Viure o morir

Per no saber de que escriure, com t'has espavilat!
A vegades val més fer el que dius... jo m'hi encaparro massa, em deprimeixo, no suporto la no-consciencia, el dubte de si te o no sentit la existència... la curiositat de no saber on ens dura el temps que vindrà, aprendrem? millorarem?
Si penso en la persona que tinc al costat, no puc, no, de cap manera concebre pensant en les cames, braços, tronc... els òrgans interns, EL CERVELL... creure´m que això es "La persona" i res més que ho animi.
Anna

I molt. Aquest poema fa pensar i m'omple de preguntes i inquietuds que em trigaran a marxar. La certesa de saber que tots acabarem igual, malgrat la vida que portem, potser fa que hom s'ompli de preguntes. El néixer i morir escapa del nostre control. És inevitable, i passarà. Llegint aquestes lletres m'adono que és cert, que viure ja és morir. Lentament, cada dia una mica. I penso que és per això que m'agraden tant les petites coses que em fan sentir viva. Perquè em fan oblidar, a estones, que som aquí per acabar morts. I ben morts.

Però sempre podem probar de fer-nos el camí més agradable. No hauriem de caure en el parany de pensar que no val la pena lluitar contra els obstacles de la vida si al final qui guanya és la mort. Sí, ella guanya, però podem ser capaços de dominar nosaltres la partida? No ho sé. Sovint penso que el propi món, la pròpia societat en la que vivim està muntada d'jna manera que no permet viure al propi gust. I això em fa ràbia, perquè penso que en molts punts, porto la vida que el món vol que porti, i no sempre la que jo voldria. Potser per això ens refugiem en els mots, en els versos, en els llibres. Perquè som lliures d'escriure i llegir el que volem i això, encara que sembli absurd potser, ens ajuda a creure que vivim, per uns instants, el que volem viure.

Carai, m'has matat una miqueta amb aquest poema i, paradoxalment, m'has fet agafar ganes de fer les bogeries que mai no gosem fer. Perquè res no importa. Perquè morirem tots per igual, i seria terrible adonar-nos que hem malgastat el temps de vida que ens toca, sense treure-li tot el suc.

Ja dic, fa pensar aquest poema. Molt. I d'alguna manera, també ens empeny a viure.

Gràcies un cop més pels teus comentaris. Com sempre, gràcies per ser-hi!


Abraçadotes.


Salz.

Sí, Aleix...viure mata; sembla una paradoxa, oi? però és així, morim una mica cada dia.

El que és important, penso, és viure la vida en profunditat, sentir tot el goig que ens pot oferir mentre la posseïm... El millor plaer és el d'estimar, evidentment, però també n'hi ha d'altres que ens la fan agradable. Llegir les teves poesies, per exemple, n´és un.

Una forta abraçada, company,

Pilar

Un poema que fa pensar. Viure mata? Potser depèn de com és viu...però si cada dia que vivim ens apropa més ala mort...mil coses podem escriure mentre vivim... Un poema que vull tornar a repassar...
Una abraçada plena de vida

Encara no t’havia comentat, amic Aleix, aquest breu però contundent poema... Sort en tenim que, un cop publicat, aquí ens esperen les creacions dels altres! Som hi, doncs, a per ell.

Evidentment, la vida i la mort són les dues cares possibles d’una mateixa moneda, ja que només una d’elles pot quedar definitivament a la vista. Entre tant, també pot haver moments, a penes uns instants, en què la moneda pot girar de costat, sense acabar-se de decantar... però tard o d’hora, és a dir, al termini d’aquells instants que poden semblar eterns, ho farà.
Mentre ens es permès contemplar la cara de la vida, parlem, llegim, aprenem, escrivim, creem, ... després, callem.

Mentre tu i jo som vius, tu crees poesia a partir dels interrogants que l’existència ens planteja, i jo aprenc.

