Vivència d'una experiència no viscuda

Un relat de: kispar fidu



Aquelles paraules se'm repeteixen constantment:
"Tothom s'anirà allunyant de tu si no et deixes ajudar. La gent té uns límits, i aconsegueixes que els sobrepassem. Tota espera té un final, i fas que sempre arribi."

Però no és per gust, deixa'm que et digui. Ja voldria jo mostrar-me i deixar-me observar sense embuts. Però saps? ni sóc capaç de veure'm a mi mateixa. Ni jo entenc els meus estats que sens parar es van alternant.
Diga'm on signar per a una estabilitat i et juro que sense pensar hi deixo la mà.

Que és un mateix qui conforma el seu món? sí, encara que sembli mentida, això també ho sé. I em diràs potser, que de mi tan sols en depèn. En part ja ho sé, quin remei. Però no sé si és un inconscient no voler, o un real no poder; però em resulta molt difícil arribar a una conclusió.
No és tant demanar un bocí de comprensió, una mirada càlida de preocupació; i no l'esbufec del cansament.

Potser hauria d'aturar el meu cap. Que per uns moments deixés de pensar. D'inventar pensaments que després mai sé com interpretar, ni tan sols entre els records destriar. De repetir constantment invencions que m'acaben confonent al fondre's amb la realitat.

Trencaria amb tot al deslliurar la meva ràbia. Me'n penediria de tot el que seria capaç de fer si em deixés per ella portar. Però mai ho faig. Quin serà el motiu: la por? la responsabilitat? la certesa de que tot seria en va? Potser m'ajudaria a sortir i a deixar-me alliberar.

He sentit l'anhel al pit de deixar-me emportar. Després me n'he avergonyit, però allà més d'un cop ha estat. Acabar d'un cop amb tot. Encara que fos més que el necessari. La manera més fàcil potser, però una manera a la fi.



Més enllà d'aquell salt enfilar-me. Uns minuts tan sols de reflexió. Els suficients per deixar sorgir algunes llàgrimes però no permetre's dubtar. Respirar pausadament, sentint l'aire als pulmons, potser per darrera vegada. Pedalar ben fort, mentre augmenta la velocitat. Veure acostar-se el final i no saber el què se sent. Perdre el contacte amb la Terra, notar com el moviment dels peus ja no importa, i com el temps es torna relativament pesant.
Avançar molt lentament, talment sense intensitat. Com l'expressió a la teva pell que s'ha aturat mentre emmudia.

Què és el que corre ara per la teva ment?
Quin pensament? Quin sentiment?
Llibertat? Frustració? Por? Alliberació? Angoixa? Perdició? Potser rendició?
Sí... potser sí... potser la derrota venç a l'enderrocament; però res d'això et ronda en aquell moment. Res de res. Tan sols el Tot que s'ha buidat en l'aire.
Dilueixes aquell estrany regust d'amarg i dolç a la boca, als palmells i als teus ulls. Encara dura uns instants aquell estat indescriptible de desconcert. Acabarà però, amb un final.

Un final potser mal decidit. Un destí mal escollit. Però, ja massa tard, ni t'ho planteges tan sols. Sols els que queden enrere poden formular-s'ho; i tu, segurament, ja no estàs entre ells.

Què pensaries en escriure això? Com et sentiries al pensar així? Al qüestionar-t'ho tan sols?

Potser la llibertat ens permet viure sense limitacions, també ens permet pensar sense condicions. No és segurament la millor elecció, però sempre troba algun racó.

Per què no pot parlar-se'n? Per què amagar-se'n? llibertat d'expressió, llibertat de sensacions...



Quedarà estrany citar ara i aquí un Carpe Diem, però no és negar la vida el buscar amb desesperació un bocí de llibertat.
No tothom té la capacitat de deslliurar-se de tal perdició. Buscar en la fi del temps l'oxigen on respirar és una opció que cal descartar, però no sempre és possible evitar.

Carpe Diem dic llavors. I crec important lluitar-hi. Però quan ja res té sentit, sembla impossible comptar-hi.

No abandonis a aquells, que als límits de perdició, escapen de tu; però, com dir-ho suaument, sense crear confusió: no sempre el teu significat està en un viure constant. Quan les forces t'han abandonat durant molt temps, el més fàcil sembla renunciar-hi i deixar-se endinsar en el món del no pensar.

Comentaris

  • korius | 11-05-2009 | Valoració: 9

    m'ha agradat molt!
    bé... gracis per la teva valoració, i si, es referia a deixar de ser homòfoba pel seu orgull...
    i aquest text m'ha fet pensar, ja pensava abans sobre les teves preguntes i el Carpe Diem i tot, però està molt be!!
    1 petonàs!! segueix escrivint!

  • podria haver-ho...[Ofensiu]
    Basileia | 09-04-2009

    escrit jo això, durant les últimes setmanes. He arribat a sentir el buit, el final, el desig de... però després torno a aquest Carpe Diem del que parles, i tot s'obre...i respiro altre cop.

