Cercador
Volia hivernar
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Hilària, quan va arribar el mes de novembre i comença el fred que s'intensifica fins el març marçot que mata la vella vora del foc i la jove si pot, va sentir molt, moltíssim i superlativament que havia d'estar-se ben calentona i inactiva dins la caseta d'eines de camp que els pares li havien deixat en herència i només dedicar-se a descansar, com un ós en letargia, com un esquirol embolcallat amb fulles i la cua peluda al cau. Reposar.
Aquella dona de seixanta anys anomenada també Lària (no li agradava massa que l'anomenessin així perquè feia anys alguns imbècils s'havien enfotut d'ella amb allò de 'Gin Lària' i ella que era més vergonyosa que l'herba tendra) havia decidit que si el cos li demanava recloure's i podia ho faria (i podia i ho faria: els pares havien mort aquella tardor que se'ls va endur amb les fulles cícliques i ella duria a terme aquella voluntat volguda i esdevinguda bàsica. Desitjava oblidar dies i dies d'atendre vells xacrosos i estimats, de sentir el dolor i l'alè de la mort.
A la caseta hi havia una llar de foc ridícula però suficient per a ella. I quatre prestatges per quatre coses. I una tortuga dins la closca que ni se sabia com hi havia anat a parar (la closca ja hi era i la tortuga sembla ser s'hi havia entaforat...però la crisi d'una tortuga abandonaire d'autoresidència no toca ara i si algú la vol que la demani). La Hilària menjaria poc: una bona olla de sopa de llegums i verdures i que li durés cada vegada una setmana. I el que era important: el llit atapeït de flassades i un coixí ben tou i a fer nonetes llargues i a somiar sense parar abraçada al descans.
Si calia estirar una mica les cames ho faria a l'hora del sol. Aprofitaria per mirar-se els conreus adormits i fer les necessitats rere la figuera centenària. I a l'hora groga més forta potser, potser es veuria en cor de rentar roba i netejar-se ella, si en tenia ganes i energia. No es demanaria res que no li vingués de gust i totes les seves cèl·lules hi estaven d'acord.
I dit i fet. Va deixar casa seva, un vell pis ple de records de filla única solitària i d'aspecte avorrit i va marxar cap allà, amb una motxilla amb el just i necessari i amb en Just-i-Necessari (es va endur el gat, que treia el cap tafaner pel mocador de farcell que la Hilària es va lligar per transportar-lo).
Quin gaudi, quin benestar, quina felicitat al cent per mil i elevada a l'infinit!
La Lària (no, Hilària!) s'estava en aquell habitacle minso i acollidor entre flors seques, cistells i cabassos, sacs...i llegia i escrivia i mirava les flames i dormia i somiava. Si plovia o nevava ho contemplava des de la finestreta. S'alimentava molt de poesia. Just-i-Necessari ronxava i tot era perfecte.
No calia res més. Oi?
...bé, fins que un dia gèlid i ventós van picar a la porta uns quants cops, insistentment. La dona va sortir del llit de mala llet (passaria fred!) i va obrir.
-Bon dia i bona hora. No vol pas croisants de plàstic blaus babaus?
Qui caram era i d'on recaram sortia aquell individu estrafolari vestit amb parracs, canós i de pell bruna amb arrugues gracioses i amb aquell somriure que semblava invencible?
El va engegar a la merda.
-No sé el camí.
El va engegar a parir mones.
-I si no són bufones? Ah, i...com es pareix?
El va enviar a pastar fang.
-El meu besavi era terrisser, però no pas jo.
Amb els ulls guspirejant de ràbia li va etzibar que anés i que el moqués l'àvia.
-Ui, pobra dona, qui sap on paren els seus ossos! Ara que aquells mocadors d'abans brodats acuradament per mans pacients...allò sí que anava bé per liquidar candeles. Els de paper són una merda per engegar a parir mones i a pastar fang i cap àvia àvia-de-debò no s'hi voldria pas mocar.
No callava. I a la Hilària se li va destibar la cara d'enfadada. Va acabar rient i els ulls li brillaven.
