Vull l'ombra de les teves paraules.

Darrera de cada paraula, com ombra de lletres que es difumina en un estampat desigual, hi has desat una carícia.

Les vull meves, una per cada puny de lletres.

Les vull meves tan aviat com pugui desxifrar el secret de lliscar darrera de cada mot i caçar-les al vol.

Les vull meves tot i saber que les has escrites per un altre.

Les vull meves perquè la meva ànima m'ha donat una puntada de peu al ventre quan et llegia i m'ha dit en veu baixa que es veu que fa temps que les necessitem, ella i jo, aquestes carícies de paraules, que anem curts d'ombra de lletra, que se'ns acaben les existències.

He resseguit totes les teves línies buscant per on poden colar-se els meus ulls; entre un punt i una majúscula, entre la geminació d'una ela, potser per dins d'un parèntesi i he trobat la porta.

Sé a quina paraula li has deixat la clau però, oh, desgraciat de mi, encara no he après a parlar amb les paraules, no sabria com convèncer-la per a que em deixi la clau que em portarà a l'ombra de les teves lletres, com carícies.

I si la tingués a les mans descobriries com de poruc m'ha fet la vida per utilitzar claus que no són meves.

I malgrat tot, no és culpa meva. Tu has escrit el teu trosset de vida davant meu, l'has posat tan a l'abast que com volies que no desitgés contaminar les teves ombres amb la meva soledat?

Així et demano, doncs, que tinguis el plaer, que no tothom el té, d'escriure amb lletres d'or paraules plenes d'ombra sobre la meva pell...

...si és el cas que saps qui ets.