Vosaltres sabeu perquè?

Aquestes paraules no són ni riques ni pobres. Són paraules silenciades. Mil i un cops tinc ganes de dir, però per algun motiu a vegades explicable i a vegades no, el meu cap fa callar al meu cor. Em passa quasi bé cada dia, com si al meu costat tingués palplantat al botxí que talla en sec aquestes ganes de dir, de viure, de riure o de plorar.
Fa molt temps que el sento, tot i que, a vegades faig veure que no. Però ell (clar que també podria ser ella, però per alguna motiu dubto que les dones fóssim capaces de treure la vida, quan sabem que nosaltres la donem). Però aquest és un altre tema i ara estic denunciant públicament al meu botxí particular. Com es diu, com he deixat que s'instal·lés al meu costat, d'on ve i què espera aconseguir amb tot el que fa? Doncs, el més graciós de tot, és que no tinc ni idea. Si almenys conegués la seva finalitat potser podria consentir aquesta espècie de "censura" continuada. Per exemple, perquè quan estic amb la meva mare, no sóc capaç de dir-li que li dono gràcies per tots els anys de sacrifici, que valoro enormement com s'aixeca cada dia, ara que se li estan acabant els dies, i ho fa sempre amb alegria. Perquè no li dic al meu germà que l'estimo, que ja no estic gelosa d'ell i que voldria que confiés amb mi. Perquè no li dic al meu pare, que els diners no fan la felicitat, que la seva filla sempre l'ha estimat, però que voldria que tingués cura de la meva mare, com ella ho fa i ho ha fet sempre per ell. Perquè quan estic a la feina, enmig de quatre periodistes una mica neuròtics, no els hi puc dir, va esmorzem junts?. Perquè tinc tants perquès sense resposta?. Jo voldria poder utilitzar les paraules senzillament per comunicar, no com una arma, molts més dolorosa de l'esperat, la majoria de vegades. Que el silenci de les paraules fos silenciat ja d'una. Que deixem parlar al cor. No crec que aquest sigui dolent en ningú, és el cap, aquest maleït botxí que portem tots enganxat a nosaltres, com un paràsit insolent que no ens dona ni la resposta als perquès. Potser, perquè situat allà dalt, a un nivell privilegiat, està mirant-s'ho tot i gaudint al màxim, sabent-se a sí mateix l'amo de tota la situació, és potser per això, que ens deixem dominar, sense resistència.
Saps què? Crec que a partir d'ara, faré veure que no el sento, a veure què passa?. Potser em fan por aquests mandats d'un "ser" per dir-ho d'alguna manera cruel i despietat, que no sap que a vegades ploro per culpa d'ell i d'això, veus, no em pregunta el perquè?. I jo ara, li pregunto, directament, perquè m'ho fa?. Quan em respongui t'ho dic.