un euro al Wallapop.
Un euro per una abraçada de segona mà.