Vint-i-cinc de juny

Anar-se'n és il·lusió, és por a allò que és nou, noves perspectives i obertura de mires. Anar-se'n és, també, intentar deixar de banda allò quotidià , és apreciar els éssers més estimats a la llunyania, és acostar la teua terra en cor i ànima. Tornar és temor al retrobament, emocions estranyes, enyorança i rebuig a parts iguals. Deixes una ciutat que a poc a poc has fet teua, per tal d'arribar a una ciutat, la teua, que amb el pas inexorable del temps ha estat lleugerament desdibuixada del teu cap. Viatjar és viure el temps...

Eren part dels pensaments que em martellejaven el cap aquell remot vint-i-cinc de juny, aquell maleït vint-i-cinc de juny que m'havia de distanciar de la meua ciutat d'acollida. Quinze hores de tren, lenta agonia, trist martiri que havia començat a l'espaiosa Gare de Perrache, on molts dels meus amics s'havien aplegat per tal d'acomiadar-me, amb tot l'entusiasme que requeria l'ocasió: regals, plors, abraçades, somriures, promeses, i una darrera imatge que conserve des d'aleshores en el racó més preat del meu cervell. La de tots els meus amics observant com pujava al vagó, a punt de partir, i l'últim colp d'ull a tots aquells que van permetre que al meu cap persistisca un oasi de records que pertanyen per sempre més a tot aquest somni. Se'm va fer un nuc a la gola tan gran que quasibé no podia respirar amb normalitat.
Al meu costat l'Anna es presentà abans que ho fera jo. Companya casual d'aquest darrer viatge, observava amb un mig somriure tots els meus amics a través de la finestreta. Ella havia començat el mateix viatge que jo, però setcents quilòmetres més al nord. També deixava enrere una ciutat adoptiva, i la màquina d'expendre bitllets, i amb més força l'atzar més generós van fer que compartírem les hores que ens mancaven per a arribar cadascú a sa casa i els records que féiem eixir des del més profund del nostre cor, i que semblava que s'entrellaçaven com una planta enfiladissa. La conversa va ser fluïda des del principi. A mesura que anaven passant les hores, i ja refet de l'impacte emocional que suposava pensar que tot s'havia acabat, em vaig adonar que els amics que havia fet l'Anna al llarg de l'any eren com els amics que mantenia jo. A poc a poc vaig constatar que les històries i els viatges que ella relatava amb fruïció casaven perfectament amb els records que jo tenia de les ciutats i països que havia visitat. I en aquell degoteig lent d'experiències vitals i d'anècdotes personals vaig sentir que el nuc que una estona abans m'havia aparegut a la gola, ara feia cosquerelles al ventre, amb una subtil diferència: cremava. Massa emocions en un període tan curt de temps, vaig pensar. Però era quelcom més enllà del simple comiat a la maleïda gare, més intens que totes les abraçades que vaig rebre i que encara m'escalfaven. I així passaven les hores, endolcides pel suau sotragueig del tren, i jo mirant d'esbrinar l'origen d'aquesta cremor.
En un moment d'introspectivitat mútua, on el silenci era el millor confident, un pensament em va venir al cap, en forma de reflexió: l'Erasmus és com una mateixa història repetida any rere any per milers d'estudiants arreu d'Europa, amb semblants sentiments de gratitud i de joia, però que alhora es fa únic en cada persona, i només cadascú en la seua experiència sap ben bé l'abast d'aquest aprenentatge únic en la vida. I tot mirant l'Anna amb una certa estranyesa i el cap que em trontollava de tant d'esforç vaig arribar a la conclusió de que aquesta xica que tot just acabava de conéixer era la persona que havia estat anhelant durant tot l'any. Les nostres històries paral·leles en ciutats distintes havien estat fonent-se en una, a foc lent, com les bones receptes de cuina. I això havia permés que aconseguira amb ella una complicitat de bons companys i millors amics. Així fins a la fi del viatge, a l'Estació del Nord, després de tota una nit desfent camí.
Quan va arribar l'hora de dir-nos adéu, -la xica que venia d'una ciutat d'acollida més al nord que la meua vivia a una ciutat més al sud que aquesta-, l'Anna i jo ja havíem posat els ciments d'una relació que encara avui dia continua. Una relació que té molt d'aquell esperit Erasmus que un dia distant en el temps vam descobrir en països distints. Un compromís, el nostre, que ens porta cada vint-i-cinc de juny, cada beneït vint-i-cinc de juny, a fer un viatge amb tren amb un destí diferent cada any. Un viatge en el qual enarborem el mateix esperit que ens va canviar la vida ja fa uns anys.
I és que viatjar és viure el temps...i amb l'Anna al costat això cobra una doble importància.