Voluntat fatalista

jo també crec en la voluntat del altres, però no hi ha dubte que som egoistes i de vegades quan estem bé potser en sobra la resta.
Mira jo fa poc tenia necessitat de comprensió, d´afecte, tenia necessitat de plorar amb algú, però no vaig coincidir ni vaig veure el moment i m´ho vaig empassar jo sola, perquè total no era res, simplement pors i ansietats.
Vaig pensar en una época d´una persona què pels seus problemes es penjava una mica de mi(pot ser perquè no sabia sortir-se tota sola) i em vaig retirar una mica perquè tenia por de què depengués de mi i com sempre he pensat què ha de ser un el que ha de tirar cap endevant...i em va fer pena pensar que a lo millor vaig ser egoista, però en fi
De vegades penso que tant de bó seria muntar un club i fer terapia de grup i plorar, riure i parlar.... però de vegades potser acudiria un sol també

un petó fort

que la bona voluntat existeix. Però és un sentiment, i els sentiments rarament es presenten diàfans, més aviat tendeixen a barrejar-se, es solapen els uns als altres, la mescla resultant pot aparèixer confusa, i per això, de vegades, no s'expressen amb la nitidesa que caldria, sovint ni a nosaltres mateixos.
La sociabilitat que negues, i que amb aquests escrits desmenteixes, és necessària i saludable, i és el millor camí per arribar a saber (o si més no a intuir), què s'hi cou en el cor de cadascú.
I seguint en aquest context et diré que crec que el que tu en dius odi, no és sinó una d'aquestes barreges, i si l'analitzes, segurament aconsegueixis esbrinar quins son en realitat els sentiments que s'hi amunteguen, per acabar semblant el que no és.

Una abraçada

Rosella