Visites ocasionals

Avui plou. Aiguaneu. No és bon dia per a anar pel carrer, sobretot per a la velleta de la porta de la botiga de discos. Sort que la hi deixen seure. M'he estat una estona dins d'ella. Té un fred que ja és irremeiable. I a sobre està recordant que anit va tornar a somiar quan tenia quinze anys i un pare pervers la va vendre a l'ama del prostíbul. També amb l'home gros que la fuetejava amb el cinturó cada cop que plorava davant la nuesa d'un nou client. Sap que aquests somnis regressius li anuncien que l'energia s'acaba. La vida, vaja. Quan me n'he sortit jo també tenia fred, malgrat la incorporeïtat.

He visitat també l'home del Mercedes, tan polit, tan circumspecte. Rolex, Armani.... Fins i tot l'aspecte de les canes sembla un anunci de xampú per a homes madurs i benestants. I triomfadors, sobretot, triomfadors. S'ha aturat al semàfor en roig i de seguida un noi amb careta de fam s'ha precipitat a esquitxar-li el parabrisa amb aigua i sabó per netejar els vidres impol·luts, malgrat que encara plovisqueja. L'home li torna la mirada am una ganyota de disgust que ens transporta a tots dos al nen de cinc anys que va ser fa a penes un instant des de la meua mesura del temps. El nen sanglota davant d'un mirall. "Els nens no ploren. Porta't com un home". "Sí, mama". Fins que se li van acumular totes les llàgrimes al cor i l'any passat va tenir un infart. Pobre home. Està monumentalment emprenyat, però tot el que se sap permetre és aquesta lleu ganyota de disgust. Els homes no ploren. Esclaten com a magranes.

He planat fins al restaurant italià del centre comercial. És ple de gom a gom, ateses les dates nadalenques que se celebren en aquesta banda de món. M'he endinsat en l'encarregada, una dona romanesa de vint-i-sis anys acabats de complir. És a l'office preparant les begudes i els refrescos per als cambrers. El seu interior és com una olla a pressió a punt d'esclatar. I esclata. Diu que ja n'està tipa, que cal més personal, que tant li fa que els clients l'escolten, que té problemes més grossos que això... Els cambrers abaixen la vista i continuen servint com si res no passara. Saben que la seua mare agonitza a Constança, que la diàlisi no funciona, que les seues dues filles eren a càrrec de l'àvia i es quedaran allà lluny sense ningú més... Ella encara no sap que en a penes un mes la mare haurà mort i les nenes se n'hauran pogut venir. Llavors anirà pel restaurant proferint càntics de felicitat malgrat la pèrdua de la mare...

Deixe l'encarregada i me'n vaig cap a la dona que seu sola en una taula diminuta. Em costa un cert treball d'endinsar-m'hi: és com si estiguera feta d'un líquid pesant agitat per fortes turbulències. Finalment, m'hi acomode entre la densitat. Al costat del plat hi ha un bolígraf verd i una llibreta. Una idea li balla pel cap però encara no l'ha concretada. Escriu en una pàgina literària on han proposat un repte consistent a inventar un relat que gire al voltant del fill de déu. De sobte, les turbulències que l'agiten s'alenteixen lleugerament i la idea agafa forma. Escriurà una història on el fill de déu siga un corrent d'energia que s'endinse en les consciències de diferents éssers humans i per uns instants en forme part. El personatge tancarà el seu monòleg tot fent-se una pregunta: Vaig aconseguir salvar algú quan vaig esdevenir humà?