Viure i no viure

L’adrenalina fuetejava les meves venes amb intensitat. Notava la boca seca, amb un regust de cendres amarg, la música intensa em martellejava les orelles i era el combustible que feia moure el meu cor. La suor queia per la meva front, poc a poc, i l’aigua que queia del cel em mullava la samarreta que s’adheria a cada cèl•lula de la meva esquena. Els colors eren més vius que mai , encara que la nit fosca s’estenia entre el bullici de la ciutat.
La festa no s’acabava , no podia pensar, el passat , present i futur es fusionaven i sentia el meu cos més viu que mai.
Tothom reia , però el meu cap donava voltes sense parar, atordit per aquella sensació de viure.
Un pensament dèbil va intentar obrir-se a través del brogit de la festa : “On m’he ficat?”
Tan sols feia unes hores, el seu cor s’havia trencat en milers de bocins, quan en Jules l’havia abandonada en el caos del món i la joventut desfermada.
Ella ho havia volgut oblidar tot, s’havia apuntat amb una colla d’amics que sortien i , empesa per el desig de tenir un trosset del pastís de la felicitat s’havia pres aquella pastilla.
No volia parar, seguir per sempre en aquell estat de frenesís, ballant davall de la infinitat del cel estrellat.
Ara, es sentia marejada, el cor li anava de pressa, massa.
I en un tres i no res, com si fos una mera espectadora, va veure com el seu cos queia estrepitosament a l’herba molla. En una mil•lèsima de segon, el seu món es desfeia com si fos xocolata posada al sol d’agost.
Els més propers van xisclar i el temor es va escampar com la pólvora entre els presents.
Un va trucar a l’ambulància però, era massa tard.
Algú havia volgut que la seva primera experiència amb les drogues sortís malament, molt malament.