Viure per inèrcia

Un relat de: Englantina
      En John Slowness va seguir tota la vida allò que el camí li marcava, per inèrcia. De ben petit es deixà portar per les circumstàncies -ben còmodes, per cert-, i no va tenir prou esma per a canviar-les. No hi havia lloc pel descontrol, ni tampoc per a la improvisació. Tot era pura inèrcia.
      Però ara la cosa canviaria.
      Va néixer i viure a Boston, una ciutat poc engrescadora, però efectiva si volies fer diners. Ben aviat el van internar a l’escola més prestigiosa de la ciutat: la Boston College High School. Era plena de fills i filles de papà, adolescents adinerats als quals els sobrava de tot.. i els faltava interès. Tot i això, ell es va esforçar en estudiar, per poder anar a la universitat i treure’s la carrera d’advocat, sense córrer, sense presses, perquè de fet no li agradava. Però el seu pare ho era, d’advocat, y també el seu avi. Així doncs, estava escrit que l’hereu també ho havia de ser.
      A ell li hauria agradat ser pilot. Adorava els avions i la sensació de volar, però aquella afició d’en John no va rebre mai cap tipus de suport per part de la família, tot i que va fer un parell de tímids intents. El dia que va sortir de l’armari per confessar el seu somni de volar, la resposta va ser unànime:
      -Quines ximpleries dius, John! –va dir sa mare-.
      -A la universitat i punt, John! –va replicar son pare-.
      Quan era un adolescent, es va enamorar d’una mexicana preciosa, la Guadalupe. La seva mare va entrar de cuinera per la família quan en John tenia quinze anys, així que ell i la Lupe van entrar junts en l’apassionant món del sexe, amb les hormones revolucionades i el romanticisme a flor de pell. No feien res més que fer l’amor, de totes les maneres i en tots els racons que podien, i després de fer-ho, parlaven hores i hores sobre els seus plans de futur, ella com a mestra d’infants petits, i ell com a pilot d’avionetes. Fins que un mal dia els van enganxar junts. En John se l’estimava, a la Lupe, però la família no va permetre que allò seguis endavant, i van fer fora a la filla i a la mare, que van desaparèixer d’un dia per l’altre.
      Abans de fer els vint anys, va viure uns mesos fantàstics, potser els més feliços de la seva vida (tret de la seva època amb la Lupe, és clar). A la cantina de la universitat va conèixer a un noi estrafolari i es van fer molt amics, perquè en John hi veia la personalitat emprenedora que ell no havia tingut mai, i s’hi veia reflectit com en un mirall, inclosa la seva afició comuna pels avions. En Ryan Hudson, que feia de cambrer, va rebre una petita herència d’un parent, i va decidir invertir-los en muntar una empresa de lloguer d’avionetes. En John el va voler seguir, il•lusionat amb la idea de volar, així que es va apuntar a una acadèmia de vol i es va treure el títol de pilot, deixant abandonats els seus estudis universitaris. Durant els mesos que va durar aquella aventura, en John va gaudir del cel i del vent i de la llibertat que allò el feia sentir... però tot va tenir un final inesperat.
      Els pares, ben preocupats per com anaven les coses, li van parar una trampa, en confabulació amb els McGhee, uns amics adinerats que havien fet fortuna gràcies a l’especulació immobiliària. La seva filla, la Karen McGhee, es va posar ben “a tiro” d’en John, i ell, badoc i somiatruites, la va deixar prenyada.
      Evidentment, allò va acabar en un casament concertat. El projecte de les avionetes es va acabar, i en John va tornar a reprendre la carrera d’advocat, mentre en Ryan es feia fonedís.
      Fora la Lupe i fora en Ryan, tota la inèrcia inicial va tornar a la normalitat. Als quaranta anys, en John tenia dos fills, consentits i capritxosos, fills d’una dona addicta al botox, i feia d’advocat, amb no excessiva fortuna, al gabinet que el seu avi havia endegat l’any trenta-nou.
      I en John va entrar en una greu depressió. Es va adonar de que mai havia fet el que ell volia. S’havia deixat portar per la inèrcia, perquè era el que tocava. Els seus tímids intents de sortir del camí havien sigut un fracàs total, i se sentia frustrat, enfonsat, desconcertat i desmotivat.
      I va prendre una decisió.
      Sense marxa enrere.
      En John va llogar els serveis d’en Bill Brats, un detectiu privat amb problemes d’obesitat, per descobrir què se n’havia fet de la Lupe i d’en Ryan. Els va poder localitzar, i va descobrir que cap dels dos havia tingut sort. Ella no era mestra, sinó que treballava en el servei de neteja d’uns grans magatzems de Los Angeles. No estava casada, i la seva mare estava molt malalta des de feia anys, així que semblava evident que la Lupe s’havia hagut de posar a la feina i deixar els seus somnis aparcats. I se li va trencar el cor quan va saber que en Ryan Hudson encara servia copes, ara en un tuguri de San Diego. No havia pogut aconseguir els permisos per obrir la seva petita empresa d’aviació a Boston per culpa d’un cúmul d’inconvenients, que semblaven fruit d’una mena de boicot sideral. Finalment, havia renunciat al seu somni.
      Les dues persones que més l’havien impactat en la seva vida vivien a l’altra banda del país, sense haver aconseguit res del que volien. I ell se’n sentia culpable, amb raó.
      En John va decidir trencar les regles, definitivament. De forma anònima, va ordenar a un advocat que fes arribar una bona suma de diners a tots dos, de la forma més pràctica possible. Si ell era tan badoc de no saber com portar a terme els seus somnis -tenint la facultat de poder-ho fer-, no deixaria que els seus amics acabessin engabiats, com ell, per les reixes d’una vida que no desitjaven.
      La Lupe va rebre una beca d’estudis inesperada. I en Ryan una altra herència “misteriosa” en forma de terreny amb hangar per plantar-hi el seu negoci. Com si fos una mena de regal avançat de Santa Claus, la Lupe i en Ryan van rebre, a finals d’agost, un regal fabulós.
      Però en John volia més, així que va decidir anar-los a veure. Començaria per la Lupe, i es presentaria davant d’ella, amb un ram de flors, disposat a suplicar-li el perdó pel seu abandonament inercial. Després, aniria cap a San Diego, amb el seu títol de pilot sota el braç, per veure si el Ryan encara l’acceptaria com a soci.
      Avui començava la seva nova vida, i ho faria creuant el cel en avió, deixant enrere la inèrcia immobilista que l’havia petrificat durant els seus quaranta anys de vida.
      Es va acomiadar de tots. Sense donar massa explicacions (per por de que algú no li tombés la iniciativa), va dir que havia de marxar a veure un client, i que agafaria un vol que sortia de Boston a les vuit del matí.
      Ara eren les 7h, i els passatgers ja començaven a entrar per la porta d’embarcament. N’hi havia de tots els colors, de totes les races. Gent molt diversa, que semblava ben innocent.
      Va posar-se a la cua quan els altaveus van anunciar, amb veu monòtona:

