VULL ESCRIURE UNA NOVEL·LA HISTÒRICA

*

Escriure una novel·la històrica, aquest és el meu desig de fa més de dos anys, des que vaig llegir "El pont dels jueus". En acabar aquesta obra, molt decebut perquè em semblava que l'autor havia perdut l'oportunitat d'escriure una obra mestra, vaig pensar que jo podia crear alguna cosa semblant. Potser no millor, el posat pretensiós que a vegades gasto és una façana, però sí equivalent. I m'hi vaig posar una nit insòlita d'aquelles que la família se'n va a dormir d'hora i jo no estic gaire cansat. Tenia un inici al cap, una escena que podia enganxar al lector, o que, com a mínim, m'havia enganxat a mi. I vaig començar, unes deu ratlles escasses abans no em vaig adonar de la gran dificultat que representa la ficció històrica. La forma de parlar els personatges, el vestit, el nom... després d'aquella mitja pàgina em vaig adonar del poc que sabia de l'època en qüestió, de tot el treball de documentació que precisava, de les moltes decisions que havia de prendre (com havia de ser el lèxic, com havien de parlar els personatges, els tractaments, per exemple). Vaig començar pel més fàcil, trobar nom per als dos personatges de la primera escena. El primer, el protagonista de la novel·la de seguida el vaig batejar, Guillem. El segon, el seu sergent d'armes, un fill de família camperola que s'havia dedicat a la milícia, ja va ser més difícil i a data d'avui encara no té nom. Perquè, quins noms tenien els pagesos d'aquella època? Noms de reis i nobles, de monges i de priors, fins i tot d'alguns jueus notables, tots aquests els tenia a l'abast, només calia girar-me, buscar el llibre adient entre els de les lleixes que cobreixen tot el pany de paret a la meva esquena i fullejar una mica. Guillem, Bernat, Ató, Riquilda, Almodis, Ermessenda, Blanca, Arnau... El nom de tota aquesta gent ha quedat documentat; però el dels pagesos, els dels pastors o els de la tropa que formava les mesnades no es troba ni al primer ni al segon intent de recerca.

Com que sóc cabut de mena vaig dedicar unes hores a imaginar quina informació em calia per escriure l'obra. Havia de conèixer el segle XI però no sols el nom dels reis i les nissagues, no sols les batalles i els pactes; em calia conèixer la vida quotidiana d'aquella gent. Vaig obrir una fitxa per a cada tema: alimentació, roba, equipament militar, noms, costums, festivitats, calendari, agricultura, ramaderia, comerç, religió, malalties i remeis, supersticions, arquitectura, castells, estratègies militars, dret, organització familiar, moneda, camins, paisatge,... Tot això per al comtats cristians del que era l'embrió de Catalunya (ni el nom existia, llavors) però també per a les taifes sarraïnes i per als jueus. Un treball meticulós i extens que per una banda m'atreia i per l'altra em desanimava abans de començar.

Ara, passats dos anys, no puc dir que hagi fet tot el treball de documentació ni molt menys. Però alguna cosa he llegit i alguna cosa sé de la vida de la gent de l'època. Tinc una llibreta amb una pàgina plena de noms ordenats per categories (nobles, religiosos, jueus, comerciants...), altres pàgines amb apunts sobre els conreus i l'alimentació, dates de batalles i successions, arbres genealògics, descripcions d'armes i equipaments... I moltes, moltes notes sobre els castells, que constitueixen un punt cabdal de l'esdevenir tant històric com quotidià de l'època.
Puc dir, doncs, que conec força com vivien aquella gent.
També he de dir que l'època concreta, aquests 60-70 anys d'història, no són casuals. M'he enamorat d'aquesta cruïlla històrica que comença amb la presa de Barcelona per Almansur (985), continua amb les guerres civils a l'Andalús i l'expedició catalana a Còrdova (1010), assoleix el punt més important amb les disputes entre la casa comtal i els pagesos lliures per una banda i la noblesa per l'altra i acaba amb l'acord (cap al 1050) entre els nobles i el Comte en prejudici dels drets i llibertats dels pagesos.

També conec bé, o potser intueixo, un personatge: en Guillem de Montespluga. Segon fill d'una família noble, criat amb l'avi (Bernat el de Còrdova), dedicat després a la vida monàstica. Al cap de deu anys de monacat durant els que té el privilegi de conèixer i servir l'abat Oliva en els seus darrers anys és cridat pel seu pare (Bernat el Fort o el Tort) al seu costat, coma successor ja que el seu germà gran ha mort en una batalla amb un clan rival. És un personatge, doncs, contradictori, fill del seu temps en molts trets però estrany i sempre desplaçat en la seva nova vida de noble i militar. Culte però no refinat, com a bon monjo detesta els plaers i el luxe, amb grans prejudicis contra els que són diferents (jueus i musulmans,sobretot), addicte als comtes de Barcelona però presoner de la política equívoca del seu pare, piadós i luxuriós, solitari, humil alhora que desitjós de fama i honors encara que no ho vulgui reconèixer, intel·ligent, a vegades ingenu, acostumat a la disciplina interior, indiferent per a molts fets del món.

I així, presoner d'aquest personatge (i del pare i l'avi) li he d'escriure unes aventures i un esdevenir. En aquest punt és on estic encallat, construir una trama, alguna cosa prou complexa i interessant per enganxar al lector però que no resulti falsa o pueril i que permeti al bo de Guillem transitar per l'escenari i ser l'heroi de la història. Guerra, poder, amor, desig, interès i avarícia, violència, aquests serien els temes.

Encara un pensament més. Novel·la històrica, per què? O potser: per a què? Motius per no embolicar-me en una empresa com aquesta n'hi ha uns quants, però amb dos que us expliqui ja n'hi haurà prou. El primer ja l'heu llegit, una novel·la històrica requereix una feinada increïble. El segon és una mancança personal: mentre que tinc una certa aptitud per al contes encara no he descobert (o no he après) com crear la trama d'una novel·la. Llavors. repeteixo, per què? La resposta si he de ser sincer és que porto molts mesos enganxat d'un personatge, d'una nissaga i d'una època i sento que ja és inevitable que ho intenti, que l'única manera de deslliurar-me'n és escriure la història.

I per acabar, a la pregunta per a què?, he trobat una resposta molt interessant: per a mostrar com eren de diferents aquella gent i, alhora, com n'eren de semblants a nosaltres. Aquest és el repte que em plantejo.

Lluís