El cas és que quan va arribar la primavera els conreus feien un goig extrem, flanquejats per camps de roselles i calèndules. Les papallones creaven coreografies, Just-i-Necessari les perseguia en va, la tortuga va treure el cap ensumant enciams i en menjava afamadament i sense closca, i... aquell rodamon havia aconseguit que la Lària (sí, Lària) estigués sola acompanyada...i és que ell es deia Lari i també volia estar sol acompanyat.
Aquella dona de seixanta anys anomenada també Lària (no li agradava massa que l'anomenessin així perquè feia anys alguns imbècils s'havien enfotut d'ella amb allò de 'Gin Lària' i ella que era més vergonyosa que l'herba tendra) havia decidit que si el cos li demanava recloure's i podia ho faria (i podia i ho faria: els pares havien mort aquella tardor que se'ls va endur amb les fulles cícliques i ella duria a terme aquella voluntat volguda i esdevinguda bàsica. Desitjava oblidar dies i dies d'atendre vells xacrosos i estimats, de sentir el dolor i l'alè de la mort.
A la caseta hi havia una llar de foc ridícula però suficient per a ella. I quatre prestatges per quatre coses. I una tortuga dins la closca que ni se sabia com hi havia anat a parar (la closca ja hi era i la tortuga sembla ser s'hi havia entaforat...però la crisi d'una tortuga abandonaire d'autoresidència no toca ara i si algú la vol que la demani). La Hilària menjaria poc: una bona olla de sopa de llegums i verdures i que li durés cada vegada una setmana. I el que era important: el llit atapeït de flassades i un coixí ben tou i a fer nonetes llargues i a somiar sense parar abraçada al descans.
Si calia estirar una mica les cames ho faria a l'hora del sol. Aprofitaria per mirar-se els conreus adormits i fer les necessitats rere la figuera centenària. I a l'hora groga més forta potser, potser es veuria en cor de rentar roba i netejar-se ella, si en tenia ganes i energia. No es demanaria res que no li vingués de gust i totes les seves cèl·lules hi estaven d'acord.
I dit i fet. Va deixar casa seva, un vell pis ple de records de filla única solitària i d'aspecte avorrit i va marxar cap allà, amb una motxilla amb el just i necessari i amb en Just-i-Necessari (es va endur el gat, que treia el cap tafaner pel mocador de farcell que la Hilària es va lligar per transportar-lo).
Quin gaudi, quin benestar, quina felicitat al cent per mil i elevada a l'infinit!
La Lària (no, Hilària!) s'estava en aquell habitacle minso i acollidor entre flors seques, cistells i cabassos, sacs...i llegia i escrivia i mirava les flames i dormia i somiava. Si plovia o nevava ho contemplava des de la finestreta. S'alimentava molt de poesia. Just-i-Necessari ronxava i tot era perfecte.
No calia res més. Oi?
...bé, fins que un dia gèlid i ventós van picar a la porta uns quants cops, insistentment. La dona va sortir del llit de mala llet (passaria fred!) i va obrir.
-Bon dia i bona hora. No vol pas croisants de plàstic blaus babaus?
Qui caram era i d'on recaram sortia aquell individu estrafolari vestit amb parracs, canós i de pell bruna amb arrugues gracioses i amb aquell somriure que semblava invencible?
El va engegar a la merda.
-No sé el camí.
El va engegar a parir mones.
-I si no són bufones? Ah, i...com es pareix?
El va enviar a pastar fang.
-El meu besavi era terrisser, però no pas jo.
Amb els ulls guspirejant de ràbia li va etzibar que anés i que el moqués l'àvia.
-Ui, pobra dona, qui sap on paren els seus ossos! Ara que aquells mocadors d'abans brodats acuradament per mans pacients...allò sí que anava bé per liquidar candeles. Els de paper són una merda per engegar a parir mones i a pastar fang i cap àvia àvia-de-debò no s'hi voldria pas mocar.
No callava. I a la Hilària se li va destibar la cara d'enfadada. Va acabar rient i els ulls li brillaven.
El cas és que quan va arribar la primavera els conreus feien un goig extrem, flanquejats per camps de roselles i calèndules. Les papallones creaven coreografies, Just-i-Necessari les perseguia en va, la tortuga va treure el cap ensumant enciams i en menjava afamadament i sense closca, i... aquell rodamon havia aconseguit que la Lària (sí, Lària) estigués sola acompanyada...i és que ell es deia Lari i també volia estar sol acompanyat.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436233 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com