¡¡¡ATENCIÓ!!!

PASSATGERS DEL VOL 175 DE UNITED AIRLINES, AMB DESTINACIÓ A LOS ANGELES, EMBARQUIN PER LA PORTA 19.


      Aquell 11 de setembre de 2001, en John es va deixar arrossegar per la riuada de passatgers que creien, com ell, que aquell vol els portaria al seu destí.


Comentaris

  • Tu no vius per inèrcia[Ofensiu]
    nuriagau | 09-06-2011

    Un relat que ja em va agradar quan el vaig llegir el primer cop i li veia moltes possibilitats de guanyar el repte.

    En aquesta història el protagonista està marcat per la inèrcia des de l’inici del relat i de la seva vida. Després d’uns quants intents per sortir-se’n, se n’adorna que necessita trencar totalment amb la seva vida per aconseguir-ho. Però el sorprenent desenllaç de la història...

    Com sempre, Englantina, ens has ofert un relat narrat amb una prosa informal i molt correcta. El lector empatitza fàcilment amb protagonista fent-se còmplice del narrador.

    Ens seguim llegint,

    Núria

    PS: Des que has entrat a RC, demostres que no vius per inèrcia, precisament.

  • I més ostres, Englantina![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 09-06-2011

    Escrius de meravella, companya de nanoreptes! Crec que qualsevol lector es pot veure reflectit en aquest relat. Les frustracions que s'acumulen al llarg de la vida poden ser, com bé relates, inesgotables. Com ens costa ser nosaltres mateixos i fer realment el que sentim. La pressió familiar, social, econòmica representa que en té la culpa però, en realitat, som nosaltres mateixos qui ens deixem arrossegar per aquesta inèrcia malèfica.
    Manipulació, egoisme, altruisme, amor, amistat. Un drama que té tots els ingredients per fer-ne una novel·la.
    Un desenllaç fatídic que arrodoneix la tirallonga de tragèdies personals exposades amb bona ploma des de l'inici.
    Més felicitacions, Englantina!
    I més petonets!

    Mercè

  • Comentari del jutge aficionat[Ofensiu]
    NUNU | 09-06-2011 | Valoració: 9

    Com a jutge promotor del Repte Clàssic 468, INÈRCIA, al que vares presentar aquest relat, faig fer el comentari corresponent, dins del context del repte, i el seu tema.

    El comentari era aquest:

    El protagonista és incapaç de controlar les inèrcies a que es veu sotmès en l’àmbit familiar, la qual cosa li limita la felicitat: per un costat li imposen la direcció; per l’altre, li neguen l’ajut necessari per a orientar-se.
    Carregat de generositat (la que no ha rebut), el protagonista prova de intervenir les inèrcies vitals dels seus amics per conduir-los cap a la consecució dels seus somnis d’e joventut.
    Deu dona faves, realment, a qui no te queixals? Quan sembla que ja te controlada i reconduïdes les inèrcies de l’entorn que vol tenir com a pròxim, prova de modificar la seva pròpia vida, un cop te “preparat el terreny”, per a més seguretat. Ha de recolzar-se en algú, ara que s’ha apartat de la família? Es vol acostar als amics: anirà a visitar-los.
    El desenllaç m’ha agradat moltíssim: una coincidència violenta posa fi a tota la trama que havia preparat en John: va i s’enfila en el vol UA-175 , de l’11-S i, en lloc dels seus amics, fa una visita a les Torres Bessones. Val més morir que perdre la vida?

    Vull agefir: aquest, i altres relats teus que he llegit, m'agraden perquè et porten per la trama de manera fluida, fàcil, fins arribar a un desenllaç inesperat o previsible. És igual. La qüestió és que, quasi sempre, voldria que dures més ... com aquell darrer somni abans de llevar-nos, que voldriem no despertar per poder seguir gaudint d'ell.

    petons, nunu

l´Autor

Foto de perfil de Englantina

Englantina

33 Relats

167 Comentaris

38525 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
(de Lletra a Dolors - Miquel Martí i Pol)



El meu c/e: dolors.simo@yahoo.es