Visita a la closa Mascort

Vola, vola peregrí
sobre la darrera closa
sobre l’antic tamariu.

Ai!, ocell afortunat
atalaiant l’estornell!
O en diríem dissortat?

Els nens encuriosits recullen insectes: tranquils saltamartins verds entre les jonqueres i apunten incidències en la seva llibreta de camp de naturalistes aficionats.

El gos pastor del ramat que pastura a la closa a tocar de nosaltres s’ajup fidel, esperant moixaines quan el cridem i surt esperitat a fer la feina darrere les ovelles qua li diem: “Ves, ves!”. Ell, el pastor I l’ovella, que fa de muntura, ignoren l’ocell blanc equilibrista que te per costum de cavalcar-hi, agafat a l’esquena de llana.

Els savis alcen la vista, miren enlaire I calculen: Farem, construirem,... deixant de banda per un moment el que ja saben, tan ells, com nosaltres, talment com si el món no caigués a pedaços; com si l’aigua fos neta; com si l’oratge que en aquesta hora baixa de primavera ens bressola hi fos, I hi hagués de ser per sempre, primaveral, tot escoltant el cant darrer dels moixons que coneixen de nom; com si les pomes dels pomerars que tanquen el tros, haguessin de ser dolces per sempre I no aspres com silvestres que són. Ho saben, segur, perquè s’abracen com a germans al freixe. No se si filtrarem del tot el sutge que el Ter arrossegui, però ho intentarem, no hi ha cap altra drecera ni camí, l’hem de fer nosaltres tot caminant entre les bardisses, sembla que diguin.

Vola vola pelegrí
sobre la darrera closa
sobre el tamarit antic.

I regala’ns els teus ulls
per poder veure-hi de lluny,
si te n’arribes a anar.