T’envio una abraçada tardorenca, sense amagar-me gens,
Unaquimera

Uf!!, ho has posat difícil amb tan poques paraules.
M'ha agradat molt aquest poema, m'ha anat molt bé per acabar aquest diumenge plujós i reflexionar-hi.
Seguiré el camí, miraré a dreta i a esquerra, gaudiré dels colors, de les flors, dels perfums, de les veus, dels relats: et llegiré i escriuré perquè em pugueu llegir i, quan arribi l'hora: Déu dirà...

De moment, et felicito i t'abraço virtualment.

Materile

Ara copso la visió positiva del poema, la seva bellesa i encant, la seva alegria, la seva arma contra la timidesa amorosa. Conté tot el contrari que això últim: una exploració o cant ben cert quan hi resta l'alegria.


Sergi

Si analitzo el títol del poema, m’adono que en la pregonesa no té massa sentit. “Viure” no és l’alternativa de “morir”. Quan hom viu, viu i quan la mort arriba deixem de viure (en el sentit físic). No podem escollir una cosa o l’altra. Ens calen les dues.
Dius: “La vida mata”. Penso que “la vida” ha existit sempre o sigui abans de néixer i després de la mort. Allò que va morint, és la nostra particular existència, la vida orgànica, les cèl•lules que moren i no es restitueixen, i en la seva mort ens envelleixen a poc a poc fins el darrer alè. La mort és el tribut al naixement, néixer i morir és natural.
Com es neix, com es passa una existència i com morim, és un altre tema.
Una abraçada plena de joia i vida
Joanalvol

En aquesta mateixa pàgina el relataire 'Epicuri' ha donat la resposta.
Sembla un acudit però no ho és. És l'arrel d'una filosofia molt combatuda.
Justament fa uns dies vaig penjar un relat que no ho és. És simplement el text de la "Carta a Meneceu".
Segur que el relataire 'Epicuri' se la sap de memòria.
Salutacions cordials a tots. Ah, i quan tingueu dubtes existencials llegiu a Epicuri.
Ah, i no tant sols a l'Epicuri de debò, també a l'altre!!!

Bé, he estat una mica lluny de relats a l'estiu.

Dir-te que amb aquestes paraules poètiques no puc estar més d'acord amb tu, i m'agrada com ens les transmets.

Gràcies per haver triat la vida una temporada més, i segueix vivint.

Ferran

Podria ser-hi mes d'acord
diuen del Filòsof; que mes
dona el nom?

-Tant me fa estar viu com mort
-Ah si?...doncs llavors, per què
no et mors?

-Precisament per això!

una reflexió: Saben, els científics, sembla...
que hi va haver un big bang de llum, que el que no existeix és la foscor.
Don venim qui som on anem i sobretot com vivim? el blanc hi es on no hi ha negre!
L'últim que apagui la llum! si pot.

o viure per viure. Més val estimar, i viure o morir d'amor. M'ha agradat el poema, amb els jocs de paraules: Que no haguem de viure mai en la foscor espiritual, que és la més temible…
Feliç cinquanta-dos aniversari i que PER MOLTS ANYS puguis viure en la llum!

Una abraçada,

Quim

en la foscor però això no ens ajuda a viure.

Felicitats

Domi

Jo crec que és una visió negativa de la vida, encara que sé que hi ha els moments foscos.
Jo no crec que la dualitat existeixi tant com pensem, en aquest món. Les coses són casuals i de vida en vida hi ha extremes diferències. Suposo que és excessiu el fet de tenir proclamats dos astres com a companys.


Sergi

De tots els versos d'aquest poema, tots ells realistes i contundents, aquest primer és el que m'ha cridat més l'atenció pel seu contingut filosòfic i, al mateix temps, ple de simplicitat.
El pas del temps ens va matant a poc a poc, això és un fet, i un dels temes recurrents de la poesia és el de la fugacitat de la vida.
En un dels meus poemes dic més o menys (t'ho dic de memòria) que "la vida ens va executant amb injeccions de pànic, a poc a poc:"
Però això no vol dir que no apreciem i gaudim de la vida, ans al contrari, conscients d'aquesta fugacitat, ens animem a viure-la amb goig i alegria. Suposo que és una mica el que vols dir.

