Violència no és un nom de flor 2

El sol comença a sortir, però els alts murs gairebé no deixen passar la claror. Recolzats a un d'ells, s'entreveuen dues siluetes. Una de les siluetes és alta, corpulent, mentre que l'altra és més aviat baixeta, tot i que també és corpulent. La mala alimentació que han rebut durant els últims mesos, fa que a la pell li quedi ben poc per tornar-se merament un abric dels ossos. Tot i així, es continuen fent veure, cosa que, encara que no ho vulguem admetre, ens atemoreix en certa mesura. De totes maneres, el fet que ells duguin les mans lligades a l'esquena i que nosaltres tinguem un fusell entre els dits, ens ajuda a tranquil·litzar-nos. El sol continua alçant-se, i els seus rostres es van definint, a poc a poc. Els dos han dit que no volien dur els ulls embenats. Molts de nosaltres però, crec que preferiríem que ens embenessin els ulls a l'hora de disparar. No sé a què estem esperant, però tots, presos i executors, comencem a inquietar-nos. El sol comença a entreveure's per darrere un dels murs, i les cares dels dos que es recolzen com poden a la paret, han deixat de ser taques borroses. Al contrari del que m'esperava, els dos ens miren i en cap moment aparten la vista. A les seves mirades s'hi distingeix la por, però una espurna d'orgull els fa mantenir el cap alçat. Sé que ells també arriben a veure les nostres mirades, i ens intueixen la por que sentim. Però nosaltres també hi duem odi als ulls, ja que la seva falta de fusells, almenys a mi, m'ha tret tot l'orgull que pogués tenir, i m'haig de concentrar en l'odi, perquè si no, sé que no podria prémer el gallet. Per les escales que donen als despatxos de la presó, en veig baixar un home que va abrigat amb una jaqueta i vesteix gorra d'alt càrrec militar. El reconec, és el que ha signat la sentència de mort dels dos presos. Duu les mans a les butxaques de l'uniforme, i s'acosta lentament cap a nosaltres. Mira enlaire, sembla que xiuli, i somriu. Un somriure estrany, de plaer, del que dóna la superioritat a certes persones. Intento mirar-li els ulls, per veure-hi algun senyal de por, però no n'hi ha gens, només hi ha orgull i molt, molt d'odi. Sembla que no s'adoni que estem apunt d'afusellar a dues persones. Haig d'esborrar aquest últim pensament, i transformo les dues persones que tinc a davant en senzills trossos de carn. Sé que no tenen cap possibilitat de sobreviure, o sigui que els dóno per morts. Qui no és capaç de disparar contra un tros de carn que ja és mort? L'home uniformat ja és a tocar de nosaltres, és evident que ell ens donarà la senyal de disparar. Aixeca el braç mentre ens obliga a apuntar, i tots alcem els fusells en direcció als presos. Aquests, inquiets, es prémen cada cop més fort contra la paret, anhelant que aquesta s'apiadi d'ells i els deixi fugir. Però la paret no els fa cas, i comencen a inquietar-se. Finalment es rendeixen, i alcen els ulls amb més orgull que abans cap a nosaltres. Ja no hi ha por, perquè es saben morts. M'ho torno a repetir, qui no és capaç de disparar contra un tros de carn mort? Per la mira del fusell, veig els seus rostres. L'home uniformat baixa el braç mentre pronuncia: Dispareu!! El món s'alenteix, el seu braç baixa mica en mica al mateix temps que els seus llavis vocalitzen el mot. Els gallets dels meus companys es comencen a prémer, i sé quina és la meva obligació, sóc un soldat, haig de prémer el gallet, com ells. El braç continua abaixant-se, i les primeres bales comencen a sortir dels fusells. Deixant anar un crit, premo el meu gallet, i la meva bala surt disparada, foradant l'aire. La bala ha estat llançada amb més punteria que cap altra, i es clava directe a un dels caps. El cap es tira enrera degut a l'impacte, els ulls escupen un raig de por, i el forat comença a deixar escapar sang. Cau a terra, mort. Abaixo el fusell, encara desconcertat, i miro al meu voltant: hi ha tres cossos, a terra. La resta de personal que presenciava l'espectacle, es comença a agitar al veure la gorra d'alt càrrec militar al costat d'un dels cadàvers. Quan s'adonen de qui li ha disparat, prenc consciència que he estat jo mateix. Sóc l'únic que resto encarat cap a ell. Ràpidament, des de les torres de la presó, comencen a sortir bales. No intento fugir, simplement somric. Sé que és un somriure d'aquells que només poden tenir les persones que saben que han fet el que havien de fer, que no han tingut por. Caic, atravessat per la pòlvora dels que havien estat els meus companys. Caic, molt a la vora dels presos que, instants abans, creia haver odiat. Almenys la nostra sang, quan es barregi, no sentirà dolor.