Voldria ser i sóc

Lavínia (Gl.),

Primer voldria afegir-me a les encertades valoracions que han fet els que em precedeixen.

És un poema diàfan, claríssim; no hi ha res amagat: tot es pot veure a ull nu.
Fins i tot la disposició de les paraules i llur nombre en cada vers en marca la cadència.

En cap moment no abandones la teva exquisidesa, fet que demostra que es pot ser ben explícit sense renunciar al teu excels art i poder de seducció.

Des del primer moment, quan vas rebatejar -encertadíssimament- un relat amb el nom de "qui pogués plorar amb els teus ulls" era evident quin és el teu nom; com també la teva encomiable admiració i coneixement de la nostra cultura i també la clàssica.

Tanmateix, el temps m'ha fet prudent. :-) però no poruc.

És un goig immens constatar que el que ens relates en aquest poema ÉS i que es manté sempre el desig de fruir i seguir bategant.

Una abraçada Glòria.

... però ets bona escriptora,
...
ets el matí que fa néixer en mi sentiments de poesia
ets el migdia, amb un sol alt que il·lumina racons foscos d'essència pròpia,
ets la llarga tarda, els teus versos s'allarguen amb el desig de la nit per cantar a la lluna,
ets el vespre pausat que deixa caure les paraules lentament,
ets la nit, anhelant omplir-se de lluna.

la teva poesia no és sols un cant a la lluna sinó també als sentits.

et seguiré llegint! gràcies!

voldríem ser tantes coses, i n'esdevenim tan poques. Però amb el teu "Voldria ser i sóc", no només fas un cant idealitzat, un somieig idolatrat de les escenes que desitjaries viure, tenir, sentir, sinó que reafirmes la teva presència, assenyales un lloc on instal·lar el teu "jo".

SÓC.

Aquesta és la clau: SÓC.

Potser hi ha vegades en què voldries (voldríem) ser moltes altres coses diferents del que en realitat som. Però la que descrius:

"Sóc l'illa d'argila,
en un bassal d'aigua només,
que es
desfà,
quan em toques
la pell. "

és plena de sensibilitat, de tendresa, i d'amor.

Una abraçada,

LLIBRE

PD.- He provat de lligar-me les mans, però els dits han desfet els nusos i alliberats, han volat lleugers cap a les tecles inquietes de l'ordinador. Gràcies pels teus comentaris, per tantes paraules que superen amb escreix qualsevol intent de poema meu. Em quedo admirada, i no estic fent broma, del teu "saber fer" poètic.

Desitjos. Volem moltes coses, poder veure a l'altre persona, sentir-la, observar-la, però des de un punt llunyà, per poder percebre amb claredat tot en conjunt.
Veure el que fa.
Sentir la seva presencia.
Observar com és.
Desitjar estar amb ella. En la tranquil·litat i la pau del ‘cant de lluna' i al mateix temps, en la força i empenta del ‘remor de sol'. Volem algú que ens acompanyi en qualsevol circumstancia ‘en el bé i en el mal'.
Per finalment acostar-nos i sentir l'emoció del contacte, d'intensitat d'una abraçada sentida...
M'ha agradat molt el poema, hi ha molt sentiment, i això és molt maco i li dona força. Felicitats!

una abraçada,
Jordi.