Violències... assassinats... violències...

Un relat de: Rafael Soteras i Roca

Violències, assassinats...
violències...
 
[...] Las numerosas noticias sobre mujeres que sufren el maltrato de género es diaria, pero hay otras mujeres que sufren en silencio esa violencia. Unas veces nos enteramos de ellos cuando alguna termina en el hospital o en el tanatorio, la mayoría quedan escondidas en el secreto del seno familiar. [...]
 
Raquel de Sena López
________________________

Jo m'he permès extreure un petit fragment d'un article que sota el títol de "Violencia de género" va escrire Raquel de Sena. Precisament aquest ha estat el motor de la meva poesia que no sé si és denúncia o resulta ben bé tot el contrari... Afegeixo que aquest article sortí a "Cádiz Información" on l'autora hi publica uns articles.
________________________

Dins d'un bosc on només hi haurien d'haver sirenes i nimfes...
Darrere d'un arbre, dramàtic violent, hi ha un altre cos...
A sota d'unes fulles que han deixat de respirar
ha aparegut una noia mig nua que ha tret l'ànima per la boca...
Ningú no pregunta tots els perquès
mentre l'arbre ha deixat de respirar i les pròpies fulles
es giren envers allò incomprensible
d'una ànima que ha deixat de patir:
ha estat maltractada i finalment assassinada...
A la natura li manquen més de  set paraules
d'aquella que ara ja no parla ni mai més podrà parlar,
però a nosaltres ens cal dir per ella tots els mots
que ens manquen perquè si fou silenciosa
cal cridar ben fort amb els dits acusadors...
Ha estat la societat qui ha dictat
totes les pors a una pobra ànima
que ja no té ànima ni en tindrà...
Una noia que caminava pel bosc...
ha trobat una noia sense ànima
perquè la terrible societat
l'ha alliberada d'un calvari
que semblava no tenir final...

Rafael Soteras i Roca


Comentaris

  • Primer de tot,[Ofensiu]
    Llibre | 01-04-2005

    Rafael, gràcies per indicar-me l'existència d'aquest poema teu.

    I per altra banda, trobo molt aconseguida la recreació dual entre natura i ànima morta. Una manera de marcar amb més força aquesta violència que viu entre nosaltres i que sovint intentem ignorar.

    Com diu Rosasp... la violència condueix cap a l'assassinat. Tot són petits passos cap al no-res.

    Gràcies de nou.

    Salut!

    LLIBRE

  • Quant dolor...[Ofensiu]
    ROSASP | 25-03-2005 | Valoració: 9

    La violència porta a l'assassinat lent o ràpid de la persona que els pateix, merma per sempre més la seva capacitat d'estimar-se.
    Quan dolor queda mut entre els murs de les cases, quanta desesperació continguda, un camí que només porta irremisiblement a un infern constant.
    Una reflexió amb realisme, paraules colpidores i plenes de mort de l'ànima i el cos, l'esperança només treu el cap tímida i minsa, gairebé ofegada per la força de la violència física i psíquica.
    Felicitats i una abraçada!

  • Justament...[Ofensiu]
    Henry | 25-03-2005

    és la naturalesa que deixa de respirar la que ens convida a la sensibilitat cada dia més necessària per erradicar una de les malalties d'aquesta societat, pitjor que la plaga que deixa mudes les fulles i aturat tot el bosc. Quin dia ja no ens serà necessari escriure paraules de dolor?

    (Molt ben escrit)

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Soteras i Roca

Rafael Soteras i Roca

84 Relats

146 Comentaris

104067 Lectures

Valoració de l'autor: 8.68

Biografia:
ANTICURRÍCULUM

Crec que jo també diria el mateix que Enric Casasses: escric perquè no sé qui sóc. Fa uns quants anys tenia el convenciment de ser un corrector tipogràfic, ara és possible que tot plegat ho acabaria negant. En canvi no puc dir res: potser seré escriptor?, o més aviat poeta?... tal vegada és possible que no resulti ni una cosa ni l'altra, tant se val...

Bé puc afirmar que fa una colla d'anys, concretament el 24 de juny de 1974, vaig guanyar el Premi d'Honor concedit pel Casal Parroquial de Moià amb el poema Al món. També l'any següent, 1975, vaig obtenir el V Premi Bernat Artola (poesia) amb un text titulat Un nen -Castelló de la Plana.

Després d'aquests dos fets prou allunyats en el temps, jo considero que l'única cosa que he fet és navegar perquè dubto molt, i encara continuo dubtant, però molt menys. La diferència té un nom: Adriana Ferran. Amb ella i el seu Al embrujo de Cal·líope considero que he guanyat molt, no en el sentit propi de premi ni diners sinó ben bé una altra cosa. M'ha donat seguretat, que és allò que veritablement importa.

Després de tot això ja puc dir que amb Poesia Viva vaig sortir per primera vegada de Barcelona i així vaig poder llegir un poema meu, El Puigmal, a l'Espluga Calba (30 d'abril del 2000), cosa que em va produir una profunda il·lusió; de pas hauria de dir que també participo en l'esmentat grup poètic, encara que molt menys del que jo voldria

Així mateix puntualitzo que diverses vegades he participat en la trobada de poesia catalana a Puigcerdà.

D'altra banda tinc el gust de dir que encara que no he publicat cap llibre sí que puc afirmar que han sortit poemes meus a la revista de la UEC (febrer de 1986 i febrer de 1987) i també a Vèrtex (març-abril 1977); tot plegat entronca amb un dels meus temes preferits com és la muntanya; un altre seria la música.

Catalunya Cultura em va seleccionar un poema dedicat a Terenci Moix i també he participat en unes lectures poètiques de la Casa Ellizalde amb el lllibre corresponent. Formo part del Col·lectiu d'Artistes de Sants...

Vull acabar dient que ja porto quatre anys com a coordinador de mes dels Cafès dels Dissabtes del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Precisament aquesta propera temporada s'obrirà a la narrativa perquè ja no serà exclusivament de poesia sinó literatura catalana...

Darrerament he fet dues lectures emblemàtiques: Miquel Martí i Pol amb Joana Gay a Aula Oberta de Sants i Manuel Machado al Vapor Vell dins d'una sessió dedicada als germans Machado.

el meu correu és: rafael123456@orangecorreo.es