Cercador
Vora el mar
Un relat de: Mª Lluïsa Vidal Salvat- Compartir:
Una boirina blanca, lleugera i transparent cobreix, com un mantell de tul, la llarga badia de Roses, envoltada per una suau verdor de pins.
Miro el sol de fit a fit ara que ja comença a alçar-se. A reflectir-se, tremolós, damunt l’oneig platejat. A caminar, lentament, per l’ample camí del cel.
L’aigua, neta i transparent com un vidre, s’acosta, besa la sorra daurada i, de tant en tant, em regala un petxina i se'n va. Onada rere onada. Incessant. Incansable.
El batec del mar omple el fresc silenci del matí. Una melodia escumejant percudeix rítmicament contra les roques. Unes roques agrestes i misterioses que, com deesses petrificades, modelades pel vent i les tempestes, emergeixen de la blavor intensa de les aigües.
I un perfum salabrós impregna l’aire.
Mentre, els esquitxos m’omplen els peus de perles blanques i la mà d’una brisa suau m’acarona el rostre i m’embulla els pensaments.
Lluny, les muntanyes pirinenques es difuminen sota l’embolcall d’un vel de gassa rosa. I, potser, darrera meu, una mica més enllà, el massís del Montgrí, majestuós i nu, encara deu dormir.
Miro el sol de fit a fit ara que ja comença a alçar-se. A reflectir-se, tremolós, damunt l’oneig platejat. A caminar, lentament, per l’ample camí del cel.
L’aigua, neta i transparent com un vidre, s’acosta, besa la sorra daurada i, de tant en tant, em regala un petxina i se'n va. Onada rere onada. Incessant. Incansable.
El batec del mar omple el fresc silenci del matí. Una melodia escumejant percudeix rítmicament contra les roques. Unes roques agrestes i misterioses que, com deesses petrificades, modelades pel vent i les tempestes, emergeixen de la blavor intensa de les aigües.
I un perfum salabrós impregna l’aire.
Mentre, els esquitxos m’omplen els peus de perles blanques i la mà d’una brisa suau m’acarona el rostre i m’embulla els pensaments.
Lluny, les muntanyes pirinenques es difuminen sota l’embolcall d’un vel de gassa rosa. I, potser, darrera meu, una mica més enllà, el massís del Montgrí, majestuós i nu, encara deu dormir.