Visca les vacances!

Un relat de: Bonhomia

Asseguda al sofà gran, davant de la televisió, s'hi troba la Teresa. Esta veient El Gripau Perdut, una sèrie de dibuixos animats que comença a les dues del migdia i acaba al cap de mitja hora.
El menjador està decorat amb molt de detall, amb paper pintat a les parets i petites fotografies d'estrelles del jazz emmarcades. El jazz li agrada molt, al seu pare, és un fanàtic de Charlie Parker. Però no resulta virtuós pel menjador del matrimoni que només el pare vagi decidir com adornar-lo. Ell diu que no és masclista, però i tant, que ho és!
La Teresa té catorze anys, però sent curiositat per la sèrie. La troba entretinguda i és del seu gust.
De sobte, la Teresa comença a notar una energia desconeguda que li recorre tot el cos. No ha apartat la mirada de la pantalla, doncs l'energia ve d'allà. Surt el gripau, el protagonista, en un primer plà. Nota com l'atrauen els seus ulls, i ell va dient:
-Vine... vine... vine...
La Teresa flota i es mou en direcció a la televisió, com més s'hi acosta, més profunda és l'energia, fins que aquesta la xucla, el cos sencer.
Ara ella és allà dins. No se'n sap avenir. Però hi és, hi és.
Just a l'entrar ha perdut de vista el gripau, i és presa d'una emoció tan agradable com terrible. És al mig del bosc.
A El Gripau Perdut, només hi surten escenes de bosc. Ella admira els arbres, que són d'una realitat fantàstica al.lucinant. Se sent perduda, però ja no tan espantada, sinó meravellada. Tot sembla un somni, un somni tan real com la vida mateixa.
Sent soroll de fulles seques, això l'avisa de que ve algú... però si és el cargol gegant! aquest només surt en alguns episodis.
-Cargol! Ei!
-Què vols?
-Ets real?
-És clar que sóc real. Què et fa pensar que no? Que et penses que sóc un simple dibuix animat? Als dibuixos de la tele, igual que en les sèries i les pel.lícules on surten persones, també som actors, amb la nostra vida privada fora de la pantalla.
-Però això és impossible! Tu només ets un dibuix! O almenys això em creia jo!
-Mira: m'hi podria passar anys i fins i tot segles, explican-te com funciona la vida. No te'n donaré cap pista, i ja te'n pots anar cap al teu món real, aquí no t'hi vol ningú.
-Si que ets poc amable i hospitalari...
-Doncs bé: t'explico. Avui, els personatges de la sèrie celebrem el nostre dia dels innocents, i algú, per donar la tabarra, t'ha portat aquí. Però a mi no em fa cap gràcia. Només m'agrada conversar amb persones humanes per qüestions de negoci.
-Si! Ha sigut el gripau!
-És clar. Sempre fa qualsevol cosa per emprenyar els demés. S'hauria pogut inventar una broma divertida.
-Quin poc humor que tens...
I el cargol es va endinsar lentament entre els arbres i els arbustos, a la recerca de quelcom agradable ( allò no li havia agradat gens ).
Torna a sentir soroll de fulles. Li sembla que provenen d'algú que es mou àgilment. Atenció. El llop.
-Ei! Tu tampoc em faràs cas?
-Qui ets, tu?
-Sóc la broma del cargol. Em pots dir com em puc divertir, aquí?
-Però què t'has pensat? Que te'n fots de mi? Marxa abans no et clavi queixalada!
La Teresa acaba de tenir un bon ensurt. La mirada d'aquell llop era clavada a la d'un llop real, i li queia la baba. O sigui que va arrencar a córrer. Va arribar a un precipici, i ara la rodejaven tres llops, potser més, pensava ella, suant de por.
-No pot ser! Això és un malson! Vull ser a la meva habitació!
Va anar enrere i, ja desesperada, es va deixar caure pel precipici... i va caure al sofà de casa!
-Déu meu! Però què passa?!
Era la seva mare, que havia tornat de treballar. Estava pàl.lida d'allò més.
-Vinc de la tele.
-Quèèèèèèèèèèè???
-Estic tan espantada com tu!
La Teresa s'aixeca del sofà i va mig tremolant cap a la televisió. La toca. Toca la pantalla. Res. La tele ha quedat com si no hagués passat res. Però ella segueix tremolant, i la mare també.
-Teresa, em trobo malament, t'ho dic seriosament. Acabo de tenir una al.lucinació infernal. He vist com queies damunt el sofà... així... caiguda qui sap d'on...
-Mare: la tele m'ha xuclat.
-Què vols dir, filla meva?
-He estat dins la sèrie d'El Gripau Perdut.
-Però què dius? Em sembla que haurem d'anar al metge.
-Si.
En aquest moment la televisió està anunciant un parc aquàtic...
-Mare...
-No... No! Em xucla la tele!
-A mi també!
I com si res apareixen en el parc aquàtic.
-Mira filla: deixem-nos de metges. Ens quedem aquí.
-Val. Tens diners?
-Si. I quan s'acabin hi ha un caixer aquí a prop. Conec aquest parc aquàtic. Som a Sant Joan d'Espinelles. Et convido a un gelat.
-D'acord. Visca les vacances!
-Si! Visca les vacances!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513891 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.