Viure esperant

Doncs bé, avui volia explicar-vos d'una manera una mica diferent a la que utilitzo sempre, el que sento.

Tothom se sent trist un dia o altre. Tothom té problemes un dia o altre. I tothom té maldecaps un dia o altre. Ho sé.

Al principi em va costar d'adaptar-me a aquesta "nova vida": marxar del poble on has viscut sempre per anar a viure a una ciutat, no sempre és fàcil.
El fet és que no vaig poder escollir, enteneu? A casa em van dir: "anem a viure a la ciutat" i per molt que em vaig negar, mai vaig poder evitar-ho.
Doncs tal com deia, al principi va ser molt difícil. Però el fet d'haver-me traslladat a la ciutat (que és a trenta minuts del meu poble) durant el curs va ser un gran avantatge. Cada dia havia de recórrer varis quilòmetres amb bus per anar a estudiar a l'institut del meu poble, ja que a casa van decidir que acabés el curs a l'institut on anava abans de marxar, perquè només quedava un mes de classe.
El mes va anar passant, i tot i ser bastant complicat (una hora de trajecte cada dia) jo era feliç al costat dels meus amics, tot i que m'entristia saber que només em quedava un mes. Tal com deia jo en aquells dies, em quedava "un mes de vida". Sabia que quan acabés aquell mes i passés l'estiu, començaria el nou curs a la ciutat. Nous amics, nova escola... això, de fet, no m'importava tant com el fet d'haver de veure els meus amics solament el cap de setmana.
El mes va acabar, i arribà l'estiu. Aleshores et vaig conèixer. De fet, ja et coneixia de feia quatre anys, però aquell últim mes et vaig començar a conèixer de debò.
Tot va començar a ser perfecte: venia cada dia al poble a veure't, i quan no podia, venies tu a la ciutat a passar la tarda amb mi. Després passava el cap de setmana al poble i així també podia veure als amics. Vaja, va ser un estiu perfecte.
Però arribà el septembre. Jo vaig començar a estudiar a la ciutat, i tu vas començar a estudiar allà dalt a la muntanya, de manera que només ens veiem el cap de setmana.
Pot semblar suficient però al final és el cos mateix qui et diu que ja no pot més. Que no pot continuar vivint així.
Vaja! Que no puc viure sense tu! Coi! Que odio aquesta vida. I odio haver d'esperar cinc dies a veure't de nou, a abraçar-te i a dir-te que t'estimo amb bogeria. També a suplicar-te (interiorment) que quan tornis el divendres següent, siguis el mateix. Que no canviïs. Que encara m'estimis per molts cinc dies que no siguem junts.
No puc continuar així. Ara, més que mai, t'enyoro i no puc viure sabent que ets tan lluny,

Es pot passar cinc dies esperant a que sigui divendres per a veure't?
Creieu que es pot viure esperant?

Jo penso que no, que això no és vida.