Vull estar sol

Un relat de: Pere Bartrés
Tampoc és tan estrany, pensa l’home. Més rar és el contrari. Hi ha persones que mai volen estar soles. Van pel món, per la vida, movent-se, en constant moviment per trobar algú amb qui poder estar, amb qui poder parlar, compartir, plorar, riure, besar, abraçar... fins i tot n’hi ha que busquen algú per barallar-se. Van d’un bar a un altre, d’uns amics a uns altres, d’una activitat a una altra, d’una feina a una altra, d’un espectacle a un altre, d’un lloc a un altre... només paren per dormir, clar, i sovint ho fan acompanyats. Doncs jo no vull estar amb algú. Jo el que vull és estar sol. Sol, sense ningú que em destorbi els pensaments, sense ningú que em parli. Què fas que no vens, pregunta la seva dona des de la cuina en aquell precís instant. Tot i que té la porta del seu despatx tancada, la seva veu la traspassa com si fos paper de fumar, Quines portes fan avui dia, diu mentre somriu amargament. S’aixeca i mentre ho fa recull i posa en ordre el seu despatx. Tanca l’ordinador i va cap al menjador. La dona, els fills i el gos, així no hi ha déu que pugui estar sol, pensa al veure l’escena familiar al voltant de la taula. Què penses, fots una cara ben estranya, t’asseus a taula o no, li pregunta ella. L’olor de l’estofat fa que la miri, li somrigui i deixi les seves cavil•lacions per més tard. S’asseu i sopa.
Doncs ara, crec que ja ho estic, de sol, pensa. Però el gos apareix de ves a saber on i li llepa la mà. Ah no, diu, hi ha el txutxu. Ben sopat se n’ha anat a treure’l, com cada nit. Aquest cop però ha advertit a la seva dona, quan els nens ja dormien, que trigaria en tornar, Vaig fins a la Font d’en Pitu, aquella que hi ha allà baix, li ha dit abans de tancar la porta. Només agafar el sender que duia a la font ha deixat anar el gos i fins ara que li ha llepat la mà, no hi havia pensat més. Doncs jo vull estar sol, diu. Decidit, lliga el gos a la corretja i refà les seves passes fins arribar al portal de casa. Ja ha passat força estona des que ha marxat i sap, perquè la coneix molt bé, que a aquestes hores la seva dona ja dorm. Així que puja fins al segon pis, fica la clau a la porta que duu incrustat un número quatre de color daurat a sobre de l’espiell, i l’obre amb compte de no fer soroll. Li sembla veure una llum al fons del corredor, on hi ha el lavabo. Deu estar pixant, pensa. Quan hi ha espai suficient, deslliga el gos, Passa quisso, passa, diu fluixet, i el gos li fa cas. Tanca la porta amb el mateix compte. Torna a refer les seves passes, aquest cop, a ritme marcial. En un quart d’hora ha arribat al lloc on era abans. Aquí no hi ha ningú, ni una ànima, es diu satisfet. S’asseu i recolza l’esquena al tronc d’un pi. Vull estar sol, vull estar sol, pensa. Però passa el temps, la nit, i per molt que ho pensi no arriba a sentir-ho, a estar-ho. Abans quasi ho aconsegueixo, llàstima de gos... Per què no ara, es pregunta. De sobte ho entén, sent els grills. Abans no cantaven, diu, Quina merda. Emprenyat, refà de nou les seves passes fins a un punt i es desvia cap a un carrer fosc. Sap on va, coneix el poble pam a pam.
Per sort duu les claus del cotxe. Obre la porta i hi entra. L’engega ràpidament, trepitja el gas uns quants cops perquè el motor agafi escalfor i quan creu que ja l’ha assolit, posa l’intermitent, treu el fre de mà i es posa en marxa. El poble a aquelles hores és ben desert i mentre avança només es creua amb un cotxe que duu un dels dos fars fosos. Quan arriba a l’extrem nord de la vila es desvia pel camí ral que hi ha a l’esquerra de la carretera. Una estona després aparca el cotxe al marge i, caminant, arriba a la petita clariana. És un lloc fosc, tranquil, il•luminat per les estrelles; un lloc on anys enrere, els de la seva generació, hi anaven sovint. Sobretot de nit. Era un lloc d’iniciació al sexe. Un lloc on molts dels seus amics i amigues, ell inclòs, hi havien perdut la virginitat. Però ara la clariana ja no és res d’allò. Ja no és un lloc mig secret o romàntic; ja no és un lloc només freqüentat i conegut pels adolescents de llavors. Ara la clariana és un parc. Un lloc on la canalla i els pares, de dia, hi van. Els primers a jugar i els altres a passar l’estona. Ara hi ha quatre gronxadors, dos tobogans i tres cavallets de fusta, d’aquells que duen una molla gruixuda a sota. També hi ha un petit quiosc al mig. Els refrescs, les llaminadures, el entrepans i les patates xips que hi venen tenen uns preus estratosfèrics però clar, diu l’eventual propietari del quiosc sempre que algun client es queixa, com que les coses s’han de pujar fins a la clariana... L’ajuntament, en nom del poble i amb els seus diners, s’ha apropiat definitivament de la clariana, encerclant-la amb una tanca metàl•lica força alta, amb una sola porta que de nit, no fos cas que els lladres volguessin robar els gronxadors, els tobogans, els cavallets o les txutxes del quiosc, es tanca. Per això ell ha hagut de deixar el cotxe una mica més avall. Ara ja no s’hi pot arribar amb quatre rodes, a la clariana. Ho prohibeix un cartell que hi ha al inici del camí. Quan arriba a la tanca, l’escala amb certes dificultats degut a la seva edat. Un cop a dins, va directament cap a un dels tobogans i s’hi estira. La nit és més fresca. Les estrelles brillen intensament damunt del seu cap i no se senten grills. Ho té tot a favor per estar sol. Vull estar sol, vull estar sol, pensa. Però com abans, el temps passa i no ho aconsegueix. No sap què és el que l’impedeix estar sol. Para l’orella i s’adona que no, que els grills no canten. Està sol, ben sol. Però res. Passa el temps i sent el rumor inconfusible d’un cotxe quan ja és a punt d’adormir-se. Ell no es mou quan els fars l’enlluernen durant uns segons. El cotxe s’atura al costat de la tanca i apaga motor i llums. Durant una estona, no sent res més però ara, per molt que vulgui, ja sap que no aconseguirà estar sol. De sobte la finestreta del conductor, la que ha quedat al costat de la tanca, s’abaixa i veu com una mà llença la burilla encesa d’una cigarreta. N’hi ha que són malparits, pensa, i seguidament es pregunta, És que no té cendrer el cotxe. Però la finestreta no torna a pujar i en aquells instants comença a sentir els gemecs sensibles d’una dona i els brams primitius d’un home. Almenys, pensa, encara hi ha algú que recorda què s’hi feia aquí. Decidit, torna a saltar la tanca i camina fins al cotxe.
