Violència justificada

D'acord, ho admeto, hi ha vegades en què perdo els nervis. M'enfado, o m'excito, digueu-ne com volgueu, i llavors perdo el control. Però si no em fessin enfadar no passaria res; en el fons no és culpa meva. Tothom es pot enfadar, el que passa és que cadascú reacciona de maneres diferents. Uns decideixen dedicar-se a llançar insults que en realitat no són més que paraules buides. Altres reprimeixen tota la seva ràbia i en fan una pilota que, o bé s'infla fins que els fa explotar, o bé els consumeix per dins fins que es podreixen de pura impotència. Però això és absurd, tan els insults com l'autotortura. Insultant l'únic que aconsegueixes és escopir aire, i amb això no t'alliberes del mal que t'hagin pogut fer. Reprimint-te encara et fas més mal a tu mateix, el qual és absolutament injust tenint en compte que ha estat algú altre qui t'ha fet enfadar.
Les persones no s'haurien de fer enfadar les unes a les altres. Sempre hi ha alguna manera de fer les coses sense necessitat de fer enfadar ningú, sempre. Si fas enfadar algú és perquè no ho has volgut evitar, decideixes per pròpia voluntat ser injust amb algú altre i jo no crec que això sigui correcte. Aquesta mena de persones no haurien d'existir, o haurien d'entendre que no han de ser així. Jo l'únic que faig és intentar aconseguir qualsevol d'aquestes dues coses. No faig res dolent però les persones que m'envolten es neguen a entendre-ho, tot i que saben que tinc raó. Si tens gana menges, si tens sed beus i si estàs cansat descanses; perquè si el teu cos et demana que et llancis t'atures? Pots morir de gana, de sed i d'esgotament, i no serveix de res ensumar el menjar, notar una gota o reposar un segon. És així de senzill, però no ho volen acceptar, ningú s'atreveix a obrir els ulls.
Quan un animal resulta problemàtic el sacrifiquen. Però els humans som tan irracionals que no podem sacrificar una persona quan resulta un problema. Clar, la gent té por que si se sacrifica una persona ens podrien sacrificar a tots... però això només ho pensen aquells que per algun motiu mereixerien morir. Jo... jo no sóc un problema, jo no hauria de ser sacrificat. Jo m'encarrego de sacrificar els animals problematics perquè ningú més té valor per fer-ho. Però resulta que per ser més valent i racional que els altres, per haver intentat ajudar els meus iguals, ara em trobo engabiat com un gos rabiós. No tinc la ràbia, simplement faig el que el meu cos em demana. És que només jo puc entendre que aquesta és l'única forma lògica de viure?
De jove un psicòleg em va diagnosticar alguna mena d'alteració nerviosa. Però no és cert, no tinc cap problema, jo he triat ser així. El què passa és que ningú em vol entendre. De petit, els altres nens es volien aprofitar de que jo era tímid, i es burlaven de mi. Jo els feia entendre que no ho havien de fer i aviat van aprendre a respectar-me. Però els professors es van espantar dels meus mètodes i van fer preocupar la meva mare. D'aquí el motiu de la meva visita al metge. Solució? Prendre'm unes pastilles que m'havien de tornar imbècil i reprimit com les persones "normals". L'únic que em sap greu és que me mare sempre va creure que les prenia. Per això es va estranyar tant quan va sentir el què havia passat.
Per culpa del doctor aviat tota la gent que em coneixia com a mínim de vista va començar a adoptar postures que per mi van resultar incòmodes. Uns van decidir evitar-me, com si jo fos un perill, com si ataqués la gent per caprici. Altres es van burlar del meu suposat problema. No ho havien de fer. Per què s'havien de burlar d'un problema que en realitat no tinc? I si el tingués encara resultaria més cruel que se n'enriguéssin. Per això em vaig llançar sobre el grup de nois que m'insultaven i se'n reien de mi. Jo només volia arreglar el problema que ells representaven per la resta de la gent, i quan un dels nois va treure una navalla no vaig poder suportar la injustícia de la situació en què m'havien posat. No només m'havien volgut humiliar sinó que ara em volien ferir. La situació em va superar, la vaig trobar tan cruel que no vaig poder evitar posar-me a plorar.
Em queien les llàgrimes a mars mentre li obria la gola al noi de la navalla, i encara més quan colpejava el cap d'un altre noi contra el terra. Quan el plor va ser massa fort vaig ser incapaç de seguir sacsejant la massa de sang, cervell i crani que es desfeia entre els meus dits. Em vaig intentar rentar els mocs que em regalimaven a causa de les llàgrimes i em vaig omplir la cara de sang. Finalment vaig caure esgotat al costat del cos inert i vaig seguir plorant fins que els ulls em van fer mal. Vaig plorar per la injustícia i la crueltat que caracteritza algunes persones. Vaig plorar per una humanitat que et tortura pel fet de voler viure com el teu cos et demana, seguint la lògica de la nostra naturalesa.
Crec que als policíes que em van detenir els va soprendre molt l'escena que es van trobar, i diria que a hores d'ara encara no la deuen entendre. Ningú la va voler entendre. Ni els meus familiars, ni els meus coneguts... ningú. El meu advocat, dins de la seva incomprenssió va voler argumentar la meva defensa basant-se en què jo sóc boig. Però no ho sóc, i per això no li vaig deixar fer. Tothom va tancar els ulls davant la veritat, van voler negar la lògica absoluta de les meves accions i es van tancar en banda amb l'explicació més simple. I així resulta que jo sóc boig. No és que la gent visqui unes vides absurdes actuant de forma irracional en contra de la voluntat de la seva naturalesa, sinó que jo sóc boig. S'han negat a acceptar la realitat i a canvi jo em podriré en una presó per ser l'únic que ha intentat viure de forma normal. Que irònic.