VIRGO INFIDELIS

VIRGO INFIDELIS

Ell, seguint la tradició familiar d’una banda, i per no desobeir, per l’altra, el tarannà i les directrius recomanades per l’”Obra” (a la qual pertanyia i n’era membre honorari), intentà per damunt de tot, convèncer a la seva promesa que calia seguir amb el seu virginal nuviatge i provar, de totes totes, arribar purs al sagrament del matrimoni. Ella que era tot passió i un volcà latent en espera de la força o guspira sensual que la fes esclatar, s’hi negava a resistir però atenent el futur prometedor que suposava poder formar part algun dia del clan familiar del seu promès, s’esforçava i se les desitjava per no cedir en la temptació de fer-lo caure cada vegada que rebia del seu xicot alguna acaricia, besos o gestos generadors i engrescadors de la libido.
Acabada la carrera, i per aconseguir el grau d’excel•lència universitària, ell es veié obligat a fer un màster de llarga durada a l’estranger i conseqüentment a distanciar-se temporalment de la seva promesa. Un cop acabat l’esmentat complement universitari però, només arribar fixarien a corre-cuita la data de casament. En la seva partença, ell no dissimulà el neguit per retornar el més aviat possible i així, tot friseta, poder gaudir de l’acte més preciós que havia desitjat mai: casar-se i poder-se entregar finalment a la noia més bella i galana que havia conegut i que estimava amb tan deliri, sobre tot, per la promesa que li feu d’arribar intacta sexualment, fins l’ acte amorós de la nit de noces. Ella, que no estava disposada a reprimir el seu cos que demanava constantment marxa, li prometé al moment del comiat, que sense fer una vida monàstica, es comportaria com una jove contemporània amb el ben entès, això sí, que la part més femenina del seu cos se la reservaria integrament per al seu estimat per quan poguessin estar units en matrimoni. Una mica a desgrat, però entenent que no podia obligar-la a recloure’s tant de temps a casa, li recomanà que es portés bé i sobre tot, que no perdés aquell tresor que volia trobar immaculat el dia que la pogués posseir .
En absència de la companyia masculina habitual, les hormones femenines de la nostra protagonista, no pogueren resistir tan d’aguant i els barons que solien voltar-la varen poder anar descobrint a poc a poc les fogositats de la noia en qüestió.
Passat el temps adient, arribà finalment la nit de noces, i com solia ser habitual en d’altres mentalitats , (per a nosaltres retrògrades i ja superades per sort), tot succeí com manaven els rituals d’aleshores. La desfloració de la donzella tingué lloc de la manera més delicada, emotiva i plàcida al gust d’ambdós protagonistes. Ella satisfeta del tot, i ell, més encara per la prova fefaent que li demostrà en haver estar l’home que li va fer perdre la virginitat. Després d’acariciar-se a plaer durant tota la nit i anant en recerca del coneixement mutu dels respectius cossos, ell descobrí ocularment i amb el tacte digital el pòdex femení (altrament dit paner o cul) i notà que el seu esfínter anal restava lleugerament dilatat, i en preguntar-li la causa d’aquella obertura excessiva i anòmala, apressadament i de manera sorneguera li va indicar que era fruit d’haver tingut darrerament unes quantes hemorroides però que això, no aniria ja a més. Exhaustes de tant fer l’amor, volgueren finalment restar abraçats fins que els vencés la son, no sense que ella li recordés per enèsima vegada, i ara ho podia fer a cau d’orella, la frase que tant li reiterà mentre ell restava absent: “Per davant de tot, verge fins al matrimoni”, subratllant amb èmfasi “davant”, i silenciant, òbviament, el seu antònim.