Una abraçada ben vital

“No pensaré en la vida, no pensaré en la mort.”
Què queda?
Bona pregunta, però segurament podem argumentar que queden coses, i fins i tot coses interessants. Misticisme? Un relat curt, quatre ratlles, sí, però que fan pensar; i això ja és molt.

Salutacions .

La vida és cami a la mort... I potser inversa?

Parles de la mort com de la vida, saps que són el mateix i el descens a la foscor ha de ser del tot un aprenentatge fort, però tu escrius i fas de les hores incertes una melodia que m'agrada escoltar amb els ulls tancats...
Sí, a Alacant fa més calor i humitat que a Barna, gràcies pel teu comentari, el valoro de debò. AHHH, quan vagi a Barna et vindre a veure a la feina, salut, un plaer

Escriure i gaudir de l'avui...
Poesia amb olor de fresc romaní...
...on només ens queda caminar i seguir...
Bonic poema, part del camí...
I una abraçada de bon matí.
Felicitats!!!!

Comparteixo la teva opinió, Aleix. Per mi la vida i la mort van dins del mateix sac... Potser la mort és el que exalta la bellesa de la vida i al contrari. Sigui com sigui, de la vida, de la mort, de la natura o del que sigui, ...segeuix escrivint que aquí et seguirem llegint company...
Fins aviat!!

Després de llegir el teu poema, tan carregat d’incertesa i desconsol, m’he alegrat veure que hi ha un aclariment més avall. Sóc del parer que la vida i la mort son al mateix sac, i de fet , crec que son els principals temes d’inspiració de tots nosaltres. Però també penso (igual que tu, em sembla), que també n’hi ha d’altres, com l’amor o el desamor, per exemple, que ens fan viatjar entre el començament (la vida) i el final (la mort). La qüestió és caminar (i ja veus que et torno a citar).
A mi em costa molt fer poesia: no sé de quina manera expressar un sentiment tortuós sense que sembli biogràfic. Com es fa?
La meva limitació m’empeny irremeiablement cap a la prosa: puc “mentir” millor, o expressar una veritat terrible posant-la en la boca d’un personatge que no té res a veure amb mi.
T’admiro per la teva facilitat per tocar tots els gèneres, i per fer-ho amb aquest ritme delicat i amb el teu llenguatge tan proper. Llegir-te és com seure en un balancí gronxant-me enmig de paraules boniques, tot i que aquest cop, m’han provocat un cert trasbalsament.
Una abraçada forta.

No crec que hagim de tenir por de escriure sobre la mort. Jo també vaig fer-ho en un poema i la vaig representar com la foscor. Quan arrivi no podrem fer res, però mentres tant podem escriure el que vulguem sobre ella. Fins i tot inventar-nos coses positives que ens faran sentir mes vius que mai.
si se com fer aquest enllaç, el poema era el segúent:
UNA NIT NO CONVIDADA
petons, fins aviat
Marta

sap de què va, perquè enterra morts al poble, entre l'angoixa del viure dels que queden...I de vegades pensem el que dius tu a l'últim vers, però no ho diem per vergonya.

Aquesta poesia no vol ser una elecció entre la vida o la mort (jo evidentment em quedo amb la vida!). És una manera de minimitzar la mort, de posar-la al mateix nivell que la vida. Ironitzo dient que si no en parlo, de què escriuré?, perque la vida i la mort són dos dels grans temes de la poesia. Hi podríem afegir l'amor, la natura i el pas del temps. Potser si ho hagués titulat "Viure i morir" enlloc de "Viure o morir" hagués quedat més clar. Per mi la vida i la mort van dins el mateix paquet. És qüestió de caminar. Una abraçada a tothom i a tothoma.