Ha estat durant el camí de tornada que ha tingut la brillant idea. Allà segur que estaré sol, s’ha dit després de la genial pensada. Així que, enlloc de tornar a casa, dirigeix el cotxe cap al cementiri. Quan hi arriba s’adona que falta ben poc perquè les primeres llums comencin a despuntar per l’est. El cementiri és damunt d’un turó força alt, situat a l’oest del poble i des d’allà hi ha les millors vistes de la vila. Entre altres coses, de dia, es veu el mediterrani, la ciutat de Barcelona, i la contaminació que n’emana. Però aquets d’aquí no poden veure res de res, pensa quan creua el llindar de la porta. Si hi ha o no vigilant, no ho sap, ell no acostuma a anar al cementiri. Ja fa deu anys que es va morir la seva mare i des de llavors és la primera vegada que hi va. Aquí no hi ha res, ningú, només cadàvers, només morts. Per tant, per què he de venir, És el que sempre s’ha preguntat i ara també ho fa. Avança pel cementiri sense miraments, sense fixar-se en cap inscripció, en cap làpida ni nínxol. Avança per un passadís creuat per altres passadissos transversals. Semblen ben bé blocs de pisos, pensa al veure el nínxols apilats a banda i banda, Ja veus, afegeix, quan em mori sortiré d’un pis per acabar-ne a un altre. Arriba al final del cementiri. Hi ha un mur de pedra on la humitat, tot i que l’estiu ja és a punt d’acabar, encara es resisteix a desaparèixer. Busca una roca prou gran i s’hi asseu. Ara sí que estic sol, ben sol, pensa. Però passa el temps i no aconsegueix sentir-ho, estar-ho. Per què, es pregunta, però si aquí estan tots morts. Passa el temps. Res. S’aixeca i camina fins que arriba al passadís on hi ha la seva mare i el seu pare enterrats. S’apropa als dos nínxols. Estan de costat, a l’alçada dels ulls, i al marge dels seus noms, no hi ha més inscripcions a les làpides. No pot ser, no pot ser això, es diu. Ell no creu en la vida després de la mort, en el cel o en qualsevol altre cosa que no sigui la descomposició natural del cos. No creu en l’ànima. No és ni tan sols agnòstic, ja fa temps que ha deixat de ser-ho, ara es un ateu convençut. Però la visió dels nínxols dels seus pares li fa despertar records oblidats, sentiments inesperats que fan que noti, que senti, que no està sol. No pot ser, diu, No pot ser això. Amb les puntes dels dits ressegueix el relleu de les lletres que configuren els noms dels seus progenitors. Pare, Mare, pregunta. Però just un instant abans de que comencés a creure que potser estava equivocat, que potser no era del tot ateu, nota una mà dura i freda que li toca l’espatlla. Dispensi, diu una veu agre al seu clatell, Aquestes no són hores de visita. Ell es gira, No, no, i tant, Ja me’n vaig, li diu al vigilant, i torna al cotxe.
De camí cap a casa se n’adona que la nit ja ha passat. El cel ja no es fosc, ni tan sols gris marengo; és blau, apagat i fosc, però blau. Aparca davant del seu bloc de pisos i quan baixa del cotxe, la veïna del davant, la del segon-tercera, amb qui no té gaire afinitat, gens, més aviat, surt del portal. Bon dia, li diu amb un somriure als llavis que mai abans havia vist. Bon dia, li respon, gràcies per aguantar-me la porta. De res, de res, li diu ella amablement, encara amb el mateix somriure als llavis. Puja a l’ascensor i prem el número dos del panell que hi ha a la paret. Sent sorolls quan passa pel primer pis i quan arriba al seu i surt de l’ascensor, sent sorolls al pis de dalt. Ara ja no podré estar sol, diu quan fica la clau al forrellat, Ho hauré de deixar per un altre dia. Entra i el gos, que ja s’ho devia haver ensumat i era darrere la porta, salta, mou la cua i li llepa les puntes dels dits. Hola, quisso, hola, sí, ja sóc aquí, li murmura, i el tranquil•litza amb carícies perquè no faci tant soroll, fins que el gos s’adorm. La dona i els nens encara deuen dormir, pensa. Creua el menjador i va fins la cuina. Mira l’hora del rellotge que hi ha a la paret. D’aquí a una hora, com a molt, els nens es despertaran. Decideix no dormir. Per una hora, no val la pena, pensa. Com que està de vacances, ja dormirà una bona migdiada. Es prepara un bol de llet calenta, hi posa crispis, una cullera gran, surt de la cuina i s’asseu al sofà del menjador. Deixa el bol de llet calenta damunt la tauleta rectangular que té al davant. Mentre espera a que els crispis deixin de ser cruixents, s’acomoda al sofà i s’adorm.
Quan obre els ulls, el primer que veu es el bol de llet. He dormit molt o poc, es pregunta, Deu ser calenta o freda, la llet. Allarga una mà i toca el bol de plàstic. Freda. Els veïns de dalt fan força soroll. Els de baix, no tant. Quina hora deu ser, no molt tard, perquè els nens encara dormen. S’incorpora i agafa el bol amb la mà dreta. Amb l’esquerra agafa la cullera, remena una mica els crispis que ja estan més que tous i, quan va a menjar-se’n la primera cullerada, veu el paper. El paper, rectangular, blanc, quadriculat i amb el símbol d’una llibreria que sovinteja la seva dona imprès a la part de sota, pertany a un bloc de papers idèntics que tan ell com ella utilitzen per deixar-se notes. El paper té el cercle del cul del bol marcat a sobre, cosa que indica que ja hi era abans de que ell deixés el bol allà. L’agafa i d’un cop d’ull reconeix la lletra de la seva dona. Comença a llegir-lo però abans d’arribar al final, el bol ja se li ha caigut de les mans. El gos, que dormia, triga ben poc en olorar la teca i apareix pel menjador en un obrir i tancar d’ulls. Llepa el terra, devora la llet i els crispis fent força soroll. Els veïns de dalt semblen estar de dissabte perquè en aquell precís instant l’aspiradora comença a funcionar. Els de baix, que fins ara havien estat bastant quiets, es posen d’acord amb els de dalt i comencen a arrastrar mobles. El gos ja ha acabat de devorar el terra i ara, com que li ha agradat molt, llepa els dits del seu amo, demanant-ne més. Però ell no nota la llengua del gos. Ell no sent l’aspiradora de dalt. Tampoc els mobles arrossegats de baix. No pot ser, es diu mentre llegeix un cop i un altre el paper. Es posa a plorar. Déu meu, diu finalment, Ara sí que estic sol, ben sol.

