Vocació

Fa nou anys que treballo en una presó. He vist moltes coses però n’he sentit de molt pitjors. Aquí tothom vol ser escoltat encara que ningú escolti als altres. De vegades, mig de broma, comento a algun amic o conegut que els meus alumnes són vampirs energètics. Arribo a casa sense forces, amb el cap a punt d’esclatar, i llavors haig de ser pare, marit i jo mateix. No em queixo. No haig de passar recompte tres vegades al dia, ni estar tancat dotze hores en una cel·la de deu metres quadrats amb un desconegut. Hi ha qui pensa que s’ho mereixen i que pitjor haurien d’estar. Potser tenen raó, però per a mi no deixen de ser persones malgrat les dificultats que em planteja, de vegades, defensar aquesta posició. La meva tasca no és condemnar, ni castigar. Jo escolto, aconsello, acompanyo, recondueixo i, amb sort, potser em queda temps d’ensenyar. Tots són adults, però molts tenen un nen espantat a dins. No són els meus fills, però acabo passant més hores amb ells que amb els meus pares o els meus amics. I un bon dia marxen i no els torno a veure mai més. Una relació amb data de caducitat. Potser és millor així. L’endemà entrarà un de nou, igual, però diferent. I cada dilluns quan soni el despertador em preguntaré què estic fent amb la meva vida, si val la pena lluitar contra molins, però no puc fer-hi res, porto la música a les venes i no hi ha res més encoratjador que creure en una causa perduda.