Vivíssim

Un relat de: gypsy

I encara et sento les passes de tant en tant. Em giro per retrobar el teu esguard rialler i tant sols hi veig un buit immens que no abasta la teva figura. Un cop, un esglai sobtat del destí que em posa paranys i m'atrapa en el record vivíssim de qui vas ésser.
No sé si encara ets, sense cos físic sinó com l'èter literari que deien que restava d'aquells que ja havien mort. O com un bocí més de l'energia global de l'univers que amara totes les partícules animades o sense alè - com les pedres - que també són, malgrat no tinguin cor que els bategui. O potser sí que poden sentir la brisa suau després de la tempesta, la pluja que cau a raig sense demanar avinença i les veus dels vius quan s'acosten a la natura primera, allà on rauen les raons de la vida o d'allò desconegut que ens pertany, malgrat la seva insignificança.
I et percebo a prop, vigilant, atent; a recer d'aquells que tant t'han estimat els desitjos i el temperament soberg que et vessava enfora i niava en tots aquells que t'ensopegaven. Vas deixar un rastre invisible en molts de nosaltres. Ara, seguim el rastre com desvalguts de tu, però el reprendrem, doncs hem de traçar el camí que algú ens va ofrenar sense demanar-ho.
Aquest cop costarà. Sempre costa. Aquesta cursa d'obstacles, de vegades perd tots els sentits que vàrem imaginar per no afligir-nos. I ara, un sotrac sec i fort, sense beina protectora de tendreses. Servarem intacte el brot de bellesa sorgit en cada gest, en cada mirada que embolcalla el teu silenci cridat endins, introspectiu, minvat del temps dels bullicis. I sentirem quelcom en l'emoció figurada, que ni tant sols sabem certa, ni cert deu ser el que sentim ni el que som. Però, això ja no importa.
Vull cridar el teu nom a la vora d'un riu amb molts arbres a prop, dins la solitud feréstega que basteix el nostre respirar. I sé del cert que em donaràs la mà i em duràs molt lluny, allà on no hi ha desencisos ni absències perpètues, només un xiuxiueig somort que ens retornarà la vida.



gypsy

Comentaris

  • Quina gran persona [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 29-07-2010 | Valoració: 10

    havia de ser el teu pare que t'ha deixat la seva personalitat impresa , millor dit tatuada, a cada porus de la teva pell.
    Cada cop que llegeixo quelcom teu penso que és el que m'agrada més i tots els posaria a preferits.
    (El fet de que ens coneguem i visquem totes dues a Sant Boi no té res a veure.)
    Gràcies per escriure, gypsy.
    Una sincera abraçada.

  • Ho sento,[Ofensiu]
    brins | 05-01-2010

    volia escriure "bellíssima"

  • El llegeixo... i el sento...[Ofensiu]
    brins | 05-01-2010

    Magnífic relat el que has escollit com a preferit. Una prosa poètica bellísima no tan sols per les paraules ni els versos que empres, sinó pel sentiment que conté.

    Un sentiment que compartim tots aquells que hem perdut un ser estimat que va saber oferir-nos generosament tota la seva vida. És precisament per aquest motiu, que sempre més serà amb nosaltres. La seva absència no serà mai buidor, tan sols plenitud dins d'un esperit que té l'esperança del retrobament.

    Pilar

  • gypsy![Ofensiu]
    Cargolsalalluna | 31-12-2009

    SI, si, això de la tria dels relats ha sigut gran idea. Quan vaig aterrar a RC ja et vaig comentar algun relat. Un poema si no recordo malament. Realment bo. Quasi sempre et voto als reptes, tens una forma molt guapa d'emmarcar els sentiments. En aquest sembla que t'encadenis a la vitalitat d'algú que t'ha fet créixer per no oblidar una forma de joia que costa de trobar. Una ensenyança, una cosa important. És bonic llegir coses així. Una abraçada.

    Salisalut!!
    Aix!! I booooonanynou!!!jeee.

  • Si aquest relat...[Ofensiu]

    Si aquest relat és un dels teus preferits, em va molt bé per desitjar-te... Bones Festes

  • Caminant pels 42 Relats[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 24-12-2009 | Valoració: 10

    Sento aquests Relat ple de vida... encara que l'has escrit fa temps.
    I m'encanta i assaboreixo aquesta frase:
    "Vull cridar el teu nom a la vora d'un riu amb molts arbres a prop".

  • Deliciós![Ofensiu]
    Vladimir | 23-12-2009

    En general no sóc cap admirador de la prosa poètica. Però aquest conte (que recordo que vas presentar al "meu" repte sobre fantasmes) n'és una meavellosa exepció. Aquest és un fragment del comentari que vaig fer-ne en el Repte:
    Pura poesia, una meravella de poema en prosa, per llegir en veu alta tan encisadora és la musicalitat que desprèn. Quin començament més memorable: "I encara et sento les passes de tant en tant". M'ha fet recordar el que -ja fa anys- em va comentar la meva àvia després de la mort del meu avi -als 90 anys, qui pogués arribar-hi!-. Va dir-me que sentia les seves passes al darrera, i que quan es girava, no el veia i s'havia de recordar: "Ai, és clar. Si és mort!". M'ha emocionat especialment el segon paràgraf, que comença "No sé si encara ets...", on t'endinses en el que queda dels éssers vius després de la mort (què bonica "la pluja que cau a raig sense demanar avinença"!).
    El teu sincer admirador,
    Vladimir.

  • Molt personal[Ofensiu]
    Safir | 18-04-2009

    Trobo que és un relat molt, molt bonic. Copsa molt bé l'essència de qui va ser l'avi. Aquell avi eternament escoltant música a l'estudi.
    Expressa molt bé el sentiment d'algú davant d'una pèrdua. Personalment, a mi m'ha agradat molt, i trobo que les paraules són les adients. Es nota que cada mot ha sigut escollit amb un sentiment de força per tirar endavant i amb una valentia per recordar amb la que no tots es veuen amb cor d'escriure i de deixar volar la imaginació, esclar que a tu, inclús en moments difícils els relats et surten preciosos.
    No et puntuo perquè jo seria parcial, doncs el tema i l'autora em són propers. Jo et posaria un 10, però em fa por que sigui la meva poca experiència i la relació amb el relat i l'autora, la que em facin posar-te aquesta nota.

    Safir ;D

  • Visca l'intimisme![Ofensiu]
    Romy Ros | 17-03-2009 | Valoració: 9

    M'ha agradat el teu estil vital però intimista. Seguiré llegint-te, perque m'has enganxat...

  • Preciós[Ofensiu]
    ESTEL | 24-02-2009 | Valoració: 10

    i tant viu, sempre viu, ara vivíssim quan fa tant poc.
    Quantes vegades et queda la sensació, quan amb la família reunida, esperes a algú, i aquest no ve. Al principi és molt latent i molt estranya. Després continues esperant, perquè aquell buit mai s´ocupa, i mires enrera i mires altre cop al davant i veus que hi són tots els que estan, però no ho pots evitar.

    Una abraçada de complicitat, per la experiència viscuda

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de gypsy

gypsy

377 Relats

2805 Comentaris

379455 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:

Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.

Salvador Espriu