Com molt bé dius millor viure que pensar, viure en cada minut i en cada dia, viure amb ulls ben oberts sense aturar-se, sense defallir, tot i que la vida està plena d'interrogants, però val la pena
abraçades

El teu poema ens diu…no pensar gaire en la vida , ni en la mort. Entenc el missatge en aquest sentit, viure el dia a dia, sí, anem vivint i anem morint i què?
Tan és! Però entre el blanc i el negre hi ha molts tons de grisos i saps a mi m'agraden, serà que la gent de ponent de tant viure en la boira ens hem enamorat del seu color.

Un poema per reflexionar Aleix, dius poc, dius molt i aviat ha estat dit, Tan és!
I em quedo amb el final com amb l'ampolla mig plena.

A viure toca!

Bon i esplèndid estiu !
Una abraçada plena de vida i color, ara no tenim boira!
Núria

Vaig fer un poema per pensar en lluitar en vida per allò que volem conquerir sense perdre res... un poema de la meva època més primitiva i nua, i és el següent :


la vida trenca...
-------------------------


la vida
trenca la mala llet
a cops de destral, aglutinant miratges abstractes
confiscats pel malestar
que reposa inquiet
damunt la resposta coherent
dels que lluiten per un mon mes digne...

i son sempre els millors rebels,
que per cada reaccio positiva que provoquen,
fan que la vida
adquireixi una mala llet mes sana si ens cal -llavors es quan per aquests ultims moments de versos escrits, la relacio entre vida i mort es fa mes agradable... ja la por deixa de ser por, i tot es tranquil·litat volguda, calma pels sentits,...-


i la lluita continua
trobant sortides imprevisibles
davant l'enemic assassi que vol fer-nos morir...

la seva resposta
sera ferma i dura
com un conjunt de pedres afilades
provocant la nostra rapidesa
fins arribar a l'abisme
perque no nomes trencaran una vida
sino que en seran moltissimes mes,
pero nosaltres, al vent com diu en raimon,
farem drecera certa dins d'aquesta rapidesa,
crearem dispositius d'aprenentatge
a traves de la paraula i el que calgui
i serem tan forts com un de sol,
protegirem els menuts
que son el futur del poble,
resistirem els atacs
de qualsevol mena de violencia

de ben segur
que sera amb el poema nu, lliure i primitiu

no es pot vencer la paraula... no hi ha bombes capaces de destrossar-la

m'atreveixo a dir fins i tot
que en el nostre cas
la paraula
es la bomba que tot ho pot guanyar, i guanyarem,
i es en aquest nostre cas
que la paraula
es la bomba mes important que existeix


la vida
trenca la mala llet,
pero la lluita continua,...

...
..
.

--------------------------------------------------------

Si t'hi fixes, fins i tot els accents em van desaparèixer!!
Espero que t'atrapi i t'agradi.


Una abraçada ben literària... i real!!!
Gràcies pel teu nou comentari.

Amic Aleix, de què escriuràs...? Escriuràs de tot, de l'aire que respires, del batec del cor, del galop de la sang, de la cançó del silenci..., de la flor de la companyia, i dels seus pètals quan la perdem... Escriu de la paret blanca, o és negre? I del diàleg del mar... I de la fidelitat de les arrels dels arbres, i del crit de viure, i del cafè calent quan t'arriba als llavis, i de l'emprenyamenta quan la sabata apreta..., i dels somnis que et foraden el coixí..., escriu, escriu i torna a escriure.

Des del far amb bona brisa.
onatge

molt bona la frase d'inici, viure mata... és bestial !!
i sí coincideixo amb tu, és millor no pensar simplement viure i sentir de forma primitiva diria jo, sense imposicions alienes

una salutació ben cordial i gràcies per tot el que comparteixes
fins aviat amic aleix
joan

ho vaig llegir en algun diari, que pensar molt en la mort és perquè hi tens poc a fer en la vida, o has fet poc en el passat i sols els queda mirar-se la mort com un destí inevitable, i per alguns fins desitjable.
El teu poema, malgrat el ritme suau i pensarós, traspua optimisme i demana seguir vivint, per explicar-nos encara més coses que dels teus poemes que no sabem.