Vul que m'estimis menys

M’agradaria iniciar aquest article amb la definició que ens proporciona la Wikipedia sobre la dependència emocional:

La dependencia emocional es un trastorno de la personalidad enmarcado dentro de las dependencias afectivas. Sin embargo, para otros autores, se trata de un trastorno adictivo, en el que el objeto que provoca la adicción es la relación de pareja, y su objetivo es llenar un vacío en el sujeto que la padece. Este trastorno se relaciona con las emociones y la capacidad o calidad para establecer vínculos significativos con otras personas. Al tratarse de un trastorno de la personalidad, tiende a tener un patrón crónico y estable a lo largo de la vida de la persona. Este trastorno presenta síntomas variados que dificultan su diagnóstico, desde la depresión reactiva, los trastornos obsesivos o los síndromes desadaptativos. En la dependencia emocional, el sujeto es controlado por su necesidad de la otra persona, y el intenso miedo a la pérdida y a la soledad contaminan el vínculo establecido en la pareja. Potser ara us estareu preguntant la raó de fer un copiar-enganxar d’aquest wiki. Deixeu-me que m’expliqui.

Fa temps que molts ens hem adonat que, quan algú malparla dels catalans, immediatament ens assegura que té avantpassats que han nascut a Catalunya, que va passar la seva joventut a Barcelona o que admira molt a Joan Maragall. Voleu exemples? Crec que no resulta difícil recordar com, després de les eleccions del 96, al carrer Gènova es cantava allò de “Pujol, enano, habla en castellano” i que després, quan la dreta va veure que necessitava els vots de CIU, alguns acudits ho van canviar pel “Pujol, guaperas, habla como quieras”. Llavors, va tenir lloc aquella memorable entrevista en la qual Aznar va assegurar que “parlava català en la intimitat i que, inclús, l’entenia”. Potser hauria de ser al revés, però… Ja me l’imagino, en la intimitat de la seva habitació, xiuxiuejant-li a la seva dona a cau d’orella: ampolleta meva, t’ompliré de l’elixir del meu amor. Frueixo d’aquest moment tan especial tot ensumant el teu aroma d’àngel.

Un altre que ens va dir el nom del porc va ser el Mario Vargas Llosa. Després va parlar d’aquells anys que va passar a Catalunya i que és un lloc molt maco i bla, bla, bla…

Aquesta setmana tots hem sentit de boca del Gregorio Peces-Barba dir que “aquesta vegada no seria necessari bombardejar Barcelona” i assegurar al dia següent que Catalunya és una “regió entranyable”.

I quina relació té tot això amb la dependència emocional? Crec que quan un trastorn afecta a una persona li diem psicopatologia o, fins i tot, bogeria. Però, quan un trastorn afecta a tot un col·lectiu, canviem el vocable i, inclús, som capaços d’anomenar-lo ideologia. En certa manera, són les dosis les que diferencien una bogeria d’una postura ideològica. Els llibres d’Història estan plens d’exemples de bogeries col·lectives, de societats afectades pel virus de la intolerància i del pensament únic. Potser estic equivocat, potser el meu anàlisi és simplista i poc científic, però no acabo d’entendre els arguments d’alguns protectors de “l’una, grande y libre”. Veient l’odi indissimulat que mostren vers els catalans, és lògic pensar que no ens volen amb ells, que fem nosa en el seu projecte de país, que som una mena de rèmora que alenteix el progrés. El més lògic seria que es desfacin de nosaltres. Però és aquí quan el vincle amb la dependència emocional se’m fa més evident. Recordem el que diu la seva definició: En la dependencia emocional, el sujeto es controlado por su necesidad de la otra persona, y el intenso miedo a la pérdida y a la soledad contaminan el vínculo establecido en la pareja.

Per aquest motiu, quan algú malparli de nosaltres i després es desfaci en elogis, penseu que és un dependent emocional. Això es pot arreglar amb tractament. Per exemple, una de les causes és la baixa autoestima del pacient. Podem dir-li que… no sé… que la Pantoja canta molt bé, o que la Belén Esteban és tota una intel·lectual. Ei… Àlex t’estàs passant. Bé d’acord. Això és demagògia. Doncs provem a dir-li la veritat. Diguem-li que Espanya és meravellosa per la seva diversitat i perquè ha sabut passar en poc temps d’una llarga dictadura a una democràcia. Insistim en que podem continuar sent amics, que els trucarem per sortir junts, que tenim moltes coses en comú, que guardarem en el cor tots els records que compartim: els Jocs Olímpics, la roja campiona del món, l’Eurovisió de la Massiel… Però que ens estimaríem més que no malparlessin, per després fer-nos la pilota. Més que res perquè no hi cabríem tots al plató de El diario de Patricia.