    M'hi he trobat també en el teu "somriures"... tens força als dits, i d'alguna manera fas que valgui la pena lluitar i estimar.

    Un petó

    Bal

  • N'has fet de millors.[Ofensiu]
    rocaforta | 04-03-2009 | Valoració: 5

    Fas tantes preguntes i tantes respostes al mateix temps que em faig un embolíc.
    Per cert, coceixes a cabrioles? Jo diria que si.

  • Tantes vegades...[Ofensiu]
    Ullets | 05-02-2009 | Valoració: 10

    he tingut sensacions semblants...
    sentiments que s'assemblen el que escrius
    que m'he emocionat i tot el llegir-ho!
    Gràcies per regalar-nos aquests pedaços tant importants de tu...

    t'estimo un munt!

  • La vida que vivim[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-01-2008

    Vaja reflexió la teva! Ofereixes un text ple d'afirmacions i d'interrogants en altermància... o sigui, com la vida mateixa!

    Per cert: jo també crec que és molt important lluitar-hi, rendint-se un cop i un altre no arreglem gaire cosa. Potser, si les derrotes es repeteixen, el que cal fer és plantejar-se objectius diferents...
    En fi, no em vull posar a donar consells com si jo tingués les respostes, que no les tinc, o estigués en possessió d'una saviesa que no tinc... simplement, opino perquè també m'he sentit com tu reflexes amb les teves paraules més d'una vegada i més de dues!

    Passava per aquí per dir-te que ja van arreglar el desgavell del Photobuquet i per tant, el Repte Poètic de Les Muses torna a tenir imatge. gràcies per avisar-me, bonica!

    Però, sobre tot, per enviar-te una Abraçada Gran i Nova, d'Any que tot just acaba de començar i que espero que ens ofereixi moltes ocasions de coincidir,
    Unaquimera

  • -Carpe Diem-[Ofensiu]
    Sol_ixent | 07-01-2008 | Valoració: 9

    Hola Gemma!!!

    Per casualitat he trobat el teu relat als últims publicats i he decidit venir a fer-hi una ulladeta... Si et serveix de consol, jo també estic en aquesta situació, i a més, com tu dius, també m'ho quedo tot per mi, i encara és pitjor. Però, saps?sempre he pensat que tinc la sort de saber plasmar en un paper el que parlant sóc incapaç, i a més, puc construir històries que postriorment poden servir a qui les llegeixi d'experiència. D'això se'n diu escriptura, i no tothom sap fer-ne.

    Per tant, jo avui em sumo a tu... va, fes-me un favor i imagina't en un paratge de muntanya, sola cridant: CARPE DIEMMMM!!! Millor, no? Jo ho faig a vegades i va molt bé!

    En fi... que si mai vols quedar per algun cafè o per alguna conversa literària, només m'ho has de dir. Jo accepto encantada!

    Petons i cuida't!

  • Em tens molt preocupada!!!!![Ofensiu]
    ghn666 | 07-01-2008

    Hola, com bé em vas advertir ahir, aquest relat m'ha preocupat molt.
    No és bo pensar en aquestes fatalitats encara que l'amor que nosaltres sentim envers una altre persona no ens sigui correspos.
    No hauríem de poder pensar així.
    M'ha entristit el fet que puguem arribar a aquest extrem.
    No ens hem de deixar endur per aquests sentiments que tenen un final tant radical i tràgic.
    Hem de viure el present i el futur que ens espera a tots.
    Hem de viure pensant el menor temps possible en el final que la vida ens té preparada.
    Hem de canviar de filosofia.

    Bé, després de fer-te aquests comentaris, nomes dir-te que tens el privilegi de ser el primer relat que comento des que em vas fer enganxar a RC.
    A part d'això, dir-te que SORT que ahir em vas prevenir dels relats que havies penjat últimament aquí. Sinó m'ho haguessis comentat m'hauria espentat molt més del que ara estic.
    Com bé dius cap al final del relat: CARPE DIEM!!!!!!!!!!!!!

    Ens veiem en breu.
    Que et vagin bé els examens.

    GHN.

Valoració mitja: 8.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de kispar fidu

kispar fidu

133 Relats

874 Comentaris

189999 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
si vols descobrir, reCREA


De l'1 d'abril del 86. Sant Quirze(nca) del Vallès.


Escric per a teixir teranyines d'entortolligades paraules, i per a extreure què penso i sento quan sembla l'única manera.


Jo? esperit lliure, ànima catalana, cabreta biciada, somiadora, lluitadora, ment incansable, cul inquiet (i cap), ànima voladora, emprenedora, apassionada de l'art, i... deixeu-m'ho dir... poeta (a petits passos, però constants, formant-se).


kispar què? KISPAR FIDU
Gemma Gelabert Gonzalo