VINYETES DE TIRA i AFLUIXA: Ancians

Un relat de: Israel Satienz
Fa temps que vam ser nens
tu i jo
i els demés
Fa temps que vam ser nens
i ningú s’ha fet gran com volia

- Fa temps
Fa temps

I els teus ulls rebels ara venen plens
dels darrers brills de la mirada
lluint vers eixa nit sense sortida
que a tots ens espera des de sempre

- Jo em sento jove

És massa tard amic
no queda gens de llum per a nosaltres
Et toca moure a tu
acabem d'una vegada la partida

- Escac i mat

Comentaris

  • Perdó![Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 19-03-2017

    Aquesta vegada et demano disculpes, abans de que em titllis de coix de front, per haver marcat el mateix comentari tres cops. Ai, ai, ai! aquest rústec ditot pagesot meu...

  • Al REi![Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 19-03-2017 | Valoració: 10

    Al Rei!
    Tinc la sort que tinc mala memòria per a recordar els moments mal viscuts. Tinc molta sort que encara crec que he de créixer per dins i això fa que els altres em copsin amb aspecte, exagerant una mica ,deu anys més jove. No sóc el que havia fabulat ésser d'insenescent. Però, malgrat la insatisfacció que pugui sentir a volte, per a no dir sovint. Em sento,sobretot mirant com els hi com hi anat als altres, que he nascut amb una flor al cul. I no pas perquè tingui diners, un treball senyor, un cotxe de pel·lícula o un melic on recolzar el caparró. Sinó perquè sóc un ànima il·lusionada, d'aspecte saludable, bondadós i sobretot immortal! I per que això? Doncs perquè no temo gens la mort. Benvinguda sigui quan hagi d'arribar. Això si m'agradaria que m'ho fes saber amb temps abans...

  • Al REi![Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 19-03-2017 | Valoració: 10

    Al Rei!
    Tinc la sort que tinc mala memòria per a recordar els moments mal viscuts. Tinc molta sort que encara crec que he de créixer per dins i això fa que els altres em copsin amb aspecte, exagerant una mica ,deu anys més jove. No sóc el que havia fabulat ésser d'insenescent. Però, malgrat la insatisfacció que pugui sentir a volte, per a no dir sovint. Em sento,sobretot mirant com els hi com hi anat als altres, que he nascut amb una flor al cul. I no pas perquè tingui diners, un treball senyor, un cotxe de pel·lícula o un melic on recolzar el caparró. Sinó perquè sóc un ànima il·lusionada, d'aspecte saludable, bondadós i sobretot immortal! I per que això? Doncs perquè no temo gens la mort. Benvinguda sigui quan hagi d'arribar. Això si m'agradaria que m'ho fes saber amb temps abans...

  • Al REi![Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 19-03-2017 | Valoració: 10

    Al Rei!
    Tinc la sort que tinc mala memòria per a recordar els moments mal viscuts. Tinc molta sort que encara crec que he de créixer per dins i això fa que els altres em copsin amb aspecte, exagerant una mica ,deu anys més jove. No sóc el que havia fabulat ésser d'insenescent. Però, malgrat la insatisfacció que pugui sentir a volte, per a no dir sovint. Em sento,sobretot mirant com els hi com hi anat als altres, que he nascut amb una flor al cul. I no pas perquè tingui diners, un treball senyor, un cotxe de pel·lícula o un melic on recolzar el caparró. Sinó perquè sóc un ànima il·lusionada, d'aspecte saludable, bondadós i sobretot immortal! I per que això? Doncs perquè no temo gens la mort. Benvinguda sigui quan hagi d'arribar. Això si m'agradaria que m'ho fes saber amb temps abans...

  • Fa por[Ofensiu]
    llegiresviure | 16-03-2017 | Valoració: 10

    Tot i les paraules ben escollides, sense escarafalls, però fa por, la veritat.

  • M'he deixat un accent[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-03-2017

    Ha de ser "vèiem".

  • Llàstima que no siguin taules[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-03-2017 | Valoració: 10

    Fins fa molt poc, jo pensava que el meu cervell, la meva intel•ligència, la meva capacitat de discernir i decidir, anava millorant amb l’edat; gràcies a l’experiència, els nous coneixements... De manera que si mirava enrere, sobre fets passats en que jo havia raonat d’una determinada manera, pensava que ara ho faria millor. Als vint “pensava millor” que als quinze. Als trenta millor que als vint. I així fins avui, en que representa que estaria assolint l’excel•lència al meu cap.
    Però no és així. Fa poc que m’he adonat que no és així... Mai ha estat així...
    Quan tu eres jove, més jove que ara, vas escriure els mots que a mi m’impressionen més del teu poema “ningú s’ha fet gran com volia”. Que sonen com a derrota, a desil•lusió, a desencant, inclús a predestinació... I jo et vaig dir que en realitat ningú es volia fer gran.
    Però sí que ho volíem, quan érem joves ens volíem fer grans i fer, i ser, determinades coses. I és cert, ningú, absolutament ningú, s’ha fet gran com volia. I no perquè els nostres pensaments en aquells moments fossin erronis, al contrari, els pensaments eren els que havien de ser, és la vida la que no ha estat com havia de ser (millor o pitjor). I això és un dels trets que caracteritzen a l’ésser humà, la insatisfacció davant el que som, el que hem assolit. I una cosa en la que no pensàvem llavors, la mort, és ara la única que és certa, que ho ha estat des de que vam néixer, però no la veiem. És ara que cada vegada és més a prop i ens guanya la partida que fa tants anys que ja anem perdent...
    Gràcies, Israel, per tot.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: