Vull ser mediocre!

Un relat de: Mena Guiga
Mediocre, ni mig de cap color ni mig ocre. Ocre, un to merda d'oca que te'l poses en forma de jaqueta o abric o pantalons i que no defineix res sinó la mateixa mediocritat.
Si sóc mediocre... viuré més feliç?
Tindré una consciència més tranquil.la?
Aniré al cinema a veure el que posin sense triar gaire?
I hi menjaré crispetes com els altres?
Estaré sense pensar en l'engranatge com un cotxe més en un garatge?
Respiraré a mitges i amb mitjons sense entendre-hi de combinacions?
Decoraré la casa com les revistes mostren i imitaré el que tot ple de xips instauren?
Anhelaré pits a escollir per catàleg i visites a l'insuflador de bottox?
Tindré una cultura justa per ser egoista?
Hauré escoltat la cançó de Llach sobre la gris i triste mediocritat en què m'he tornat?


Mediocre, ni mig de cap color ni mig ocre.
El mig que pot ser d'un altre color és el que va marcant la diferència i la consciència.
És aquest mig el que fa la persona, cada persona.
Ha de ser-hi, aquest mig!

Una mediocritat sencera és una bufetada a la raça humana.
Si la mediocritat no té sang, almenys no molesta tant com si li bull i vol guerra.
Si la mediocritat vol ser atipada amb ranxo, cap al far west!

La normalitat tan normal de la mediocritat fa badallar, fa estirar canes, fa desitjar escombres voladores, fa cridar giravoltant en un eix propi sota aigua, fa plorar mocadors nets i planxats, fa demanar solució per les mediocritats, quan el mateix demanar prou que fa saber que res és veritat ni és mentida, que tot depèn del color del cristall amb què es mira.

Ah!
El cristall i el color!


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434516 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com