Vulva envasada al vuit

En Quim Blex Crix era un paio mastodòntic que allà on cagava deixava la merda. En quantitat directament proporcional a la seva robusta complexió. Uns alienígenes la recollien en una hora gens transitada i se l'enduien a la seva galàxia per vendre-la a col·leccionistes i a catadors suprems interestelars.

En Quim vivia la seva existència del color de rosa dels baixos femenins, així de sincerament en definia el què, dedicada a un negociàs que un dia dormint la mona i somiant aixecar faldilles de Menines pseudovelazquianes perverses -en una època en què l'autèntic escassejava més que els bon sentiments- se li va presentar (la gran idea). Allà sota, abans no trobava natges, engonals i pubis i solcs del nèctar de la vida, apartava nans fugits de circs escanyaires, tresors de filibusters de tots els mars, ungles polides de faraons egipcis geperuts que havien mort xarrupant regalèssia i enagos fastuosos i megafarbalantats castíssims i exageradament adossats als cossos d'aquelles dones que de cintura en avall semblaven paraigües amb barnilles com les de les cotilles.

La llumeneta al cervell semiatrofiat del tio amb un nom de tres monosíl·labs va ser clara com l'aigua nítida d'inicis del segle passat (amb una mica de sort).
Una guspira de joia va corroborar l'encertada inspiració.

I com que no hi era tot -comentaris de gallines velles amb els baixos ressecs i les llengües viperines- i era arriscat va fer el que va sentir.

Va buscar col·laboradors. La Ton Flos Pins, en Pep Couh Xouh, la Pam Pip Prap, en Sev Rul Shim, etcètera. Aquestes persones amb afinitat elevada i aspecte de la mateixa família van ser els encarregats de les ones expansives, de fer arribar a tot el planeta els productes que l'inigualable jefe havia previst com a l'èxit del segle.

I sí, sí. Entre tots van pensar una gama interessant que es sumés al producte més cridaner: les vulves envasades al buit. Elaborades amb amor des de tots els chakras de les cuineres i cuiners, tan ben dissenyades, tan mengívoles, tan anàlogues, tan inexplicablement substancioses. Els compradors les trobaven inefables i repetien, el cost se'ls enfotia, que n'hi havia per a sucar-hi... I afegien comandes de porcions de trossos d'orelles de felins que havien estat mutilats en ser esterilitzats i tornats a les colònies per ser reconeixibles, tan ben arrebossadetes. I seguien amb altres assortiments, com ara collonets de l'Àrtic damunt cornets cruixents de galeta integral o naps de cavall salvatge tan ben aconseguits que les amanides volaven...

En fi, que en Quim i la seva patuleia d'estanding cada cop més up up es van fer rics. I els alienígenes recollidors-usurpaires d'excrements amb tota la força de la ment també. Un bon dia, per acabar-ho de reblar, quedarien, s'estrenyerien les mans (uns quants cops, que els de fora en tenien un fotimé) i es desconeix si s'atiparien amb res, prou satisfets amb llurs intel·ligències.