Volia ser lliure...

Encara que tenia la mateixa aparença que les altres, no era pas com les altres i segur que no hi hauria ningú que fos capaç d'esbrinar, a simple cop d'ull, si existia cap diferència amb la resta del grup, perquè la diferencia no era pas física sinó de comportament i d'actitud. En una comunitat gregària no hi ha cabuda per la individualitat, ni per la independència, ni per la indisciplina, ni per la desobediència, ni pel desordre. I ella, que tenia un criteri propi, era l'antítesi de tots aquests valors establerts.

Era curiosa, molt curiosa i per això era incapaç d'adaptar-se a la rutina que imperava en aquell petit món, que era, en realitat, l'únic món que coneixien, i tot el seu entorn era només el lloc que els proporcionava allò que abastia el seu rebost, finalitat gairebé única de la seva existència a banda de la reproductiva.

Ella no volia pas aquesta mena de vida, monòtona, avorrida i sense altres aspiracions, i com que no hi estava d'acord s'hi rebel·lava constantment. Les que, com vulgarment és diu, remenaven les cireres, no sabien què podien fer per tal de reconduir-la al bon camí, al bon camí d'elles és clar. Ho havien intentat tot, però no se n'havien sortit. Li havien encomanat la tasca de cercar noves zones de proveïment per tal de tenir-la allunyada de la resta de companyes i evitar així que escampés la seva forma d'actuar, cosa que no podien admetre de cap manera. Però, naturalment, va ser incapaç de trobar res per a omplir el rebost general.

També havien pensat posar-la a vigilar l'accés a la zona comunitària, però de seguida s'ho van treure del cap. Seria incapaç d'estar-se quieta ni un moment, i empesa per la seva curiositat, deixaria abandonat el seu lloc i seria una irresponsabilitat absoluta encomanar-li aquesta delicada tasca.

Va reunir-se la cúpula que manava i decidiren, per unanimitat, expulsar-la de la comunitat. La portantveu li va comunicar la decisió acordada, i ella, sense pensar-s'ho dues vegades, va dir que a trenc d'alba se n'aniria. No va posar cap obstacle i, en el fons, s'alegrà de que a la fi gaudiria de la llibertat delejada.

Tot just s'intuïa que el sol era a punt de sortir i la colònia encara no havia iniciat el quotidià tragí, que va emprendre la marxa encetant un camí inexistent però que aniria fent a mesura que avancés. Tot era nou i anava descobrint tot un ventall d'olors desconeguts i allò li agradava força. Estava vivint un dels aspectes potser més engrescadors de la llibertat: ser independent per poder fer el que un vulgui, sense obligacions, sense condicionants, sense rebre ordres.


Al cap d'una bona estona ja començava a trobar en falta aquella flaire que desprenien les seves companyes i que els permetien comunicar-se, transmeten informació sobre els llocs adients on trobar aliment, el camí que havien de seguir, els possibles perills i paranys que podien presentar-se, la correcta orientació i així tantes altres coses.

Sabia que estava sola i es va sentir sola i desorientada. No tenia cap referència cap on anar o que li permetés tornar. I aquella sensació tan agradable que va viure quan va obtenir la seva desitjada llibertat, es convertia ara en un neguit i una preocupació. No era el que esperava i no es complien les expectatives que tant havia somniat. Desprès de voltes i voltes sense saber quin camí hauria de seguir, cansada, abatuda i desorientada, ja defallent, va deixar-se anar a mans del destí. I el destí va fer la seva feina, emportant-se-li l'alè vital.

Realment, aquella formiga inconformista i rebel, que volia ser lliure, no estava preparada per a la llibertat.