Comentaris

  • li ha quedat el seu gos[Ofensiu]
    liudmila | 24-01-2012 | Valoració: 10

    almenys, :) Aquest relat té i nostalgia pel temps passats, i els sentiments de les rutines que a vegades agobien... però quan els perdem, ja preferim que que sigui el "soroll" d'acompanyament que un silenci dur... un bon relat!

  • Negació de la pràctica[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 16-01-2012 | Valoració: 10

    La vida busca la mort, i la mort busca la vida. Són extrems a priori inseparables. Si la mort té algun secret, aquest l'amaga la imprudència de deixar-se contaminar per la companyia i no per la meditació. La pràctica no duu enlloc doncs és material. El silenci i la calma amb els ulls tancats en una manta a la vora de la llar de foc, és el tronc que pot buditzar l'avorriment i la fugida del jo. Gran relat.


    Sergi

  • Gràcies.[Ofensiu]
    free sound | 15-01-2012 | Valoració: 10

    Tots estem sols i acompanyats,
    diferents aspiracions, diferents realitats.
    Cal que fem el que ens agrada,
    i ser com volem ser...
    Viure i deixar fer. No jugar amb la gent és prou important.
    La companyia també és bona...però hem d'aprendre a viure amb nosaltres mateixos.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

11083 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!