Visita al metge.

-El senyor Biel Botes?

-Jo mateix.

-Ja pot passar.

-Gràcies.

-Hola bona tarda, senyor Botes, com va tot?

-Pst, anem fent.

-I doncs, segui, segui, expliqui'm.

-Miri, doctora, de fet vinc perquè des de fa anys que noto un complot de símptomes que semblen debilitar-me en global.

-Vostè dirà...

-Per començar, tinc serioses dificultats per a respirar, sovint. No tinc cap tipus de sensació asmàtica, que jo sàpiga, per tot el que sempre he volgut llegir i més o menys sé, sino que més aviat el que sento és una opressió al pit i a la caixa toràcica que em molesten i em cansen.

-Ahm...

-També noto un dolor cervical constant, com si una cadena d'agulles de cosir em cosíssin, haha, valgui la redundància, des del peu fins ben bé rera l'orella. Normalment al costat esquerre, però a vegades també al dret. I també...

-Segueixi, si us plau.

-El que deia, noto un estat sovint d'alienació...Però a nivell mental em refereixo, eh? Com si no pogués fer res per a retornar a una visió meva, m'entén, MEVA, i les coses del meu entorn em pertorben, i sento odi i amor alhora, i sovint és com si...

-Com si no pogués fer res per canviar-ho, malgrat pensar-hi molt?

-Exacte! Això, ja puc revolucionar-me més, i imaginar situacions, com feia abans, eh, situacions en les que jo sempre guanyo, i tothom m'admira...sempre he tingut un punt de competitivitat, però no es pensi, no m'agrada en absolut...No suporto les persones competitives i que sempre ho han de saber tot i bé, ja m'entén...

-Passi a la camilla, si us plau, i tregui's la camisa.

-Molt bé, sí, erm...

(...)

-Senyor Botes...Puc fer-li una pregunta?

-És clar.

-Quant temps fa que no plora?

-Plorar? Doncs...No m'enrecordo. Que tinc res greu, doctora?

-Ara per ara no. Veurà, la seva caixa toràcica s'aferra al seu cos i les costelles li obstrueixen els pulmons, així com els sentiments, aquells que vostè no processa perquè tira pel dret a la vida. No li estic dient que vostè sigui un desconsiderat vers els demés, no em refereixo a aquesta classe de persona. El que jo dic és que probablement des que era un nen i rebia cleques de son tiet inesperades, vostè no vessa una llàgrima, vostè no mou els seus pulmons, vostè suspendria el test Apgar ara per ara, si m'ho permet. És feliç, senyor Biel?

-No ho sé... No ho crec, sincerament...Erm...I això...te curació?

-En té, però el que verdaderament resultaria greu fora que...

-Greu? Em moriré, doctora?

-El que realment seria greu és que hagués desenvolpuat por a ser feliç. Una por irreversible. On res no importés, on no recordés res, si més no ho obviés per ferragós, per haver d'acceptar la indeterminació de la vida, i el camí que vostè ha escollit. Té sovint la sensació que s'equivoca
en prendre les seves decisions, o que no estima prou la gent del seu voltant malgrat intentar-ho, o de que els dies són iguals i millor que ho segueixin sent, i que inyenya autodisfressar-se sota una careta de fals somriure quan realment no és feliç, i que els seus somnis no es poden ni tan sols intentar perquè no té forces i...Biel...Es troba bé?

-Té un mocador, si us plau?