“Vull saber perquè soc aquí”

“Vull saber perquè soc aquí”, va dir la iaia. Anava mudada; havia arribat al menjador amb uns familiars, en nombre excessiu. L’havien vestit de forma moderna, amb pantalons i la camisa per fora. La seva edad era força avançada jutjant-la pel seu gep, força pronunciat.
El seu cabell, que segurament fou esplèndid, ara era una mata de pel grisenca i més limitada i remarcava un front rotund i alt de qui ha tingut autoritat.
“Per quė sòc sopant aquí, si no conec ningú”. “Com he vingut aquí”. “On han anat els meus familars”. Es deia amb tota lògica, en veu alta.
Ara era dreta davant la cadira de la taula, on hi havia 4 companyes més, que callaven resoectuosament, quan només feia una estona que s’havien esbatussat verbalment.
La que a mi més m’havia semblat que no hi tocava li deia de manera gairebé inenteligible: “segui i mengi”. Em vaig queda estorat.
Aleshores, ja que no volia seure a taula la vaig convidar a seure a la meva vora traient la roba que tenia a la cadira veïna i hi va venir. Jo m’estava esperant que la meva mare acabès de sopar per marxar cap a casa i era a un costat de les taules.
Un cop va estar asseguda va comprendre per tal com es va agafar el cap amb les mans i va sanglotar lleugement, fins al punt que li vaig ser uns copets a l’esquena. Feia que sí amb el cap. Una cuidadora va venir i la va abraçar - hi ha coses que no es poden pagar - mentre li deia que els familiars ja tornarien, que havien sortit un moment.